Tornar al pis de la mare

Tornar al pis de la mare quan ja no hi és: fer inventari dels objectes que componien el seu dia a dia, de les cartes, les postals, les fotografies i els records de viatges. De la seva vida abans de tu, de la que vivia mentre estaves, i sobretot de la vida que ara es converteix en un “després d’ella” que heretes a disgust, i te n’has de fer càrrec. Començar a reconstruir, a partir de tot plegat, una mare que pugui respondre a les preguntes que suscita tant d’objecte, de quincalla i alguna línia, escrita de pressa, en algun racó d’alguna llibreta. A això s’afronta la Bet, una de les protagonistes de Les nostres mares (Proa, 2023), quan torna al pis on va créixer. “Obriria el pis de sa mare. Si volia, esclar. Si podia. Perquè fins ara no havia pogut. I ja feia quatre mesos”. Ressegueix amb la mirada i amb el record cadascun dels racons del mobiliari, les rajoles groc canari, les cassoles de fang, els gots de vidre verd, els draps brodats. “Com si només hagués sortit un moment. Tot tan exacte… La pols que el sol feia voleiar a contrallum i encara. Com si en un moment hagués de tornar… Tot tan ella”. Fins que es topa, al bell mig de la galeria, amb un fardell embolicat amb una roba de vellut turquesa. N’estira el cordó, desfà el llaç, i la Bet es troba amb una sèrie de quadres pintats per la seva mare, i una carta dirigida a ella. Tornar al pis de la mare quan ja no hi és, assabentar-se que era pintora, una d’excel·lent! “Quin flaix, descobrir… no sé, una altra mare”. Començar a conèixer-la aleshores.

En aquesta línia, la Gemma Ruiz Palà, amb la seva darrera novel·la, guardonada enguany amb el Premi Sant Jordi 2022, emprèn l’exercici de tornar als pisos de les mares, de palpar-ne les cambres -les pròpies i les que compartien amb el món- i treure la pols a l’oblit en què s’han tingut sempre. Ruiz compon un relat a deu veus: les històries de deu dones, les unes entrecreuades amb les altres, que Ruiz relata en una tercera persona de narradora afable, gairebé com si les acompanyés amb el tacte d’una altra de les mares. Es reuneixen totes elles en assemblea extraordinària, una d’imaginària que les agrupa a totes en un espai-temps que recorre més de seixanta anys, unes tres generacions, i s’asseu a escoltar-les, a preguntar qui van ser, quins dubtes, quines pors, quines il·lusions van perseguir. Com van estimar, com van desitjar, més enllà de la censura, de la història oficial, la qual s’ha basat en no comptar amb la seva història. “Això no ho treguis al llibre, eh, nena”; “Et xuclen les metes, la paciència, els calés… t’ho xuclen tot, els fills”, “i que no és maco?”; “Has d’escriure que voldríem haver fet més la nostra, i no tant viure pels altres”. “Sempre et sents per sota, sempre et pesa, no haver pogut ser qui hauries volgut ser”. La Gemma Ruiz recull les seves paraules a les palpentes. Escolta, les somriu quan fan broma, n’anota els noms, les anècdotes. En fa una novel·la, dels pisos de les mares. “Quan es grata sempre se les troba. Però s’ha de gratar”, escriu.

Amb totes elles Ruiz Palà tracta d’esbossar un retaule complex i representatiu de tots els estrats de la societat d’ara i aleshores. La societat secreta de les dones. Ens dona a conèixer mares que visqueren a bressol del privilegi i d’altres immigrades de dins i fora del país, fugint de guerres o de penúries econòmiques; dones de tota mena, narrades per igual i sota la ferma convicció que cap novel·la que es proposi traçar un panorama general d’una època pot recaure en l’error de l’exclusió o l’omissió, sigui quina sigui. A totes les escriu des d’un racó amorós, sense fer-ne escarni. Treu a la llum els breus instants en què van conèixer la felicitat, el plaer i l’amor, però també la tristesa, la frustració o el desengany de no ser vàlides als ulls d’un món basat en ideals patriarcals. Els hi regala plaers petits que els hi fan la vida grossa, fins a desbordar-la. La vida secreta de les nostres mares, estesa davant nostre com si la veiéssim per primera vegada, gairebé extraterrestre, de tan poc que l’hem anomenada, arrecerada com estava, al fons de tot de cada cambra amagada de la casa.

Les seves històries les albirem en la Història. També la nostra, la que van deixar per escrit Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Carme Riera, la que cantava Maria del Mar Bonet, la que pintava Eulàlia Grau, Josefina Balcells, la del desig desglaçat de Maria Mercè Marçal; la que es desenvolupava entre grans revolucions i altres de petites, que en apropar-nos-hi s’endevinen colossals: la de les Jornades Catalanes de la Dona i la de la vaga de Motor Ibérica, l’any 1976, són les principals, al voltant de les quals s’articulen els deu capítols de Les nostres mares. Del general al particular: contra les pallisses de la vida, totes elles s’agruparan sota el paraigua del qual Ruiz anomena clans de la cicatriu, grups d’amigues, de conegudes o familiars que descriu com “aquella escletxa de l’espai-temps que les dones esberlen amb les seves mans i convoquen quan estan juntes; on una pot sentir-se algú sent una mateixa”. Un terme que remet a la capacitat extraordinària que han tingut les dones des de sempre d’unir-se en germanor, per sobreviure. També al que és capaç la literatura i l’escriptura quan és dita en veu alta i en col·lectiu, i s’exercita al servei d’una causa en comú, per teixir comunitat i esmenar els errors del passat; l’escriptura per cosir la cicatriu.

Per a nosaltres, llegir Les nostres mares és en molts moments descobrir en els detalls més nimis l’impuls d’interessar-nos vertaderament, potser per primera vegada, per quina fou la vida de les nostres àvies, de les nostres mares, més enllà de l’anècdota superficial, de la cronologia que ens coneixem sense haver-nos-hi capbussat mai del tot. Les vides de la Lali, de l’Anita, la Dolors, la Gabriela, la Bet, la Lana, la Isabel, la Montserrat, la Dora, la Mireia, mares, veïnes, amigues entre elles, que ens són eco de les nostres pròpies amigues, veïnes i mares, amb les seves conquistes personals, les seves reivindicacions i els seus enyors, reivindicats. 

Gemma Ruiz Palà ens entrega les claus i ens llega l’impuls per tornar al pis de la mare -la nostra i la resta de mares, que moltes vegades obviem o pensem que no hi són-. El camí l’hem donat moltes vegades per sabut. Ara ens toca anar més enllà: tornar al pis de la mare, accedir a la galeria, trobar el fardell, estirar el cordó, desfer el llaç i descobrir la meravella.