Un joc de nens

Qui més qui menys té alguna anècdota de joventut que preferiria que romangués per sempre oculta a la consciència dels pares. Sovint aquesta no passa d’una mala nit de borratxera, una acció estúpida i desesperada per recuperar un primer amor o una malifeta inconscient i temerària que acaba amb la destrucció de mobiliari urbà. En la majoria dels casos, les conseqüències d’aquests actes no solen anar més enllà d’una reprimenda puntual i algun càstig. I, per més que al moment puguis pensar que el món s’acaba, es recorden amb el pas dels anys amb un somriure i un «que n’era, de ximple». Al cap i a la fi, penses, no érem més que nens que jugaven a ser grans.

Hi ha altres casos, però, on les línies que traspassa el joc van més enllà de l’esperit rebel de joventut; on la diversió i el gaudi no es basen en la falta de maduresa i coneixement, sinó en la recerca conscient de la destrucció i el patiment aliè. Si en literatura vam veure un dels primers casos a El vigilant en el camp de sègol, més tard tindríem La taronja mecànica: la novel·la d’Anthony Burgess, escrita l’any 1962, presentava un protagonista amoral, hedonista i sociòpata que, acompanyat dels seus amics-subalterns, sembraven destrucció i ultraviolència alienes a les conseqüències dels seus actes. El text, però, en lloc de centrar-se exclusivament en la psicologia d’un monstre, pretenia anar més enllà amb reflexions filosòfiques que qüestionaven el paper de l’estat en el desenvolupament de la llibertat individual, així com temes de caràcter teològic sobre el lliure albir. El protagonista, sotmès a una teràpia conductual pavloviana, acabaria actuant de manera «correcte» als ulls de la societat, però no per pròpia voluntat, sinó condicionat per un factor extern. Per tant, un cop impossibilitat per obrar de forma lliure, el protagonista estaria igualment incapacitat per viure i desenvolupar-se en societat.

Ara Ferran Grau (Lleida, 1982) realitza amb Hiperràbia (Angle) el seu particular homenatge a la novel·la de Burgess, així com a l’adaptació magnífica de Stanley Kubrick de 1971. Per fer-ho, es basa en uns fets reals: l’assassinat el 16 de desembre de 2005 de Rosario Endrinal per part de tres joves a Sant Gervasi. Tot i això, l’autor ha destacat que es tracta d’una obra de ficció, i no d’un true crime vestit amb l’estètica de la novel·la mare. Si bé s’ha de reconèixer la valentia d’una proposta arriscada, amb certs moments molt ben resolts, la recerca constant de paral·lelismes amb la novel·la de Burgess acaba esdevenint més una qüestió formal, un joc lingüístic, que no pas un intent d’arribar a la complexitat filosòfica de l’obra original.

Al llibre destaca la utilització del xeno, l’argot juvenil que, d’igual manera que feia el nadsat, pretén fer visible l’entramat psicològic del protagonista.

En aquest aspecte destaca la utilització del xeno, l’argot juvenil que, d’igual manera que feia el nadsat, pretén fer visible l’entramat psicològic del protagonista. Si a la novel·la original agafava paraules del rus com «moloko» (llet), «drug» (amic) o «devotchka» (noia) i se n’inventava d’altres, aquí Grau barreja paraules angleses, castellanes i catalanes a les quals dona un altre ús, així com referències a l’estètica i referents dels joves dels 90 i els 2000. Si bé el treball lingüístic és admirable, la lectura esdevé un xic carregosa tota la primera part. També val a dir que el retrat psicològic del protagonista funciona millor a partir de les referències a cançons infantils i dites de la cultura popular contraposades a les seves accions violentes, que no pas a partir de les referències i vocabulari del xeno.

Per altra banda, fa la sensació de traçat gruixut en el tractament dels temes que s’exposa. El punt central de l’argument, és a dir, l’assassinat, es percep més com un accident quasi anecdòtic que funciona per fer avançar la trama, sense major transcendència. La falta d’empatia i evolució del protagonista no transmeten en aquest cas la mateixa sensació que en la novel·la original.

L’admiració malentesa dels joves per antiherois amb una brúixola moral inexistent és la porta d’entrada més directe a actituds reaccionàries.

De la mateixa manera, es passa massa per sobre de la vinculació del protagonista amb l’extrema dreta, que seria precisament el detall que més podria interessar a l’hora de traspassar La taronja mecànica a un context més proper. En un món on l’extrem individualisme i l’alienació es troben amb l’exposició constant i des de ben petits a imatges aberrants, que insensibilitzen i deshumanitzen, l’admiració malentesa dels joves per personatges antiherois amb una brúixola moral inexistent (com el mateix Alex) és la porta d’entrada més directe a discursos i actituds reaccionàries i violentes. I no hi ha joventut ni inconsciència que valgui per justificar-ho, perquè el feixisme no és un joc de nens.

En conjunt, la novel·la de Ferran Grau és correcte, però es veu llastrada per la referència a l’obra original de Burgess. Mentre que les similituds al principi es veuen amb una certa gràcia, ben aviat acaben fent-se feixugues, i encara que la història que se’ns explica sigui interessant, la sensació que es passa massa per sobre d’aspectes i reflexions que haurien de tenir més pes acaba desmillorant el conjunt. No està malament, però hi ha massa forma i no tant de fons.