Tres mares debutants. I Vivian Gornick.

A La fi de la novel·la d’amor (l’Altra), Vivian Gornick afirmava que ja no és possible posar l’amor romàntic al centre d’una novel·la i extreure’n una experiència literària transformadora, que ens aporti coneixement i ens arrossegui cap a un lloc nou, més enllà del nostre jo. Per Gornick, l’amor com a metàfora s’havia tornat un acte de nostàlgia, no de descoberta. L’assaig va publicar-se als Estats Units al 1997 i la tesi de l’escriptora fa temps que s’ha tornat un relat socialment assumit. Em pregunto quina seria la posició de Gornick si avui reflexionés sobre un dels temes més presents a la literatura de les darreres dècades: l’experiència de la maternitat.

A la literatura, la maternitat ja no pot simbolitzar-se des d’una mirada homogènia ni des de les tradicionals oposicions entre la mare angelical i abnegada, garant de la continuïtat de l’ordre patriarcal, i la mare monstruosa que es resisteix a assumir el paper que li ha estat assignat de forma natural. Ser mare pot ser una experiència biològica universal i compartida, però no té per què ser idèntica. Això no vol dir que els discursos socialment construïts al voltant de la maternitat s’hagin superat; fa massa poc que les dones hem conquerit espais des d’on poder articular relats propis. Tanmateix, resulta evident que hi ha metàfores que han perdut la dimensió subversiva que tenien fa unes dècades. A la literatura del segle XXI les representacions de la maternitat s‘han diversificat de tal manera que la presència de personatges femenins amb relacions ambivalents amb les seves criatures o mares ja no ens porta necessàriament cap a una història de lluita i emancipació.

Enguany s’han publicat tres novel·les en català que, si bé són força diferents entre elles, comparteixen alguns trets significatius. Totes elles estan escrites per autores novells que debuten passats els quaranta i són mares, igual que les seves protagonistes. Es tracta de Internament (Angle Editorial) de Mònica Ramoneda, La història dels vertebrats (La Magrana) de Mar Garcia Puig i Caure al buit de Mercè Mascaró (La Magrana). La forma d’aquests debuts tardans desmunta el mantra que la creació i la reproducció són enemigues i no poden donar-se a la vegada. Aquí la reproducció ha estat un motor de creació.

“El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir”. Aquesta és la frase que obre La història dels vertebrats, de Mar García Puig. La novel·la combina assaig i autobiografia, i partint de la pròpia història vertebra la Història de la depressió postpart, la representació de la maternitat i el tractament de la salut mental de les dones. En aquest cas, la maternitat de l’autora va lligada al desequilibri físic i psicològic. La salut mental és també el tema principal d’Internament, de Mònica Ramoneda, però aquí ser mare té un efecte ben diferent en la protagonista, que pateix crisis d’angoixa des de l’adolescència: tenir fills li regala uns anys de treva i estabilitat.

Caure al buit focalitza el conflicte en la relació entre una dona i la seva mare, malalta terminal. El gest interessant de Mercè Mascaró és evitar el tòpic de la mare com a símbol d’un model femení del qual cal emancipar-se. La descoberta de la protagonista va cap a un altra direcció, i s’adona que l’experiència de la seva pròpia mare s’assembla molt a la seva. Tematitzar la relació amb la mare ho va fer la mateixa Vivian Gornick a Fierce Attachments, publicada als Estats Units l’any 1996, un retrat autobiogràfic que escenifica una conversa amb la mare a partir de la qual l’autora construeix la seva identitat. Gornick pertany a una generació d’escriptores que van ser pioneres en pensar la pròpia existència en oposició a les identitats femenines que les havien precedit. Quan va escriure Fierce Attachments ja havia deixat de creure en el potencial de l’amor com a motor de creació literària, però en aquell moment no hi havia cap dubte que narrar algunes formes de maternitat produïa una experiència transformadora que desbordava l’àmbit particular i agafava una dimensió política.

Ara les lectores sabem que l’experiència de la maternitat a la literatura té límits, i fins i tot ens pot fer mandra tornar a llegir històries de filles rebels i mares imperfectes que s‘han convertit en clixés propis de telenovel.la de sobretaula. Però més enllà dels tòpics i les metàfores gastades cal celebrar totes les representacions de les maternitats, perquè multipliquen els relats i eixamplen el nostre imaginari. El dia que aquestes metàfores deixin de funcionar com a símbol emancipador no sentirem ni un bri de nostàlgia.