Un pla perfecte

El dia que ens vàrem plantejar deixar el padrí en una gasolinera feia una calor enganxosa. Els nens voltaven pel poble, buscant alguna piscina aliena en la qual/ alliberar la sufocació i la gent gran acaçava les ombres amb ampolles d’aigua de 33 cl a la mà, ventalls de colors vius comprats als basars xinesos o el prospecte de la pizzeria de la cantonada.

Però el padrí, sense ni tan sols haver-se tret la samarreta d’imperi —que ja duia al mes d’octubre—, pul.lulava amunt i avall per casa, mangala en mà, entrant en totes i cadascuna de les habitacions: n’obria el llum, en donava una ullada i el tornava a tancar. I quan ja havia fet la ronda, s’asseia davant de la televisió, comandament a distància en mà, l’encenia, feia zàping per tots els canals —que amb això de la TDT arribaven fins a 77—, l’apagava, remugava entre dents: és que no fan res de bo i reprenia el seu periple per les habitacions; fer de sometent quan era jove li havia fet molt mal… i l’alzheimer que li havien diagnosticat aviat faria nou anys encara més.

Per això, quan el meu home va aparèixer per casa a quarts de deu de la nit, després d’un dia difícil als sembrats —la collita de secà no pot anar bé de cap manera quan fa sis mesos que no plou, i els senglars han de menjar alguna cosa per a poder criar dues o tres vegades l’any…— es va dirigir a fer una dutxa reparadora el vaig anar a trobar a la porta del bany i li vaig deixar anar, com aquells bascos que s’alliberen d’una pedra de 300 quilos després d’un esforç titànic:

– Noi, hem de parlar.

Potser em vaig passar. Amb la impressió del moment li podia haver agafat un ictus, un infart de miocardi o un tall de digestió (no necessàriament per aquest ordre), però l’única cosa que va saber dir, amb un fil de veu quasi inintel·ligible va ser:

– Et prometo que he estat tot el dia al tros.

Davant la meva cara d’estupefacció, va fer una ganyota i va decidir arreglar el barnús per tal de no fer mullader quan sortís de la dutxa i, de passada, matar la tensa i estranya situació que s’havia creat.

– No aguantaré unes vacances amb el teu pare —li vaig dir— em treu de polleguera i a més a més —mentida podrida— he llogat un bungalow on només hi caben quatre persones.

La cara d’estupefacció va tornar a aparèixer en el rostre del pare dels meus fills. Si bé era cert que el meu sogre havia anat fent, ara mateix era incapaç de valdre’s per si sol: tenia estones —poques— de lucidesa, sí, però gràcies a la meva feina de nits en un escorxador de conills i la feina de pagès del meu home no havíem hagut de dependre mai de ningú per a què ens el vigilés. I ara que els nens ja eren grans i jo em gloriejava davant parents i amistats que mai, repeteixo mai, havia hagut de llogar una cangur, mainadera o dona de fer feines, no podia llençar per la borda una reputació guanyada a pols gràcies al coi de padrí.

D’altra banda, el padrí era l’actiu d’aportació econòmica més ferm de tota la família: jubilat de FECSA (ara ENDESA) des de feia ja gairebé 30 anys, i després d’haver treballat durant més de nou quinquennis —es veu que cal comptar-ho d’aquesta manera— rebia una pensió que quadruplicava el salari mínim interprofessional i que per tant s’havia de mantenir tan si com no —i per molts anys!

– D’acord —el meu home no ho estava gaire, però s’havia d’afrontar amb la realitat: tots dos treballàvem més hores que un rellotge; els nens anaven a una escola de pago i, a més a més, feien totes les activitats extraescolars que volien: escalada, hoquei, piano i flauta travessera; tot aquest tragí me l’havia de carregar jo a les espatlles traient hores de son d’allà on no hi eren i bolcant-hi el meu sou. I sense comptar amb ell que es passava tot el dia sembrant, ensulfatant o collint —si és que l’any no era nefast, com aquell, i llavors calia llaurar i espedregar.Amb una veueta de corderet degollat va reiterar:

– D’acord; i com se suposa que ho hem de fer?

Ups! Aquesta pregunta no me l’havia ni plantejat. Sense família propera a la vista —no podíem engegar-lo a Hamburg, on vivia la meva cunyada des de feia anys— l’única solució era llogar una persona que es cuidés d’ell durant la setmana —7 dies, ni un de més— que anàvem de vacances a la platja; aquesta opció ja estava auto-descartada per tal de mantenir la reputació intacta.

Calia tirar d’imaginació.

Amb els nens la cosa era fàcil: campaments, colònies, camps de treball, anar a plegar peres… però, què carai en fas d’un padrí que a sobre està cascat? Em va temptar la opció de fer-li una revisió mèdica i que li trobessin alguna cosa que l’obligués a ingressar-lo a l’hospital… però… què dirien els del poble si veien que nosaltres, tan panxos, ens n’havíem anat de vacances? I si li trobaven alguna cosa molt greu? No, no… no valia la pena jugar-se-la. I si li pagàvem una setmana en un balneari? Massa gasto, encara que fos el més cutre de tot l’Estat. Fer venir a ma cunyada? Ni de conya: que després li hauria de tornar el favor!

I de cop em va venir la il.luminació. Un matí, a la ràdio, havia sentit que l’Antonio Gala —l’escriptor— feia campanya a favor del no abandonament de gossos a les gasolineres durant l’estiu, i de seguida em va venir al cap aquell pòster de la fundació Purina que havia tingut penjat a l’habitació dels meus pares on hi diu amb lletres llampants “No l’abandonis. Ell mai ho faria”, i on hi surt un gos, més aviat ronyós i moll al mig d’una carretera.

Aquesta era la nostra; ens afegiríem a aquella tàctica tan espanyola del “quita bicho”.

– El podem deixar en una gasolinera —vaig dir.

L’única resposta que vaig rebre van ser uns ulls com a plats que no podien sortir de les seves òrbites perquè hi ha alguna musculatura que els aguanta.

– Com dius? Estàs com una regadora! Que no ho veus que ens denunciaran, que ens tancaran a la presó i que ens cascaran una multa que no la pagarem ni en tres vides! —el meu home començava a reaccionar i calia parar-li els peus.

– Tranquil. Ho tinc tot previst —segona mentida podrida en menys de deu minuts. El deixem en alguna gasolinera una mica llunyana —on no el coneguin ni a ell ni a nosaltres- i mentre decideixen què en fan ja haurà passat la setmana. A més a més, de la manera en què està serà incapaç de dir ni com es diu ni on viu. L’única cosa que haurem de fer és deixar la nevera plena de coses com si nosaltres no haguéssim volgut que marxés mai del món.

– Bé, si tu ho dius…jo no ho tinc gens clar —va fer ell.

– Només serà una setmana, home! Pensa que tornarem amb les piles carregades i contents d’afrontar els propers dotze mesos.

Però jo tampoc les tenia totes.

***************

La planificació de l’abandonament transitori (així és com havíem decidit anomenar-lo) va ser més complicat que l’assalt al tren de Glasgow: no m’imagino al Ronnie Biggs classificant píndoles pel col.lesterol, el glaucoma o inhibidors de la colinesterasa —que, segons el neuròleg frenaven els símptomes de l’alzheimer i que segons jo, feien pujar la factura anual mitja de cada habitant català a la seguretat social en 0.03 cèntims d’euro-ni escrivint-ne la dosificació amb times new roman del 6 per tal d’encabir-ho al pastiller. Després es tractava d’explicar als nens —de 4 i 7 anys— que el padrí se n’anava a treballar a una gasolinera mentre nosaltres fóssim de vacances: els nens d’aquesta edat no entenen que la gent gran no faci res en tot el dia, i amb això el meu sogre encara ens ajudava perquè, segons ell, feina de la que parlaves, feina de la que havia treballat; si parlàvem d’arreglar tractors deia:

– Pensa que quan jo treballava a la John Deere…

Amb el pa igual:

– Pensa que quan jo treballava de forner…

I així amb tot allò que es versava al seu camí: la llista era llarga i espessa i comprenia feines tan variades com sabater, aviador, drapaire, repartidor de butà, cuiner, domador de lleons, serraller o fins i tot pescador de tonyines al Mar Cantàbric (un home que no havia sortit mai de la província!)

Un diumenge, a mig sopar, els vàrem dir als nens que el padrí treballaria en una gasolinera uns dies ajudant a posar gasoil:

– Pensa que l’any que vaig treballar a la refineria de Repsol allà a Puertollano…

“Mare meva, quina inventiva!” —vaig pensar. No en tenia ni idea d’on ho havia tret, però el zàping fa miracles, segons com.

El dia de marxar de vacances s’acostava i a casa els nervis cada cop imperaven més. Havíem decidit que no li posaríem roba de recanvi i que deixaríem el mòbil a casa, però el més important, el que encara no teníem clar era on el volíem deixar: estava clar que no es podia quedar gaire a prop de casa, on qualsevol el podia conèixer!; gaire lluny tampoc perquè hauríem de fer una gran volta per a deixar-lo i tornar-lo a buscar (i amb només 7 dies de vacances…); a l’estranger? Pse, estàvem relativament pròxims a la frontera, però tampoc ens podíem arriscar a caure en les lleis internacionals d’abandonament de persones —vaja, que si ens havien d’engarjolar almenys que les trucades ens sortissin bé de preu—; buf, tot era molt, massa complicat.

Dos dies abans de l’AT (abandonament transitori en clau, que els nens tot ho escolten i ho repeteixen), varem triar,—com aquell qui tria casa, hotel de vacances o residència canina— la gasolinera idònia pel padrí: era la gasolinera d’una coneguda cadena alimentària, amb tres sortidors —i el gasoil a menys d’1 euro—, una petita sala per a fer-hi el tallat o un refrigeri i que no tenia ni càmeres de seguretat ni treballadors voltant per allà —si algú tenia un problema havia de parlar amb una espècie d’intèrfon que comunicava amb l’hipermercat situat a quatre-cents metres—, una sortida d’aigua i aire i un petit lavabo —tan petit que era unisex, com les perruqueries. Cap a aquell lloc no hi teníem tirada perquè hi havia un altre supermercat més a prop de casa i el cotxe i el tractor els omplíem de carburant en una altra banda.

La idea era anar fins allà, aprofitar per inflar les rodes de les bicicletes dels nens —posar gasoil quedava totalment descartat perquè aquells trastos van tots amb tarja de crèdit i a més a més no pots arriscar-te que qualsevol sistema de seguretat et posi en evidència. La teoria era que no trobessin el padrí fins allà les deu de la nit, quan l’encarregat de torn anés a tancar: llavors ell ja no se’n recordaria què havia anat a fer allà, on vivia, de nosaltres i inclús com es deia —merda de malaltia! I entre que descobrien qui era —sense documentació, lluny de casa i feliç com unes pasqües— nosaltres ens estàvem una setmaneta a la platja, desconnexió total i llestos.

El pla perfecte.

I va arribar el dia AT.

A les 7.30 AM ja estàvem tots embotits en el Ford Focus familiar de segona mà, carregat fins al capdamunt i amb les rodes que gairebé tocaven a terra: si haguéssim hagut d’agafar l’AP7 segurament ens haurien confós amb aquells marroquins que creuen cada estiu tota la Península Ibèrica en direcció Algecires per agafar un ferri i visitar el seu país d’origen.

Situar estratègicament el padrí al mig de la canalla ens donava l’opció que no tingués temptacions de veure si havíem agafat la seva maleta: estava literalment lligat de mans i peus amb un cinturó que li passava just per la línia del coll –no vull ni pensar què hagués passat si haguéssim hagut de fer una frenada brusca…

A mesura que ens acostàvem a l’objectiu una suor freda que em començava al clatell em va envair l’espinada fins allà on comença el cul —quina mania la gent de dir-li allà on l’esquena perd el nom…; cul i punt!:.. Li passarà alguna cosa? Es trobarà sol? Haurem calculat la ràtio de dies a fora correctament? Al mateix temps, una veueta em murmurava: què coi, et passes tot l’any aguantant-lo… per una setmaneta de vacances en 365 dies no passarà res; a més a més… si tot va sobre el previst, la foto de padrí començarà a sortir al facebook el dia 5 post AT i mentre ens localitzen i tot —comptant que no obrirem el mòbil— ja serem a la fi de l’estada… el pla perfecte!

***********

Ens vàem avorar a la sortida de l’aire. Mentre els nens estaven pendents de com el seu pare inflava les rodes de les bicicletes a una velocitat gairebé parsimoniosa, vaig ajudar al padrí a sortir del cotxe i el vaig enviar cap a la saleta de les màquines expenedores, no sense abans haver dit als nens que l’acomiadessin.

– Que treballis molt —li va dir l’un.

– No t’etivoquis amb el gasoil —li va fer l’altre.

Mentre caminàvem, amb cadència, cap al que seria el seu habitacle almenys les properes 15 hores, el padrí em va començar a preguntar:

– Vols dir que ho faré bé? Ja ens entendrem amb això dels euros? Qui em vas dir que m’havia contractat? Pensa que quan, per la guerra jo treballava al poste del gasoil, havíem de rodar la maneta molt ràpid perquè si no els nacionals se’l pulien en una hora..

El vaig fer asseure en una cadira d’alumini amb propaganda de cervesa i li vaig dir que s’esperés allà que el vinguessin a buscar per a començar la feina.

Va assentir i es va quedar allà assegut, mirant a l’infinit —o potser a un calendari de l’any 2005 on hi sortia una noia despampanant, lleugereta de roba i recolzada sobre una roda de tractor— i vaig marxar, a pas decidit cap al cotxe on el meu home acabava de lligar la mainada a les cadiretes de retenció.

El següent quart d’hora ningú va obrir la boca: havíem tingut la precaució de muntar les televisions al cotxe per tal que els nens no ens sotmetessin a un tercer grau, i sembla que l’efecte Frozen havia acomplert amb les expectatives.

Però la processó anava per dins.

La carretera, plena de rotondes, ens portava, a través dels escanyolits sembrats cap a l’autovia en direcció a l’anhelada destinació de les vacances: la platja; les rotondes anaven passant, l’una rere l’altra cada 300 metres —maleïdes ajudes del govern per a rotondes!— Quan ja teníem l’última a tocar, aquella que ens anunciava la sortida de l’autovia i que també ens anunciava una coneguda reserva de fauna al sud de França, vaig posar-li la mà al quàdriceps de la cama dreta al meu home, i ell sense dir res, ja em va entendre.

El gir va ser de 360 graus.

Relat guanyador del 22è Premi Vent del Port.