Una conversa amb Eloy Fernández Porta

Eloy Fernández Porta (Barcelona, 1974) és assagista i escriptor. Hem parlat amb ell de crítica cultural en un sentit ampli: de la relació entre emocions i capital, dels anuncis d’Estrella Damm, de futbol, d’art, d’Ulrich Beck i Eva Illouz. Hem parlat del seu últim assaig, Emociónese así. Anatomía de la alegría (con publicidad encubierta) amb el qual recentment ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona 2012, així com del seu anterior assaig, €®0$. La superproducción de los afectos, guanyador del  Premi Anagrama.

Eudald Espluga: €®0$ i Emociónese así comparteixen pòrtic: l’anunci de Cash converters, una empresa que compra i ven artefactes de segona mà, i es promociona apel·lant al rèdit afectiu de la compravenda d’aquests objectes. Aquest anunci mostra perfectament la relació entre emocions i capitalisme, relació que constitueix la base del teu camp d’estudi: conceptes com la sentimentalitat Fox, la «circunversió» lyotardiana, o la mateixa noció de capital emocional vénen a incidir en aquest encreuament entre les dues esferes: mercat i passió, materialisme i idealisme. Em sembla molt interessant la teva posició, en la mesura que està més enllà de la dicotomia excloent entre bé i mal que usualment s’associa a aquest problema: és precisament sota la confirmació que vivim en un món materialista, desencantat, alienat, on ja no és possible parlar de l’Amor en majúscules —una societat on tots som lectors actius o passius de Bauman—, que pot aparèixer el discurs sobre l’amor ideal, genuí i vertader. Parla’ns d’això.

Eloy Fernández Porta: Sí, tots dos llibres comencen amb la mateixa imatge, una foto d’un rètol publicitari que ens proposa que ens vengem de la parella que ens ha posat les banyes tot venent els regals que ens va fer. La foto la va fer la meva mare, que tenia un caràcter molt desinteressat i que, com altres persones de la seva generació, va seguir una evolució moral que tenia arrel cristiana i tronc comunista. Et parlo de gent que quan deia que volia estar fora del mercat no feia broma, no era com el director d’una discogràfica indie, vaja, sinó que realment raonava des de fora, encara que hi visqués, a dins. Ja pots suposar que l’anunci li semblava horrible, però també se’n reia, amb el riure perplex que ens provoquen aquelles coses que ens fan entreveure un món aliè.

I bé, a l’origen del projecte hi ha aquesta escena, algú que veu una imatge sagnant, una imatge on la crudelitas amoris de la que parlaven els poetes llatins –Tibul ja en parlava, dels regals d’amor devaluats- s’actualitza amb la retòrica publicitària del capitalisme emocional, que ven productes sentimentals i codis afectius estilitzats. Però aquell eslògan només pot tenir un veritable impacte si es contempla des d’una posició idealista i amb una suspensió del sentit comú; cal situar-se momentàniament «fora del mercat» perquè faci efecte. De manera que el punt de vista de la meva mare, que com a perspectiva individual era molt singular, el vaig veure de sobte com un fenomen molt més generalitzat, com una predisposició psicològica amb la que abordem la vida laboral i afectiva, i que conviu i contrasta amb la competència adquirida en el món dels diners.

Abans d’això havia ja escrit alguna cosa sobre l’economia dels actes desinteressats, ja saps, el potlach, els dispendis gratuïts, els gestos de noblesa obliga i tot això, però va ser a partir d’aquest moment que vaig començar a pensar en la imbricació entre l’utilitarisme i el desinterès com una dinàmica, com un principi estructural a partir del qual es construeix la subjectivitat. És tot un tema, però ja et dic, ma mare se’n reia, i ho intentat explicar resseguint tots els efectes de xoc que creen aquests dos factors, les sorpreses, les paradoxes, tot allò que ens estranya o ens fa petar de riure, perquè aquesta lluita entre els Valors i l’interès® és una comèdia de les idees, també.

Eudald Espluga: això que planteges em recorda les contradiccions culturals del capitalisme de les quals parlava Daniel Bell: eficients durant el dia, hedonistes a la nit. Sóc conscient que a Emociónese así et distancies parcialment d’aquestes tesis, però sembla que en la publicitat —i en l’esfera afectiva en general— es reprodueix una paradoxa semblant. És d’aquesta ambivalència essencial d’on neixen els teus textos? 

Eloy Fernández Porta: La foto està feta en una estació d’autobús, i els dos llibres que en surten, els dos camins, són textos sobre cruïlles, sobretot són punts de trobada entre la teoria crítica i l’escriptura literària, que coincideixen en un tret bàsic: el contrast entès com a font primordial de sentit. €®O$ està més basat en derives interpretatives, és més de «mirem-ho amb detall», si cal parlar de les cançons d’amor parlem-ne, però no amb una ressenya de tres paràgrafs: trenta pàgines per grup! Si algú ha fet una cançó que vol dir alguna cosa per tu, el mínim que es mereix són trenta pàgines. En canvi, en el llibre següent m’he lligat més en curt, és tot estructura i definicions, però vaja, de conya també en té, o almenys això és el que sento dir. Emociónese así està basat en una tipologia de la narració publicitària, no en la seva dimensió ideològica, tipus «ens enganyen», sinó en la seva dimensió resolutiva. Un publicista, en el camí que porta a vendre un producte, sempre es troba amb alguna tensió social, amb alguna contradicció, com ara la contraposició entre el comerç i la fe en els anuncis de Nadal, o entre la supèrbia i la modèstia en els espots protagonitzats per estrelles de l’esport. I aquestes tensions les ha de resoldre amb un sol gest, ha de tallar el nus gordià, i sempre ho ha amb una modalitat de la literatura hiperbreu, pot ser un sil·logisme, un sofisme o un haikú. Gimferrer ja ho deia, que la publicitat manté una relació poètica, i no representativa, amb el signe lingüístic. Per això penso que aquestes formes de literatura corporativa funcionen, no tant a nivell social com a nivell psicològic, perquè expliquen com resolem de manera intuïtiva totes aquestes polaritats.

Eudald Espluga: Al proposar conceptes analítics com els que ara comentàvem estàs pressuposant que hi ha certs discursos mediàtics que afecten la forma com les persones es relacionen amb les seves emocions, això és, a la manera com codifiquen la seva afectivitat. En aquest sentit, a Emociónese así afirmes que: «la subjetividad contemporánea no se define ya como la singularidad individual contrapuesta al capital y a sus instituciones, sino que emerge y se desarrolla […] en la encrucijada de esos dos caminos». Aleshores, entens el subjecte únicament com una entitat permeable a les narratives mediàtiques i a les formes institucionals? O, més aviat, el subjecte es construiria precisament a partir d’aquestes narratives? A grans trets, com es construeix aquesta subjectivitat?                                                                                      

Eloy Fernández Porta: Ho podríem plantejar així: com pot ser que una paraula tan lletja com «subjecte» ens sembli maca? Ser sub-jecte, estar lligat, estar sotmès, ser a sota d’alguna cosa: tot plegat fa de mal dir. Però ja veus que aquest terme ha derivat en idees que ens parlen d’una individualitat pletòrica i d’una singularitat irreductible, i que es despleguen en els discursos del jo insondable, des de les ciències de la psique fins a la poesia. A l’altra banda, però, hi ha discursos que descriuen l’individu com un punt de confluència de corrents, tendències, produccions del seu moment històric. Des d’aquest punt de vista no hi ha res d’intrínsecament bo en «esdevenir un subjecte», com tampoc no hi ha res de pròpiament alliberador en el fet de parlar de la pròpia vida sexual, que és una part de les tecnologies de la confessió que s’ha traslladat des de la cultura cristiana fins a la laica. I l’exigència de confessionalitat no ha disminuït, és clar; s’ha complicat amb més raons i criteris.

Eudald Espluga: tanmateix, sembla difícil establir una distinció que digui «fins aquí és construcció» i «fins aquí és singularitat, essència, ànima». Se’m fa difícil pensar una distinció que no sigui arbitrària: potser perquè estic imbuït de les teories constructivistes, segons les quals res és natural i on afectes, emocions, sentiments —allò que a priori seria el més irreductible de l’individu— són únicament construccions socials i històriques..

Eloy Fernández Porta: La diferència entre aquestes perspectives no la veig com una qüestió d’opinió, sinó com una premissa de mètode. Si a tu, que treballes en aquests temes, et pregunten «Així doncs, tu creus que la subjectivitat és una construcció cultural i que no hi ha res mes?» segurament diràs, «No es tracta d’una convicció personal, senzillament m’he especialitzat en aquella part del subjecte que cal explicar fent referència a les dinàmiques culturals, i que no s’acaba d’entendre si es descriu com un tret íntim i irreductible». Així doncs, la Vida Interior® es construeix en primer lloc com una modalitat de l’estratificació social, en termes de classe, de casta o de competència, i en segona instància con una estilització individual. Un exemple. Ara, vagis on vagis, a qualsevol bar o centre comercial sentiràs una cançó dolentota de Melendi que diu «mis sentimientos van en chándal, los tuyos visten de Dior». Això és la versió popularitzada de la distinció entre subjectivitat de luxe i subjectivitat escombraria que va proposar Suely Rolnik o, dit d’una altra manera, de la noció d’estratificació emocional de Randall Collins. Són idees que apareixen per primer lloc a la teoria de les relacions personals i que es van estenent a la cultura que en diuen popular, i que no és tan popular com sembla; la mateixa idea es pot veure tot sovint a les representacions de la parella que fa en Manel Fontdevila.

El significat classista del sentiment s’articula a partir de la seva dimensió reglamentista, és a dir, de les normes no escrites que diferencien, i discriminen, els sentiments rellevants dels irrellevants, els representatius dels heterodoxos. Això es pot abordar de dues maneres. La primera és ascensional, i suposa un moviment generalitzat de baix a dalt, des de l’escombraria sentimental lumpenproletària fins al refinament sensitiu de les castes dominants, des dels codis particulars generats a les escenes alternatives fins al mainstream, des de l’heterodòxia cap a la ortodòxia. La segona és confrontacional, i suposa un lluita constant per la legitimitat de les pròpies emocions, un conflicte entre els processos d’interorització i les incorporacions incompletes, i també una discussió entre la política dels mèdia i la dels metamedis, i un cert error de sistema constitutïu, que obriria espais de dissensió. En funció de la perspectiva que es faci servir la paraula «subjecte» adquireix un sentit més optimista o més pessimista, però en tots dos casos sembla clar que sentir no en té res, de natural, que el sentiment és tot sovint una resposta preconcebuda a una situació codificada, i que el qui pregunta «com et sents?» sempre vol dir «ja ho has entès bé, com has de dir que et sents?»

Eudald Espluga:  Al teu últim llibre, potser el més teòric fins ara, encunyes el concepte «Consenso Nacional Deseante» per parlar de la importància que revesteix la noció de contractualisme en un moment en el qual, com diuen alguns sociòlegs, l’amor ha estat democratitzat. És el cas d’Ulrich Beck, el qual no amaga que aquesta democratització va de la mà del triomf de l’Estat del benestar. En aquest sentit, ell considera que l’èxit dels discursos d’autoajuda, del coachig, de la psicologia social, etc., es deu principalment a les creixents llibertats i a l’individualisme hegemònic. Tanmateix, des de l’esclat de la crisi al 2008, el nostre welfare state està en decadència —o això sentim dir cada migdia— i, en contra del que podria pensar Beck, les dades demostren que el consum de literatura terapèutica, lluny de disminuir, ha augmentat exponencialment. Quina relació consideres que existeix entre aquests fenòmens? Creus, com Beck, que el consum d’autoajuda respon únicament a la llibertat i la igualtat aconseguides, així com al caos que això significa pels nostres conceptes? O bé, com em sembla que insinues a Emociónese así, la democratització de l’amor té a veure principalment amb noves formes d’exercir el poder?

Eloy Fernández Porta: Sí, en aquest debat la qüestió principal és com fem servir nocions com ara «lligam», «acord» o «consens». Hi ha tota una tradició de pensament que valoritza aquests conceptes i els considera els trets distintius de la vida afectiva en el marc de les democràcies parlamentàries. D’aquí en sorgiria un model de relació personal, diguem-ne «l’amor de Ministre de Foment», que seria, en la seva dimensió pràctica, la realització de l’ideal igualitarista i, en la seva dimensió prospectiva, el punt en que allò que alguns politòlegs denominen «la democràcia incompleta» adquiriria la seva completud, al saló de casa entès com a hemicicle domèstic. Des d’aquest punt de vista la literatura d’autoajuda i el how to serien només una altra forma de liberalització de la informació i d’objectivació dels codis de comportament, de la mateixa manera que els llibres d’economia for dummies posen a l’abast de tothom algunes dades que abans només posseïen els qui havien heretat el gran diner.

Eudald Espluga: però, plantejat així, això ens podria portar al clam clàssic que diu «allò personal és polític» i, des d’aquest punt de vista, no sé fins a quin punt seria possible parlar de democratització..

Eloy Fernández Porta: Qui treballa en el terreny de la biopolítica hauria de dir que tot això és fals, i que només és part d’un mecanisme de generalització de les regles del joc. Però els qui, com és el meu cas, treballem en crítica cultural cal que comencem dient que tot plegat és cert a nivell psicològic, és a dir, que aquestes idees, popularitzades, creen consciència que informa necessàriament el nostre comportament afectiu, i no només en el sentit de la «falsa consciència». A partir d’aquí sí que cal dir que l’imperatiu democràtic es difon tot sovint de maneres coactives o fins i tot totalitàries. Això ho saben molt bé els qui viuen en el món de la cultura, que es troben, tot sovint, amb que els seus projectes són sotmesos a l’interrogatori del comissari demòcrata ortodox: «és una obra generalista, això?» «Hi és convidat tothom?» «Si algú digués que no l’entén, li podem fer un exorcisme per tal de fer-ne sortir l’esperit de l’elitisme aristocràtic?»

Quan es diu que una obra d’art «vol provocar», el totalitarisme democràtic està funcionant a ple ritme, perquè aquesta afirmació, que tot sovint sembla òbvia, està basada en quatre pressupòsits necessaris: a) Existeix un criteri comú generalitzat sobre el tema que aquesta obra tracta, i en relació a la manera adient de tractar-lo. b) Segur que l’autor coneix aquest criteri, i que el té ben present. c) D’entre totes les motivacions que l’autor pugui tenir per fer la seva obra (biogràfiques, psicològiques, ètiques) la principal ha de ser aquesta interpel·lació al sentit comú. d) D’entre tots els espectadors que l’obra podria tenir (els especialistes, els amics, el Lector del Futur) l’autor ha d’haver triat per força el «públic generalista provocable», i l’interpel·la en primer lloc a ell.

Eudald Espluga: vist així, la democratització, en el camp de l’art, significaria la imposició del punt de vista d’un espectador ideal. I aquest espectador seria aquell que es passeja per tot el Louvre únicament per veure la Gioconda.

Eloy Fernández Porta: Tot plegat és una reducció de les possibilitats de la creació artística a un diàleg normatiu amb l’arxilector consensuat, que es converteix en una autoritat fantasmal, perquè, l’opinió pública no està escrita al cel, i per inventar-la cal un bon grapat de periodistes amb llicència per especular.

Qualsevol persona amb experiència en el món de la creativitat sap que aquest model imaginari de «comunicació provocativa» és, de fet, molt infreqüent, perquè els criteris que poden donar rellevància a una obra són cada cop més interns i específics, i s’ha tornat difícil explicar-los-hi a algú que no sigui un expert en el camp on l’obra s’inscriu. Sí que es donen casos, però; a Anglaterra, per exemple, hi ha un sector particular del món de l’art que està estructurat d’aquesta manera, molt teatral, amb artistes que diuen «Atenció tothom, que ara tocaré el que no sona» i espectadors que decideixen adoptar el paper de «públic generalista susceptible». Però és un cas molt singular, no és gens representatiu de com funciona el món de l’art, i és significatiu que un cas tan estrany s’hagi difós a la premsa com si representés la regla del joc.

En el món de l’art es donen aquestes situacions perquè és un espai que es presenta a si mateix com «el lloc sense interès financer». També l’espai de les relacions personals, el locus amoenus, es concep d’aquesta manera. I qui diu que «aquesta foto de lesbianes follant està feta per provocar» també veurà una provocació en qualsevol manifestació pública d’una afectivitat minoritària o minoritzada. I en aquest lloc, el de les relacions personals, els lligams, els acords i els consensos s’han anat tornant cada cop més formals, més públics i, per tant, més subjectes.

Eudald Espluga: així, i tornant a Beck, sembla que en lloc de democratitzar i de condemnar-nos a la nostra pròpia llibertat, aquesta visió contractualista ens constreny. Això em recorda el que explica Àngel Quinta, teòric del cine, en un dels seus llibres: les càmeres de vídeo, lluny de democratitzar l’art del cinema, obrint les portes a una nova era de llibertat creativa, van consagrar el gènere més estereotipat de tots:  «el vídeo casero», on sempre es filmen les mateixes escenes amb els mateixos actors socials. Internet constituiria un enclavament alliberador o seria una càmera de vídeo més?

Eloy Fernández Porta: Al món digital la trama dels hipervincles, les nòmines d’amics i els llistats d’enllaços predilectes constitueix un registre objectiu i econòmicament eficient de l’afectivitat. I no crec, com Beck, que en aquest context en haguem alliberat dels mediadors; ben al contrari, vivim en un Imperi de la Mediació Afectiva on el celestinatge, en qualsevol de les seves versions, és una tasca més sòlida i eficient que la relació que la Celestina, sigui digital o analògica, contribueix a construïr. I sembla clar que els discursos que han anat edificant la sentimentalitat socialdemòcrata tenen una vida més llarga que l’Estat del Benestar. En els moments de canvi tot s’omple d’espectres d’una època passada, d’idees que han perdut el seu referent real, d’efectes Doppler. I el paradigma de l’afectivitat socialdemòcrata, que pressuposa un subjecte emocionalment sofisticat de classe mitjana, segueix ben present, en estat fantasmal, en un context on van deixant d’existir las condicions materials que li donaven sentit.

Eudald Espluga: A Emociónese así satiritzes sobre l’ex-entrenador del Barça, Josep Guardiola, en relació al cas Eto’o i als discursos institucionals que feien referència als valors: la honestedat, la naturalitat, l’autenticitat.

Eloy Fernández Porta: Pel que fa al cas Guardiola-Eto’o, a mi, que no segueixo gaire el futbol i tant me fa qui guany la Lliga, em va cridar l’atenció que quan van fer fora l’Eto’o els criteris de reconeixement tècnics i freds («aquest jugador és molt efectiu») van ser bandejats en nom d’un criteri emocional inefable («és una qüestió de feeling personal»). O sigui que hi ha circumstàncies en que pot ser preferible ser jutjat de manera «impersonal i mercantil» que ser avaluat de manera «personal i afectiva». Aquest és el punt on fallen les teories humanistes del reconeixement, que fan una distinció taxativa entre aquestes dues maneres de considerar de l’individu, i tenen problemes per admetre que les estadístiques, les xifres i altres formes d’avaluació tècnica del treballador són modalitats de reconeixement i veuen coses que la bona be humanista no sap veure. A El 9 Nou s’hi va publicar un article, de l’Eloi Vila em penso, que recollia amb molt fair play aquest argument i es preguntava què passaria si tots els treballadors que estan estressats ho arreglessin deixant la feina i passant un any sabàtic a Nova York. Bé, entenc que aquí es podria dir que la Lliga no és el lloc més adient per qüestionar el bonisme humanista, i que també són ganes, de posar-se a criticar un dels pocs tios sensats, i llegits, que hi treballen. Que hi treballaven, vaja. D’acord, però hi segueixo veient un problema d’economia de la virtut, vull dir, en quin context es diu «aquí hi ha un valor moral»? D’on surt, aquesta ficció de valor?

Eudald Espluga: si algun mitjà ha contribuït a estendre aquest missatge, a saber, els valors genuïns d’una catalanitat mediterrània i barcelonista, aquest ha estat la publicitat i, en concret, els anuncis d’Estrella Damm. Des del meu punt de vista, aquests anuncis —sobretot els que s’agrupen sota el lema mediterràniament— s’erigeixen en la construcció d’una utopia afectiva que es serveix dels esquemes de pensament de la cultura de l’autoajuda, d’un codi de sentimentalitat compartit, que podríem veure com el reflex d’una determinada estructura del sentiment. Sense anar més lluny, la frase final de cada anunci és un consell: «Les coses normals poden ser extraordinàries», «Quan estimes el que tens, tens tot el que vols»; «Les bones experiències no acaben mai si hi ha alguna cosa que te les recorda»; «De vegades el que busques és tan a prop que costa de veure», etc. Per tant, aquests anuncis constaten que la teva vida és normal, que no tens tot el que vols, que no recordes les coses bones i que no trobes el que busques. A partir d’aquí se t’insta al canvi: l’extraordinarietat només depèn de tu. M’agradaria saber com analitzaries aquests anuncis.

Fernández Porta: De fet en aquests espots que comentes no hi surt gaire res que sigui pròpiament mediterrani! Els grups que fan la música són suecs i canten en anglès. Començar una cançó amb una gravació d’onades és una convenció que es va traslladar del so tribalista a l’indie, i ara ja la fan servir molts gèneres musicals. I la planificació dels vídeos i l’escenografia d’estiu pijo és, si fa o no fa, el mateix que surt a qualsevol videoclip d’un tema de chillwave, tant hi fa que la caleta sigui balear o tropical. Tot plegat és part d’una estètica internacionalitzada a través de la premsa musical i de tendències, que en podríem dir, parafrasejant Damon Albarn, la platja de plàstic, però potser sigui millor la platja evocada a la taula de so, perquè es tracta d’un imaginari idíl·lic que no amaga que és artificial y remesclat. Com el so chillwave, és fet d’ecos, de reverberacions, amb moltes capes de so, amb samples de platgetes d’arreu del món. És música de productor. Tot plegat és la tramoia ideal per fer-hi la gimnàstica de l’ego metropolità: l’esperit voluntarista, les excursions cap al primitiu i el retrobament del propi cos. Aquesta és la part més absurda, perquè el cos és un mecanisme, és una construcció més tecnològica que un iPad; hi podem afegir funcions o treure’n però no podem retornar enlloc ni retrobar res, i potser sigui millor així. Ara, qui vulgui música mediterrània que escolti la cançó que van fer els Nueva Vulcano sobre la Llei de Costes i l’Hotel Vela.

Eudald Espluga: Has fet servir conceptes —com el de «capitalisme emocional»— que remeten al pensament de la sociòloga Eva Illouz. En els teus llibres Illouz és una referència habitual. De fet, la vas entrevistar per la revista Barcelona Metròpolis. Què consideres que aporta el seu pensament? Què és el que més t’interessa de la seva obra, en relació a les teves investigacions? 

Fernández Porta: Bé, l’obra d’Illouz, i en particular El consum de la utopia romàntica, ha obert moltes vies, i no només en l’àrea de la sociologia de les emocions, sinó en altres camps de les ciències socials. Tot i que no estic en el mateix camp, sí que hi ha algunes coincidències. Primer, que els seus textos demostren que per tal d’estudiar la producció emocional cal fer sociologia de les idees, que és necessari examinar com un terme com «romanticisme» s’ha popularitzat a la cultura nord-americana, amb un sentit molt més comunitari i menys conflictiu que el que tenia en la versió original alemanya. I que aquest procés no es una «banalització», com sosté Beck, i m’imagino que és inevitable que ho digui així essent alemany com és, sinó que és sobretot un procés intel·lectiu, de racionalització de les pròpies reaccions i modes de sentir, articulat per la cultura terapèutica i altres modalitats d’intel·ligència psicològica. Tots els seus llibres traspuen un enorme respecte pel subjecte del món capitalista, una atenció pels processos cognitius i pels dubtes íntims pròpia d’una gran escriptora. I en aquest sentit es diferencia de les inflexions més exitoses en el tema de l’amor contemporani, que tot sovint creen un personatge analític molt caricaturesc, un consumidor histeritzat i poliaddictiu i desorientadíssim, i el contraposen equívocament amb icones decimonòniques de la vida interior sublimada; és el procediment que en dic «la mirada de Janus»: mirar el passat amb ulls nostàlgics i filosòfics alhora que es mira el present amb una mirada sociologista i escèptica.

Eudald Espluga: La llista d’aquests autors és llarga: Bauman, Beck, Lipovetsky..

Eloy Fernández Porta: En aquest sentit Illouz va contribuir a baixar la temperatura de la crítica cultural, perquè quan tothom parlava de plètora sensitiva i de porno per tot arreu ella va posar l’accent en les noves formes d’atenció i de relació que emfasitzen els metamedis digitals, i el que hi va trobar és una aproximació a l’amor molt més freda i analítica que la que fa possible el tracte presencial i la vida “analògica”, si és que encara en queda, d’això. I després hi ha, com et comentava abans, la part literària de la teoria, els efectes de sentit, que per mi és fonamental quan llegeixo i quan escric. En el seu cas hi ha un efecte literari que és, de fet, el resultat del seu rigor metodològic: quan explica com es van crear els mètodes per fer amics i les guies de la sociabilitat ho fa sense donar lliçons d’ètica, ens estalvia tota la moralina que tenen alguns altres autors que has esmentat, i que no fan sociologia sinó moralisme il·lustrat amb notícies i cientifitzat amb estadístiques. I hi estem tan acostumats, a llegir aquestes coses, que quan no hi són es genera un efecte d’estranyesa, de sorpresa. Aquest recurs d’omissió l’he intentat explotar en alguns escrits que estan a mig camí entre la crítica i la narració, i que són els que més he fet servir als recitals, i d’aquí m’interessa una mena d’inquietud que es pot generar en el lector, o en l’espectador d’aquests actes, quan no sap del cert quina és la posició ètica de l’autor en relació amb el que diu.

Ara bé, mentiria si digués que me’n considero deixeble, d’Illouz. Més enllà del meu respecte total per la seva feina, hi ha diferències evidents. La principal és que ella treballa amb casos d’estudi de cultura de masses, mentre que jo crec que a la cultura generalista mai no hi passa gaire res que no hagués passat abans als espais subculturals. Novament, no és una opinió sinó una premissa diferent. I també hi ha diferències en la qüestió del gènere, que ella la veu com una tendència general cap a una certa androgínia, o una intercambiabilitat dels rols, i jo l’he enfocat més des de la perspectiva de l’art feminista, que és més confrontacional, amb comentaris sobre obres d’artistes com ara Eulàlia Valldosera.