Tzvetan Todorov: de l’estructuralisme a l’humanisme

Tzvetan Todorov va ser un lingüista, crític literari i historiador del pensament, nascut a la capital de Bulgària, Sofia, el 1939, que aprofitant l’oportunitat d’anar a estudiar fora durant un any, va viure a París des de 1963 fins a la seva mort, el 7 de febrer de 2017. Aquest viatge geogràfic va anar acompanyat d’un d’intel·lectual. Todorov va ser un dels principals experts en la primera teoria literària del segle XX, el formalisme rus, del qual en va editar i publicar una col·lecció de textos en francès. L’escola formalista, amb Roman Jakobson al capdavant, va revolucionar la crítica literària, va originar la lingüística estructural i avui encara disposa d’una gran influència en el pensament científic. Ja al segle XIX, el romanticisme alemany havia transformat la manera de pensar l’art, abandonant la perspectiva de la imitació i considerant l’obra com una finalitat en si mateixa. Aquest gir va obrir el camí a l’estudi de l’art com a forma i com a estructura. Cent anys després, el formalisme i l’estructuralisme en van ser el resultat. De la mà de Roland Barthes, que dirigeix els seus primers estudis, Todorov s’estableix durant els anys seixanta com un dels màxims exponents de l’estructuralisme. Però, gradualment, va desconfiant d’allò que Jakobson en deia “funció poètica”, és a dir, que en la poesia el llenguatge sigui un fi en si mateix, depositari de la veritat absoluta i no un element històricament determinat.

Todorov explica a la periodista cultural Catherine Portevin, en una série d’entrevistes publicades a Deberes y delicias (FCE, 2003), que entre el 1972 i el 1979 va fer una mutació inconscient que va guiar-lo cap a una nova manera d’enfocar i de pensar el llenguatge, que des d’aleshores tornaria a ser una via oberta al món i en el qual el sentit guanyaria importància sobre la forma. “Abans, els meus treballs eren sobre les potències del llenguatge i sobre les formes literàries, sobre l’art de la narrativa i sobre les varietats del símbol; després, em vaig veure dut a parlar d’ètica i de política, col·locant-me en una perspectiva històrica i antropològica. Però va ser una modificació progressiva, no una sortida en sentit invers”. Per a Todorov hi ha un camí estret que creu que només hi ha discurs, sense cap relació amb l’exterior. El camí ample, en canvi, reconeix en el discurs la presència significativa del món. La via estreta nega l’autor, només el llenguatge val; la via ampla reconeix que el discurs imposa restriccions, però que davant o darrere hi ha un subjecte que pensa i s’expressa amb voluntat. Aquesta segona via és la que Tzvetan Todorov, des de la dècada dels setanta, va seguir fins al final: “Va ser molt bo descobrir les restriccions que imposa el llenguatge o la mateixa forma de l’art, que s’exerceixen junt amb les determinacions socials o psíquiques, però això no elimina la llibertat de l’individu ni, per tant, l’interès que podem dedicar a aquest individu. La temptació estructuralista d’estudiar l’obra i només l’obra estava destinada al fracàs: l’obra sempre transborda per tots cantons. En la pràctica, estem obligats a separar segments o perspectives, però si reifiquem aquesta necessitat pràctica en un postualt teòric, es torna nociva.”

El 1972, Tzvetan Todorov va anar a visitar i va mantenir una llarga conversa amb Isaiah Berlin, el filòsof polític i historiador de les idees, a la seva residència d’Oxford. Berlin, per a qui la lingüística i la semiòtica quedaven lluny, li va explicar històries de les seves trobades amb Anna Akhmàtova i Boris Pasternak, sobre política i història. Todorov, que des de la seva sortida de la Bulgària totalitària no havia volgut tractar de temes socials i polítics, va sentir-se profundament tocat i va sentir que no podia seguir deixant de costat aquesta part de si mateix. Deu anys més tard, en una trobada amb el crític i historiador literari Paul Bénichou, Todorov va presenciar algú capaç de travessar la porta del passat i interrogar els autors antics com si fossin els seus contemporanis, partint sempre de la base d’una humanitat comuna. Aquestes dues converses van esdevenir transcendentals per a Todorov, que retrospectivament va ressaltar la importància de deixar entrar els altres dins nostre perquè ens trenquin els esquemes d’interpretació del món i ens obliguin a forjar-ne de nous: “No ser capaços d’acollir l’imprevist, de transformar-nos en la seva relació, significa que tenim l’esperit petrificat. La trobada amb els altres provoca l’agitació de les categories: és necessari que prevalguin els éssers humans!” 

La temptació estructuralista d’estudiar l’obra i només l’obra estava destinada al fracàs: l’obra sempre transborda per tots cantons

Tzvetan Todorov

Que els éssers humans prevalguin significa, a partir de Crítica de la crítica (1984), defensar que la literatura no és feta només d’estructures, sinó també d’idees i d’història, i que la veritat i la moral no li són alienes. Aquest canvi va transformar Tzvetan Todorov en un dels ambaixadors més interessants de l’humanisme contemporani, expressat en llibres com Nosotros y los otros (1989), La vida en común (1995) o El jardín imperfecto (1998). L’humanisme de Todorov no consisteix en l’omnipotència de l’home sobre la natura, sinó en el reconeixement de la part que li toca. L’humanisme és una manera d’entendre l’ésser humà, però això no significa que cregui que existeix una essència o una naturalesa humana fixa. L’humanisme no és un optimisme, però tampoc pot fonamentar-se en una antropologia radicalment pessimista. La seva idea de l’home és la d’un ésser indeterminat en el pla moral, això és, que necessitat com està sempre dels altres per afirmar la pròpia existència, pot contribuir tant a la felicitat dels veïns com a la seva desgràcia, perquè el marge de llibertat que té en la seva tria el fa, almenys, corresponsable dels seus actes. L’humanisme no és una religió que impliqui un acte de fe ni una teoria científica, sinó una manera de veure i de comprendre per jutjar més acuradament tot el que té a veure amb els assumptes humans.

Montaigne, Rousseau o Benjamin Constant són alguns dels moderns en els quals s’inspira. Todorov reivindica que els humanistes són aquells que no admeten que per preservar la llibertat individual s’hagi de renunciar a la sociabilitat, pensen que la dimensió social de l’home pot ser transformada, però mai erradicada, i defensen la preservació de valors comuns, encara que ja no sigui en nom de cap Déu. Els humanistes ni creuen ni pensen que l’ésser humà sigui un problema que demani una solució o una etapa a superar. L’accepten tal com és. L’humanisme de Todorov és una proposta renovada i una aposta desenganyada sobre la perfectibilitat dels homes que res té a veure amb la salvació final en un altre món o en el progrés lineal dins d’aquest. De fet, va ser prou lúcid per afirmar, amb un indubtable regust arendtià, que “el meu coneixement i el meu treball [intel·lectual] em permeten –espero!– comprendre millor el món, però no són cap garantia del meu comportament davant l’extrem. Tal vegada, la por em faria trair les meves conviccions. No crec que la força d’ànima requerida [davant l’horror] depengui dels llibres que llegim o escrivim; no obstant, el que pensem del món, sí”. La vida de l’esperit fa el món millor, però no necessàriament l’individu que d’ella participa. “L’home és un ésser constitutivament social, la multiplicitat de les cultures i el contacte entre elles són el primer tret característic de la humanitat, però només la defensa de la universalitat permet respectar les diferències. Sense ella, els nostres particularismes es poden tornar mortífers.”