Un gimlet amb Empar Moliner

Dimarts 13 de maig la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Laura Borràs obre el nou cicle Lletres & Copes, organitzat conjuntament per la ILC i Magatzem Escolà. El cicle comptarà amb la presència d’Empar Moliner, que el dia 20 de maig impartirà la xerrada “Literatura amb denominació d’origen”, i successives sessions de Josep Pedrals, Rafael Nadal i Sílvia Bel. Janina Gómez i Helena Roura han anat a casa seva i l’han entrevistat.

Menuda, amb cabells curts i caòtics, i viva, molt viva. És probable que a les nostres ments la imatge de l’Empar Moliner com a personatge públic sigui compartida: és la periodista observadora, l’escriptora a qui no se li escapa res, la tertuliana que tot ho percep i ho matisa amb les paraules més adients. L’Empar té la ironia pròpia d’aquells que s’estimen més riure’s de si mateixos. Sense màscares, tal com ella es mostra a la televisió —o millor dit, tal com és ella realment—, fem balanç de la seva carrera literària i parlem d’allò que més l’emociona a la vida: escriure i llegir. I tot va començar amb unes revistetes que portaven el nom d’un personatge tan petit, tan petit, que ningú arribava a veure’l per més fort que cridés…

Encara t’inspira el Patufet?

EMPAR MOLINER: Les històries d’En Patufet, la revista d’inicis del segle XX, les vaig descobrir a casa meva, eren del meu avi. Quan era petita, pensava que els llibres per a nens i adolescents ‘passaven’ tots als anys 30. M’ho creia de veritat, no sabia que hi havia llibres com ara hi ha Harry Potter. I la història d’en Patufet, aquell nen curt de talla que vol anar a comprar i perquè el vegin ha de cantar —cosa  humiliant—, i després se’l menja un bou i… [riu] fa la rima més sofisticada de la història: “a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou!” [torna a riure], és boníssima! Després és expulsat per la zona posterior del bou; em fa gràcia perquè és una història molt poc heroica, molt escatològica.

Què hagués passat si el teu avi no t’hagués regalat aquesta col·lecció de revistes? Hauries estat escriptora?

E.M: Em penso que sí. A casa meva no teníem cap llibre; dels meus cinc germans, no n’hi ha cap ni un que llegeixi res, no els interessa. Jo crec que llegia perquè m’avorria. A casa només hi havia aquestes revistetes d’En Patufet i els llibres que regalava La Caixa, com el de Gaeli i l’home Déu de Pere Calders. Quan em vaig fer més gran, agafava l’autobús per anar a la llibreria Carbó de Granollers a comprar-me llibres, els grans llibres de la història del món. Bukowski… Me’n recordo d’aquella tarda, i de la llum que feia. Va ser obrir el llibre i pensar: “Això és el món. Què no m’estava perdent!”. No sé per quina raó, però sempre m’ha agradat escriure; i llegir també, d’una manera boja.

La innocència d’en Patufet contrasta amb la teva agudesa. La ironia és l’ingredient fonamental de la teva obra? 

E.M: Les fórmules no s’han de notar mai. És com això [alça la copa de gimlet que beu des de l’inici de l’entrevista]: és un còctel que té una fórmula concreta, i si t’equivoques, és tan dolent… Si et passes amb la llima, és una ximpleria. La ironia és un recurs dels intel·ligents, s’ha de fer servir en petites dosis. Però si vols ser un pelma, sigues irònic tota l’estona. No hi ha res pitjor que un irònic permanent, aquesta gent que s’ho mira tot des d’un estat d’ironia i una certa superioritat.

Creus que podries escriure sense ni gota d’aquest recurs?

E.M: Depèn del text i del moment. Et vas fent gran… Hi ha textos que no volen ironia i d’altres que te la demanen a crits; hi ha gent que no te la demana i altra sí; i hi ha dies en què t’acostaràs a algú, li faràs un petó i no hi haurà ironia.

Irònica, i també molt crítica. Hi ha res que se salvi de la teva mirada mordaç?     

E.M: Has de tenir l’esperit ben preparat per no empassar-t’ho tot. I és bo fer-ho així, si no s’és un Marhuenda, i ningú vol ser-ho. Qui té el cul llogat no seu quan vol, i l’important és no tenir el cul llogat, poder fer broma d’un mateix, dels teus, i si cal, de les coses que estimes. És un gran blindatge per fer broma de tot i per voler que allò que estimes sigui millor.

Fas broma de tot: de l’ecologisme, del feminisme, d’un fals progressisme…

E.M: Això correspon a les últimes cròniques publicades, a aquesta època del Tripartit i del Fòrum, quan hi havia pasta. Tot això ja ha passat, tot ha canviat. A vegades em diuen: “Fes un recull d’articles”. Però no cal, la gent els té a Internet, si vol. La manera de fer articles ha canviat molt. Quan jo escrivia els articles de Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005),no eren de pagament perquè compraves tot el diari. Que ara ho siguin i que hi hagi sis línies gratis per llegir-los, ha fet que n’hagi canviat d’una manera brutal la forma de ser concebuts. Si jo sé que al diari on escric només hi ha un contingut gratuït, vull que el que la gent llegeixi sigui el meu. Si poso un títol poc escumós, per exemple “Taronges”, no s’hi farà clic tant com un que digui —és un dir— “Marhuenda cabrón”. Això fa que els articles siguin menys subtils i literaris, de cara a barraca, amb el que això té, tant de bo com de dolent. Aquests articles de Busco senyor per amistat… ara els veig molt vells.

En general, els teus contes i textos són una mena de radiografia social.

E.M: Sí, però de cada moment. Busco senyor per amistat… és d’una època en què no hi havia crisi i la gent que volia fer periodisme no tenia aquesta certesa tan brutal que no hi ha llocs de treball. Per això tinc la sensació de llunyania, de passat. Només romanen les històries d’amor i desamor, que en el fons no canvien tant.

El fet que reflecteixis la realitat és degut a la teva professió i vocació de periodista?

E.M: Potser sí. M’agrada molt el realisme i la idea de copiar la veritat. Els autors que més m’agraden solen ser periodistes i novel·listes que fan retrats brutals de la vida.

Tot i així, a vegades és difícil saber si el que escrius és real o no…

E.M: En algun cas m’he apuntat temes i, fins a l’últim moment, he hagut de pensar què fer-ne, si una crònica o un conte. Per exemple, aquella història de T’estimo si he begut (2004), on unes dones tenen una associació a favor de la lactància materna —La Via Làctia—, és real però acaba sent un conte literari. Imagino el brainstorming que van fer: “Ties, com ens diem? La Via Làctia!” [riu fort, tota sola, li fa molta gràcia el nom].

D’on treus les històries?

E.M: Del carrer, de la gent que veig o que conec. Ara he conegut gent amb molts diners, més pija, amb estatus i poder —a la televisió se’n coneix molta— i faig històries centrades en gent així. També m’agrada molt el vi, i aquest món atrau un tipus de gent més esnob.

És veritat que a vegades t’has inspirat en fòrums d’Internet per trobar temes curiosos?

E.M: Sí. Vaig fixar-me en un fòrum que es deia “Amor interracial”. Volia escriure sobre una dona que s’enamorava d’un senegalès, i en cada comentari del fòrum hi havia una història, curiosament, circular: la majoria eren dones a les qui tot els anava malament. Es posaven noms com Xahrazad 1, Xahrazad 2…. Quan Xahrazad 1 deixava d’escriure era perquè durant un temps li anaven bé les coses amb la parella; després, venia el drama. Això em va servir per escriure la novel·la La col·laboradora (2012).

Ara que parlem de novel·la: Et sents còmoda amb aquest gènere, o sents que els contes i els petits relats són més per a tu?

E.M: Em sento incòmoda amb tot. La novel·la et demana molta fe, has de pensar: “Quant valen, 130 pàgines?”. No valen res, però sí com ho expliquis. Els contes, en canvi, et permeten una certa llibertat. Com diuen els francesos, són un tranche de vie, un tros de vida. M’agrada aquesta idea del conte. O millor dit, del relat, perquè la diferència entre conte i relat, si ho comparem amb una cançó, és que el conte acaba amb un xim pum, no pot acabar d’una altra manera, és com un acudit; en canvi, el relat s’acaba amb un fade out, desapareix a poc a poc… M’encanten els relats de Raymond Carver. Quan els llegeixes, penses: “Què m’ha explicat?”. Però, al cap d’una estona, saps que t’ho ha explicat tot.

El teu entorn més proper se salva de ser matèria literària?

E.M: [Fa com si no ho hagués sentit, assenyala un dels seus llibres i s’ho pensa]. Sovint em diuen: “En aquest llibre hi surto jo”. Però també hi surto jo mateixa. Sóc la primera en ser matèria literària. El que passa és que una pot dissimular… [riu].

Una altra característica dels teus textos és l’espontaneïtat del teu llenguatge. És un estil natural o meditat? 

E.M: Sempre repasso molt els textos. S’ha de buscar tota l’estona què es vol, com es vol començar i acabar. A vegades vols fer frases curtes però en algun moment les fas llargues i obligues el lector a respirar d’una manera determinada, encara que sigui internament.

També és molt fresc el català que utilitzes.

E.M: En l’època dels meus primers llibres, volia escriure en un català que permetés a la gent no haver de buscar res al diccionari. Cada cop que pretens una cosa així, et trobes que encara hi ha gent que ha de buscar les coses. M’han arribat a dir: “Com et passes, has posat ‘tonyina’!”. “I com ho haig de posar?”. “Doncs atún”. He canviat una mica, en aquest sentit. De vegades em vénen ganes de ser una mica punk i posar paraules complicades.

Podries escriure en una altra llengua?

E.M: En castellà? Jo m’he traduït al castellà i si pogués ho faria a totes les llengües. Hi ha gent que diu: “És que la meva obra traduïda perd el matís”. Ja saps, els escriptors… No dic que no, però en aquests casos hauríem de recordar sempre a Vladimir Nabokov, un geni i un exemple lingüístic. Ell era rus, tot i que les seves obres principals les va escriure en anglès, i després les va traduir a la seva llengua materna. A Parla, memòria (1967), un llibre lluminós, bonic, humanista i que posa la pell de gallina, ho explica. Penso que és important adaptar els textos a cada llengua per respecte als lectors.

Què significa, per a tu, escriure en català?

E.M: És com beure aigua. M’ho pregunten molt quan vaig a Espanya, però mai quan vaig a Anglaterra o Alemanya. Allò de “Tú eres nacionalista porque escribes en catalán, ¿no? ¿Por qué no escribes en castellano?”. Jo haig de justificar una cosa que un senyor de Valladolid no ha de fer, perquè és la llengua amb què la seva mare va ensenyar-li les primeres paraules. Quan fas l’esforç pedagògic sobre el tema, pots arribar a fer entendre que l’anomalia no és teva. En tot cas, si jo sóc anòmala sóc un problema per a Wert, no? Si no puc escolaritzar la meva filla en un col·legi públic i en català, desobeiré.

Per a molta gent, “Empar Moliner”, més enllà de la faceta d’escriptora i periodista, és un personatge televisiu. N’ets conscient? Aquesta ha estat la teva aposta?

E.M: Clar, però això passa sempre. Sortir a la televisió és una cosa molt estranya. Jo també veig altres persones i penso coses sobre elles. És normal que un lector, per exemple, llegint, no pugui evitar traslladar el que sap de tu als llibres. Jo mateixa no puc evitar imaginar-me les cares dels escriptors que llegeixo, com la de Nabokov. No pots evitar posar coses de tu, ni pots evitar que la gent busqui aquestes coses. El desitjable és el que passa amb els lectors alemanys o anglesos, que coneixen poc de tu, només et coneixen pel text, cosa impossible aquí.

Com es compaginen aquestes dues facetes?

E.M: La televisió treu molt de temps a la vida. És una feina divertida, però, si tingués molts diners, no hi aniria cada dia. Igual que a la ràdio o al diari.

Però potser pesa més la teva imatge mediàtica que la literària.

E.M: És normal. I que la gent llegeixi, és un miracle! Sóc tan pessimista, en això… La televisió és gratis, la tens a casa.

Llavors, la literatura s’està acabant?

E.M: S’està acabant la indústria de la literatura, comprar llibres i pagar per llegir. Tal com és la vida ara, trobo que els llibres són molt cars. L’editor podria reduir els costos. Pel meu últim llibre vaig haver-me de barallar perquè valgués menys de 20 euros, suplicant, fent la tapa tova, amb un paper pitjor. Recordo que, abans, anava a la llibreria sense mirar el preu. Ara ja no.

Als teus contes, com els de T’estimo si he begut, les parelles solen tenir problemes entre elles, hi ha infidelitats… Creus en la parella?

E.M: Crec molt en l’amor. I crec que, després d’haver fet milions de voltes a la vida, no hi ha res millor al món, i més guai, que el sexe enamorat. Passa poques vegades, però hem d’aspirar a l’emoció màxima. Res dura per sempre, però, mentre duri, que sigui brutal, no? I si no, tallem.

El gran tema de la teva obra literària i periodística, però, són els petits problemes de la vida quotidiana. Creus que som una societat que es preocupa per coses absurdes?

E.M: Al primer món, sempre. Però alhora ningú no pot dubtar del que li passa a algú altre. Hem de tenir una certa propensió a l’egocentrisme. Què ens queda, si no?

Què t’agrada i què t’enrabia de la societat moderna? i què et fa ràbia?

E.M: M’encanta la civilització occidental. Sóc feliç de ser aquí, en un lloc on les ties ties tenim la sort de poder prendre un gintònic, ara, en aquest moment. Estic contenta de no haver nascut a Kabul i de poder frivolitzar sobre això. M’agrada la tecnologia, l’art, la música, aquesta cançó… [agafa la lletra de Five years, de David Bowie, col·locada damunt la taula, en desordre].

Tot això t’inspira?

E.M: La música, molt. Hi ha cançons que m’han fet ser diferent. Amb el progenitor de la meva filla, a vegades, anem a Razzmatazz i punxem. Un dia vam fer una sessió de quatre hores de David Bowie, un gran poeta i escriptor —hi ha músics que són millors que molts escriptors—, i recordo que va venir un noi amb llàgrimes als ulls a donar-nos les gràcies abans que sonés aquesta cançó. Vaig pensar: “Quina enveja més gran, ara sentirà això per primer cop”.

Dins la societat occidental, creus que cadascú de nosaltres som possibles personatges? 

E.M: Dependria de la mà mestra de qui escrivís. Si jo et digués que tinc una idea d’un llibre sobre un tio tio que es transforma en un escarabat, em diries…

Kafka.

E.M: Sí, però Kafka, si va explicar-ho als seus amics, segur que li van dir: “No ho veig, eh?”. I, en canvi, és genial. Tot depèn de com es faci.

Ja tens el refugi atòmic de què parlaves a una de les cròniques de Busco senyor per amistat i el que sorgeixi?

E.M: No, perquè si hi ha un atac nuclear, què hem de fer? Doncs beure’ns-ho tot, i esperar.

Si haguessis d’escollir, quins escriptors tindrien un lloc en aquest refugi?

E.M: Mercè Rodoreda. És tan bona… El seu llibre La mort i la primavera (1986) fa tanta por. I Pere Calders, les memòries de Tísner, Ferran Torrent, Quim Monzó… i Ausiàs March, brutal.

Són aquests els teus mestres?

E.M: Si em demanessis per l’autor que més admiro, diria John Cheever. És una revelació. També Nabokov, Dorothy Parker, Martin Amis… Per mi ha estat més influent  A mi m’ha influenciat més Amis que Quim Monzó. I ja no dic Cheever, amb Bullet Park (1969), que per mi és l’obra mestra de la humanitat.

En alguns dels teus contes deixes entreveure que la relació entre escriptors és una competició, que la literatura és un món ple de rivalitats. És així?

E.M: Ara tothom s’ha tranquil·litzat molt. La misèria és tanta… A les professions artístiques sempre hi ha vanitat perquè impliquen reconeixement. Escriure no és com fer televisió. Els meus amics, que no sóc gaires, són del món del vi o la cuina.

Quin consideres que és el teu lloc dins la literatura catalana?

E.M: Ni idea. Ja ho veurem.

Aventura’t: quin futur li espera a la literatura catalana?

E.M: La pregunta seria què li espera a la literatura en general, perquè la catalana està en un bon moment a causa de l’efervescència que sent la gent amb el procés català. Veig a gent jove entusiasmada per parlar un català estupend, escriure bé, llegir i consumir coses d’aquí. Això no passava abans. També hi ha gent que llegeix autors que no han llegit més altres llibres que no siguin els seus. El pare de Gerard Piqué, per exemple, ha fet dos llibres. Un dia va venir a TV3 i li vaig preguntar quins llibres havia llegit abans, i només n’havia llegit tres; un d’ells era Cinquanta ombres d’en Grey. Però la gent diu que el seu llibre està bé… Cada cop és més gran la diferència entre la gent que busca unes coses concretes i la gent que es conforma amb el que troba. Com deia Nabokov, hi ha buscadors de perles i hi ha gent que va vivint i ja els està bé.

Ara, si tinguessis davant teu el Patufet, què li diries? 

E.M: Li demanaria per la rima. “A la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou”. La trobo molt poc sofisticada… [riu]. I de cop parla en vers quan no ho havia fet en tota l’estona…

És fascinant.

E.M: I sortir d’aquesta manera… “El bou va fer un pet, i va sortir en Patufet!”.