Ser normalment infeliç

Mònica Ramoneda va passar el confinament com la majoria de nosaltres: tancada a un pis, buscant com distreure les criatures i fent vida social a través de les pantalles. Vivia la mateixa normalitat anormal que vam viure tots. Vivia, a més, híper medicada, acabada de sortir d’un internament a un centre psiquiàtric i amb contínues visites virtuals a psicòlegs, metges i psiquiatres. D’aquest moment surt la llavor de Internament, de la necessitat d’escriure i de descriure’s per entendre’s. Ramoneda afirma que ha acabat publicant el llibre per casualitat. «Tot era molt recent i vaig haver de separar-me’n, crear un relat, uns personatges, i fer-ne un novel·la». De l’escriptura terapèutica inicial n’ha acabat sortint una ficció sense pretensions formals però amb una veu narrativa intel·ligent, propera, amb nervi, amb qui ens podem sentir identificades. I, com va dir l’escriptor Toni Pou a la presentació de la novel·la a la llibreia Atzavara, amb un punt de mala hòstia.

«Si et passa, com em passava a mi, alguna cosa que ningú veu i que les poques persones que ho saben no s’ho acaben de creure, no pots acceptar res ni sentir-te mai segura. Perquè saps que sempre, en qualsevol moment, pot tornar a aparèixer aquest trastorn invisible, innombrable». Ho diu la Maia, la protagonista d’Internament. Ho escriu la Mònica Ramoneda Rueda en aquest intent lúcid de crear noves imatges i metàfores que trenquin tòpics, ens aportin coneixement i ens ajudin a entendre un mica més la malaltia mental. Metàfores que fugen de la genealogia de la boja literària, la fascinació pel trauma, la romantització del turment, l’èpica de la lluita o l’aureola glamurosa de la baixada als inferns. Ramoneda reivindica que la malaltia mental i el patiment no et fan més interessant, ni més artista, ni són condició necessària de la teva essència.

L’epígraf de Siri Hustvedt que obre la novel·la ens dona algunes claus de lectura: «El càncer es té. En canvi, les malalties neurològiques i psiquiàtriques són diferents perquè sovint ataquen la font mateixa del que ens imaginem que és el nostre jo. A les clíniques psiquiàtriques, els pacients sovint diuen “és que, saps, soc bipolar” o “soc esquizofrènic”. En aquestes frases, el jo i la malaltia s’identifiquen plenament». A Internament, Ramoneda es resisteix a la identificació, a acceptar la malaltia com a essència del jo, i aquesta és una de les aportacions més interessants de la novel·la: l’intent de narrar l’experiència de l’horror fugint de les metàfores comunes i de la prosa afectada.

«Digues-li a una mare que haurà de passar uns altres set dies sense veure els seus fills perquè l’únic metge que t’ho pot autoritzar ja ha marxat de cap de setmana».

Perquè allò invisible apareix mentre vas a buscar les criatures a l’escola, o a l’hora de dinar, o a la feina. La Maia conviu amb aquest «abisme que l’habita» des de l’adolescència. Autolesions, crisis d’angoixa, trastorns alimentaris. Ha après a fingir, a falsejar records de felicitat amb el seu company. «Tornàvem a ser pares d’un bebè, podíem tornar a deixar de patir per no haver de ser parella durant uns anys més».

La incapacitat de demanar ajuda la portarà al límit, fins que toca fons i l’internen a un centre psiquiàtric. Aquest és un dels episodis més durs i més reveladors de la novel·la: la descripció de l’estada en un espai on el temps s’atura, passes a ser un número i perds el dret a la confiança. «Digues-li a una mare que haurà de passar uns altres set dies sense veure els seus fills perquè l’únic metge que t’ho pot autoritzar ja ha marxat de cap de setmana». El relat es debat entre la crítica al sistema i la resignació. La Maia accepta el tracte humiliant i inhumà, conscient que és un tràmit necessari.

Internament parla d’aquelles persones a qui se’ls ha negat poder ser normalment infelices. I ho fa sense caure en la pretensió tòpica de voler sublimar el turment. Ens parla de culpa, incomprensió, ràbia, soledat i estigma. Però sense Ofèlies, ni Medees, ni místiques ni histèriques, ni un final triomfal dalt d’un carro alat tirat per dracs. N’hi ha prou amb anar a buscar la teva filla a l’escola, jugar a bàsquet amb els amics o poder assaborir un gelat. I que no passi res.