Sortir a ballar amb cadenes

L’acció de Casada i callada (Empúries, 2023) comença on ho fan bona part de les novel·les de nissaga en català i valencià de les quals és continuadora —també revulsiva: «Ens vam conèixer com s’havien conegut totes les parelles dels pobles des que el món havia començat a funcionar: en una revetlla de les festes patronals». Algú podrà imaginar-se aleshores “les flors i la cadeneta de paper de tots colors” que guarneix el sostre de La plaça del Diamant saludant la protagonista de la novel·la, hereua de la Colometa rodorediana: «Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven». O pensar en la festa major en què la Conxa surt a ballar amb el Jaume al començament de Pedra de tartera, de l’escriptora trempolina Maria Barbal. Amb totes dues narradores l’Aurora de Casada i callada comparteix una veu, en primer lloc ingènua, il·lusionada, que de mica en mica s’anirà asclant; també haver d’experimentar un descens personal de dimensions històriques i socials. La seva catàbasi serà la de «trobar un marit a qui servir i a qui estimar per damunt d’ella mateixa», i a partir d’aquí anar-se fent petita, petita, fins a gairebé desaparèixer. Definitivament, que aparegui una plaça —que la convidin al ball— no pot ser un bon auguri per a cap protagonista femenina de la nostra literatura.

Quan l’Emma Zafón va arribar a la plaça les músiques ja tocaven: Casada i callada, la qual ha figurat entre les nou candidates al Premi Òmnium Novel·la de l’Any 2023, s’emmarca dins una tradició de novel·les que intenten homenatjar i visibilitzar les dones crescudes en la incipient democràcia; allà on Les nostres mares, de l’escriptora Gemma Ruiz, buscava «honorar la generació que va renunciar als somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar», Casada i callada vol recordar a aquelles que van haver de limitar-se a “veure, sentir i callar” sota el jou de molts matrimonis abusius. Així els ho agraeix Zafón a la primera pàgina: «A totes les dones que m’han cedit les seues històries. A totes les que no van poder fugir. A totes les que han hagut de cuidar els seus botxins fins a l’últim dia. A les invisibles. A les esclaves de marits i fills»…

És una història que hem sentit moltes vegades, repetida de casa en casa i generació en generació com una cantarella: la de les iniciades en el mandat no escrit —gairebé un ritu— de cercar un xicot amb possibles, casar-se i viure en actitud de servir i creure, sense qüestionar segons quins gestos, segons quines paraules, fins i tot segons quins cops i quines coces. La de qui ho travessa tot en silenci i solitud, perquè en contextos rurals les places, durant els dies que no s’hi balla, són encara més amenaçadores, de tant que es parla pels descosits; «la gent té més faena parlant dels altres que preocupant-se de la seua vida». En narrar-ho, Zafón fa escac i mat a tot allò que era entès com a “coses d’homes”, descrivint-les com el que durant molt temps i sistemàticament han representat altres formes de violència. «Perquè les coses que no tenen nom no poden ser explicades», Emma Zafón les anomena i en fer-ho se’ns expliquen, i en explicar-les apareixen les dones de les nostres pròpies famílies, que és una altra manera d’anomenar-nos i explicar-nos a nosaltres mateixes.

Tot això i més sembla buscar personificar el personatge de l’Aurora, que travessa les pàgines amb veu somorta, algunes vegades tenyida d’un to purament documental —el de voler catalogar els usos i costums de Llucena, Castelló i voltants—, altres un xic massa afectat, que molestarà a qui no s’acaba de sentir còmode entre aquestes novel·les mogudes per l’afany d’homenatjar generacions passades, com una mena de ploracossos. Novel·les que, pel seu caràcter purament monumental, costa percebre com a obres literàries plenes; des del seu marbre, pocs elements són capaços de suggerir dubtes i preguntes en el lector o la lectora, sinó més aviat la sensació que existeix un camí traçat d’abans, un de monolític. Casada i callada és benintencionada en el seu missatge —combatiu, contundent—, però després de recórrer-la de dalt a baix, l’atribut que preval és el d’una escriptura cansada.

Amb tot plegat, haurem de parar compte a la pròxima novel·la on aparegui una pista de ball.