Elles i el desencaix

Quan t’adones que una bona part de les darreres novel·les que has llegit estan protagonitzades per dones de mitjana edat que no acaben d’encaixar, amb relacions sexo-afectives insatisfactòries, maternitats ambivalents i amb una relació conflictiva amb la pròpia mare, et planteges que potser ha arribat l’hora de superar algunes etiquetes que fa massa anys que arrosseguem. Potser hauríem de deixar de parlar de maternitats complicades o de feminitats alternatives i parlar, senzillament, de maternitats i feminitats. I si el paper que ens ha estat assignat no ho ha estat mai, de natural? I si sentir-se una marciana al parc infantil és el que ens passa a la majoria i per això a la ficció literària i audiovisual s’ha acabat convertint en un clixé?

Mercè Mascaró és dissenyadora de moda i aquesta primavera, enlloc de nova col·lecció ha tret un llibre. El seu debut tardà com a escriptora té la forma d’una novel·la que parla d’aquestes representacions de la feminitat que ja no se’ns apareixen monstruoses i torturades sinó que s’han tornat quotidianes. L’Alma, la protagonista de Caure al buit, és una dona de mitjana edat que viu en un equilibri fràgil permanent. Separada, amb dues criatures i amb una relació complicada amb la pròpia maternitat. La caiguda al buit la desencadena la imminent mort de la seva mare, malalta en fase terminal i amb qui ha tingut una relació difícil durant tota la vida, especialment a partir de la mort sobtada del seu pare quan només tenia vuit anys. El buit que va deixar aquesta pèrdua prematura no va durar gaire i l’Alma va projectar-se un pare imaginari idealitzat que l’acompanya a tot arreu. Però com encarar la mort de la mare si no ha sabut relacionar-s’hi en vida i no podrà projectar-ne un ideal que l’ajudi a seguir vivint?

Tanmateix, mare i filla, malgrat la fredor de la seva relació, tenen més en comú del que s’imagina l’Alma. Les seves vides no són dos meteorits destinats a col·lidir, al contrari: tenen òrbites paral·leles. La Maria (la mare), també ha viscut en un equilibri fràgil i ha tingut una relació ambivalent amb la maternitat i la parella. També ha pres decisions que han condicionat la seva vida. Aquí el gest interessant de Mercè Mascaró és evitar el tòpic de la mare tòxica i culpable de tots els mals de la filla. Perquè si es tracta de treure’ns de sobre l’etiqueta de mala mare, també hem de despenjar-li aquesta etiqueta a la nostra, de mare. Potser és per això que Mascaró ha triat la tercera persona amb focalitzacions canviants i no ha optat per la narració en primera persona, que facilitaria el discurs de la protagonista.

La novel·la està estructurada en 68 capítols breus amb salts temporals. A cada capítol assistim a un fragment de vida fins a formar el panòptic de subjectivitats que fan aflorar les raons i les pors de l’Alma, la Maria o el Carles, l’ex parella de la protagonista. Vides que es creuen i vides que s’entesten a no mirar-se. Perquè ens assemblem més del que ens pensem, i potser les coses que ens callem per no ferir les nostres filles només serveixen per enviar-les a la casella de sortida a tornar a reproduir el desencaix innecessari. I sentiran que cauen al buit, sense adonar-se que hi ha una xarxa.