Un nou Valerià Pujol

És esborronador. L’aparició del primer volum de la Poesia completa de Valerià Pujol (1952-1992) ens posa al davant tota una estesa de talent i de propòsit que és la recerca literària d’un escriptor que just culminava la vintena amb cinc llibres de versos plens de troballes d’imatgeria plàstica i de força verbal. Entre els 21 i els 29 anys, Pujol va construir una trajectòria de maduració veloç, des de la captació personal dels ecos més immediats d’un temps inquiet, fins a la definició d’una veu individual intransferible, sàviament culturitzada i –justament per efecte d’aquesta saviesa– desarmada d’afectacions d’època: i amb una llengua neta i natural al servei de la mateixa llibertat d’imaginació –d’agitació de la mirada– que guia la seva obra des del primer vers. Vet aquí, sobretot, la impressió lectora que provoca la poesia del llibre Limito al nord només amb el teu sexe (1981), que tanca aquest primer volum commemoratiu.

Els Quaderns de la Font del Cargol, que de fa uns anys han reprès amb ritme modest però imparable una activitat editorial profitosa, van engegar un any de record d’un dels seus fundadors. Han recuperat una part de la seva narrativa (Terra de crims, 2018; Cuc de seda/Claustre, 2023), i ara presenten la primera part de la seva Poesia completa. L’edició la singularitza una obra original –natura i consciència– de Joan-Pere Viladecans a la coberta, i un pròleg situador i suggeridor de David Castillo: “La poesia del Valerià […] es va moure entre la inspiració i la intuïció. […] Era conscient que tot es podia apagar en qualsevol moment, que el seu destí era breu. […] Tenia una profunda consciència de la mort i sovint la seva poesia expressa l’instant efímer que un vers pot rescatar.”

Sens dubte, l’obra de Valerià Pujol ha estat objecte de l’oblit i de la desconnexió amb la tradició immediata que ha caracteritzat la nostra literatura en els darrers vint anys. I el desinterès per les seves paraules –aposto– ha fet que tot un devessall de poesia innovista d’aquest segle XXI s’hagi escrit sense la menor idea que era una mera repetició inane d’assajos expressius que, als anys setanta, sí que eren camins nous. Però –torno a apostar– també sento que la valoració de la poesia de Valerià Pujol, d’alguna manera, ha estat víctima d’algun dels èxits que la van envoltar. Per entendre’ns, la marca «Generació dels 70» va ser una idea d’èxit, que es va implantar ràpidament i que va generar una sociologia lectora efectiva i, és clar, limitadora. També l’etiqueta dels «poetes del Mall», lligada a l’editorial Llibres del Mall i als entorns de la seva col·lecció de poesia –absolutament referencial a l’època–, va ser una construcció exitosa. Però, tant en un context com en l’altre, el nom de Valerià Pujol s’hi va transportar com una figura secundària.

Aquests cinc llibres no contenen, tan sols, les cinc veus corresponents a cada volum original: en algun cas, a cada llibre, hi topem amb dues o tres modulacions diverses.

És curiós perquè pocs com ell van demostrar una vocació poètica tan constitutiva, tan profunda. Em sembla que alguna cosa similar va passar amb l’obra de Marià Mercè Marçal: una poesia que, de seguida, va evolucionar i va desfer-se de les constriccions d’aquell marc de partida. Cap a la singularització i l’ambició literàries, esclar. I sento que també és el cas de Valerià Pujol. La seva poesia creix, però no hi va haver una capacitat crítica, lectora, que acompanyés aquest creixement. I d’altra banda –també com en el cas de Marçal– Pujol va anar forjant una imatge pública com a activista (fundador de l’AELC, per exemple) i com a símbol social, que segurament va induir a mal llegir els seus versos com una mera extensió del seu personatge icònic. L’obra de Marçal encara pateix aquesta essencialització mitificada i empobridora, em sembla. Però per a Pujol ara és un moment, feliç, per redescobrir-lo sense interferències.

I quan t’immergeixes en la lectura d’aquest volum de Poesia completa, passen coses noves. I pots connectar amb un nou Valerià Pujol: que, evidentment, és el que ja era. Ara, llegible; sense soroll de fons. Aquests cinc llibres –de seguida ho descobrireu, quan els llegiu– no contenen, tan sols, les cinc veus corresponents a cada volum original: en algun cas, a cada llibre, hi topem amb dues o tres modulacions diverses. En algun cas, hi ha parts que fins podrien ser llibres diferents.

Hi ha –simultanis– un Valerià Pujol que alça versos (i imatges), un altre que basteix poesies i, almenys, un tercer que afina i dreça les col·leccions com si fossin poemes dramàtics: “Tots nosaltres/ intentem construir el nostre gran poema simfònic”, diu –amb vint anys– al seu primer llibre, El crit i la paraula (1973). Un recull primigeni que ja aplega poesies d’antologia com És estrany: “un gos blanc i gris / una flama negra / un vaixell tocant la sirena enmig de la tempesta/ i una ganyota estranya / molt estranya.” O com Janis: “Tot bull en un foc sense flama / mentre uns ulls de gat / fiten qualsevol vandàlic espasme. / I Janis Joplin crida sota la mort.”

A ‘Doble fons’ (1977) hi trobo el poeta que es reivindica, i hi trobo l’exasperació d’una poètica que Pujol durà al límit.

La imaginació alliberada de Pujol esclata a Tricefàl·lia (1975) en un relat de relats d’imatges, i de paraules descentradores: “He mort en tu i als vidres del mirall.” Aquest és un dels versos de la suite Variacions elegíaques a Càrol, una altra peça inel·ludible per a una antologia poètica de la –primeríssima– postmodernitat catalana. Amb Doble fons (1977), hi tenen feina els que troben a faltar una tradició eròtica pròpia, i hi tenen evidències els que vulguin constatar l’esforç expressiu de Pujol, tant el formal com el discursiu, tant el que tempteja el sonet barroc com el que explora mitologies clàssiques, amb aquell ànim simfònic en què continuarà insistint. Hi trobo el poeta que es reivindica, i hi trobo l’exasperació –brillant– d’una poètica que Pujol durà al límit i que se li delatarà, finalment, penso, com un cul-de-sac: “Hi ha un refer constant on no tot és miratge / i és aleshores quan el cos davalla al nord de molts presagis / i ve un afany de pluja”.

A Destinatari d’albes (1980), Valerià Pujol sembla més convençut, més confiat. Invoca Eliot a l’endreça inicial, i és significatiu. Antropofàgia té l’aire de ser l’emblema de l’intent d’aquest llibre: “Els secrets més profunds esdevenen magranes / als teus llavis subtils tacats de tremolor: / i als meus dits el silenci. Endevino el nirvana / al teu sexe de màgia: el quadrat és rodó.” Hi són els seus motors constants: el descentrament, la carnalitat, la imatgeria sensual, la discursivitat desbordadora. Però l’esforç de síntesi es relaxa, les coses són dites més a peu pla… S’hi va sentint més la veu de l’home que la del poeta: d’algú que va optant per ser ell mateix, i no una peça d’un entorn doctrinari. Algú que opta per ser, ell mateix, el seu lector preferent.

Amb un vers blanc segur, i una polimetria cenyida a la paraula, el llibre avança, perquè hi ha un jo que avança en el llibre.

I aquest procés culmina, en una maduració imprevisible i modèlica, a Limito al nord només amb el teu sexe (1981), que pot ser llegit –també– com un monòleg simfònic unitari. Un gran poema. El domini mètric del vers assoleix una naturalitat respirada, la llengua ja és una llengua ressonada d’arrels íntimes, i les imatges ja són les de les centrifugacions fragmentàries dels vuitanta: però dominades per una mirada selectiva, personal.

Amb un vers blanc segur, i una polimetria cenyida a la paraula, sense comes, el llibre avança, perquè hi ha un jo que avança en el llibre. I que no hi avança sol, sinó amb un tu i un nosaltres. El sexe és vida admirada: “Em trec la roba lentament / i fa niu al penja-robes.” És una invitació a la vida possible, d’una imaginació feta biografia (o lluita de classes, o aventura vivible), com conjuren aquests anapestos, rematats –descalçats, magistralment– amb dos versos d’amfíbracs: “Vine al sandroll dels camins / a l’assalt al palau / a l’afany embriac / a la boira també de vegades / i a la boira també / a l’assalt / a l’afany. / Alcem la bandera / del pa i de les roses.” La poesia amorosa catalana té poques peces tan contundents, tan sòlides, com aquesta. Cap banalitat. S’ha de ser un poeta de primeríssima línia per escriure un llibre com aquest.

Per a l’entrada de la casa familiar de Valerià Pujol, a Premià de Dalt, la ceramista Madola hi va crear una escultura, que dona la benvinguda als que acudim de tant en tant als actes i festivals de Can Vallerià. És un llibre obert, vibrant de blaus, que justament proclama uns versos –inesgotables de sentit– d’aquest poema que tanca el primer volum de Poesia completa: “Som tot en tots / i la vida i la mort comptada en cada cosa.”