Tàndems fantàstics

Spècula publica la primera antologia de relats sota el nom de Tàndems fantàstics amb una portada excepcional d’Àlex Santaló. El segell editorial dirigit per Jordi Casals s’ha posat en contacte amb la plana major del gènere fantàstic en llengua catalana i els ha fet una proposta: escriure, a quatre mans, un conte centrat en el tema de la dualitat, entesa en el sentit més ampli del terme. La idea no és nova, com s’aclareix al pròleg escrit per Jordi Casals i Sebastià Roig: «En el gènere fantàstic, com sap tothom, les col·laboracions d’escriptors són recurrents i acostumen a ser interessants; o bé perquè el resultat final acabi tenint un nivell força respectable —La fuga de Logan, de Johnson i Nolan—, o bé pel plaer que et produeix llegir dos autors que admires— I els hipopòtams es van escaldar vius, de Jack Kerouac i William Burroughs […] i Bons averanys, dels genials Terry Pratchett i Neil Gaiman».

Les deu parelles han abordat la dualitat des de subgèneres molt diferents: el pulp, la space opera, la ci-fi clàssica, l’humor bizarro, el weird, el ciberpunk, la distopia, i ofereixen deu històries escrites en un ventall de formes narratives que van des de les més tradicionals fins a d’altres amb una pulsió agosarada, renovadora i punyent. Els autors d’aquest recull tenen una solvència contrastada en el panorama literari català. I això deriva en uns tàndems de lectura deliciosa i de qualitat innegable. En tots els contes hi ha dos personatges principals que fan de subtítol.

Ricard Ruiz Garzón i Inés McPherson es porten quasi una dècada però a La maledicció d’eco parlen d’Spècula, un assistent virtual per a cites amb un llenguatge comú, actual i tecnològic, i dos protagonistes: la Mary i el Marià, els quals comparteixen molt més que gustos, aficions i lectures i acaben en un cargol paranoic de confusió d’identitats una mica previsible. En el cas de Les Menadettes, escrit a quatre mans per Roser Cabré-Verdiell i Víctor Garcia Tur, se’ns explica una història molt potent a cop de batec («el ritme és picat és histèric és furiós és delirant és embogit») sobre tres amigues d’estètica gòtica —la Màriam, l’Ona i l’Ali— unides per la droga trèmolo i la música d’Ivy Pop, i l’aparició del Camil, el camell embadalit per la bellesa de les noies adeptes a Dionís que ell imagina que «només ballen per a mi», en un homenatge clar a La Casa Azul. El tercer relat és una obra de Marc Pastor i d’Isabel del Río, Adveniment infernal, una narració en primera persona en boca de «Zephiraël, fill de Merostophant, net de Riaspanthús, vicesenescal auxiliar del cinquè quadrant del quart cercle, el dels àvars i els pròdigs, el destí més sonso de l’inframon». El protagonista té un bony a la clavícula que creix per moments, i com que els dimonis no poden tenir miralls només se’l controla amb les urpes. La reflexió sobre l’albir, la intel·ligència, la bondat i la malícia es combina amb el sentit de l’humor propi de situacions inversemblants.

Albert Villaró i Jaume Valor escriuen L’aprenent i el mestre, la història d’un arquitecte jove que arriba al restaurant del mestre, a qui comparen amb un corb pel nas que té i que ha adoptat el mot Corb com a pseudònim i signa les seves obres amb el dibuix d’aquest ocell. El jove arquitecte té un nas semblant, i a l’escola també li deien el Corb. El pas del temps, la recerca de la identitat i la impostura són els temes que dominen el relat. Mur de foc, escrit per Ivan Ledesma i Quim Gómez, és un conte bastant apagat que passa a l’espai exterior, en una nau espacial capitanejada per Ant, el qual es comunica amb el rus Ivi, l’oficial de comunicacions, per controlar la destrucció d’altres naus. Per contrastar, llegim Arrels i budells, el relat de Mar Bosch i Adrià Pujol, un dels millors contes dels Tàndems fantàstics protagonitzat per l’Irene i la Minerva. Plantes assassines que caminen i ensumen els morts, arbres de Joshua que es mouen en cercle al voltant de la base on la Minerva s’ha hagut de confinar, i que han desenvolupat l’habilitat per a la simbiosi. L’Irene, des de l’altra banda del fil, mira de calmar-la i de donar-li consells de seguretat. La crítica als mals que sempre venen d’Espanya, els jocs de paraules i els dobles sentits marca de la casa Pujol, la dualitat entre la bogeria i la covardia, l’efecte mirall a través d’un transistor. La puta consciència.

Alicia Gili i Edgar Cotes planten La llavor de la revolta, un thriller sobre el bioterrorisme escrit en primera persona i llenguatge poètic que es defineix com un Vigilant de la Boira i que està trist per la mort de dos companys assassinats per un monstre molt a prop de l’edifici central dels Vigilants de la Boira. En Kero Takahata decideix fer justícia. A Figueres geminada, M. Mercè Cuartiella i Joan Manuel Soldevilla escriuen el relat de la Nunu i la Núria, un conte sobre les geminacions, els campaments de clons i els desdoblaments (des de la imatge dividida en dues meitats de la Nunu fins a la duplicació de la població sencera de Figueres). Una clonació espontània i inexplicable en una història molt ben escrita plena de misteri. I un joc amb els noms de Nunu i Núria on cadascuna de les dues versions d’una mateixa persona prefereix una opció diferent.

Elena Bartomeu i Laura Tomàs presenten Codi lliure, un text en format dietari, mems, fotos, emoticones i missatges virtuals en què la/el Rex avisa la Bet que La Corporació els vol matar. Ella passa d’ella/ell perquè creu que el més important per al Rex és la feina a l’start-up. El relat critica les relacions buides actuals, on la parella es veu poc a causa de les ocupacions i parla més de manera virtual (persones o bots?) que cara a cara de manera que « Ara mateix només som frases». El relat Auerbach vs Kramer, escrit per Enric Herce i Héctor Rivadeneyra Moll, és la confessió distòpica en primera persona (i notes a peu de pàgina) de la Maria Teresa Auerbach, enginyera informàtica i actual comandant en funcions de la nau Ronnie James Dio (Argeidi), que s’ha vist obligada a fugir del planeta en una nau amb el que queda de l’espècie humana: trenta-nou mil quatre-centes cinc ànimes. No ens podem lliurar del mal ni a l’espai exterior.