Sincronicitats

Aquest dimarts 26 d’agost ha fet anys del naixement de Julio Cortázar. Recuperem l’entrevista que Joaquín Soler Serrano va fer a l’escriptor argentí al programa A Fondo l’any 1977. Sílvia Maymó en fa aquest comentari.

L’espectadora havia escoltat l’entrevista amb anterioritat, anys enrere. Però no recordava les al·lusions a la teoria de les sincronicitats de Carl Gustav Jung. Amb dicció àulica, Joaquín Soler Serrano dialoga amb Julio Cortázar. La veu de l’escriptor flueix pausada, clara com l’aigua d’un rierol polit. L’esguard és acriaturat, la cadència, francesa. El tel de la llengua acompanya el balanceig proporcionat de la paraula. El mestre argentí diu que l’atzar existeix, que creu en la conjuminació dels astres, que creu en el trànsit literari com a indici de l’existència de dimensions paral·leles. I presenta el trencadís del Parc Güell com la més tendre de les mirades màgiques que conserva. Gairebé cada dia hi anava a jugar, durant els dos anys que la família va residir a Barcelona. Creu l’espectadora que va viure en una casa que encara hi és al carrer de la República Argentina, la penúltima a mà esquerra tot pujant, abans d’arribar a Craywinckel. L’escriptor cita Freud de refiló, amb intenció decidida d’exhumar Jung, l’hereu malaguanyat que va bastir gran part del seu sistema analític des d’una torrassa encantada a Bollingen, a la vora del llac de Zuric. Se sent còmode amb el deixeble rebel, acostumat a les vivències paranormals des que era un infant, convençut que no som altra cosa que portadors de missatges antics. I com si li sabés greu que hagi estat també l’home lúcid que va proposar a Freud altres causes per a la neurosi, reivindica les presències ancestrals que Jung va imaginar en les nostres neurones. A continuació, conta una anècdota que el va atemorir una nit que llegia a casa seva, a París. Un dels costats de la biblioteca estava tancat per un tauló de fusta on, amb tatxes, havia anat fixant retalls diversos: reproduccions de quadres, targetes postals, dibuixos. En alçar la vista, va adonar-se que aquella col·locació atzarosa construïda durant l’últim any havia anat formant una línia que descendia ininterrompuda i sinuosa a través dels papers, des de la figura enjoiada d’un quadre de Klimt, al capdamunt, fins al braç de Louis Armstrong, al capdavall. És en aquest punt quan l’espectadora recorda la seva anècdota. El joc de cafè alemany, un regal de noces molt bufó decorat per lliris i campànules sobre fons blanc. Farà trenta anys que la tapa del sucrer no va poder ser substituïda en trencar-se perquè el model havia estat descatalogat. I en farà vint del viatge a Copenhague, del passeig per la successió de carrers comercials que s’aixopluguen sota el nom unitari d’Stroget, de l’entrada fortuïta en uns magatzems, de l’ascensió en escala mecànica amb la visió ixent d’una nova planta, de la incredulitat impresa en la memòria. Els ulls rastregen sense veure-hi, com tantes vegades en tants llocs. El calaix d’ofertes és just davant l’escala. Entre el desori d’atuells, identifica els lliris i les campànules sobre fons blanc en una tassa de cafè amb llet, vídua de plat. I tot d’una, veu la tapa del sucrer al costat de la tassa. Potser és una evanescència, fonamentada sobre la visió inesperada. Però no. L’objecte és allà. Concretament la tapa del sucrer, només la tapa. I l’adquireix amb naturalitat estupefacta. La pantalla de l’ordinador manté congelada la imatge de l’escriptor. L’espectadora creu que la seva anècdota podria respondre a la teoria de les sincronicitats de Jung. Coincidències significatives, casualitats altament  improbables. Mira l’hora. És un quart menys cinc de dues de la matinada. Així doncs, col·locarà el cursor en el minut 1:10:00 de l’entrevista. Per casualitat, l’entrevistador està formulant una pregunta i l’escriptor comença a respondre en la posició 1:10:37: “Bueno, te contesto si me echas un poco de tu whisky en mi vaso…”.  Resta desconcertada però no es rendeix. Considera que el missatge és allà, entatxat en algun lloc i, de sobte, pensa en Wolfgang Pauli, premi Nobel de Física i pacient de Jung, sempre obsessionat amb la xifra 1/137, el número adimensional que acompanya la intensitat de la interacció electromagnètica. Pauli, mort en l’habitació número 137 d’un hospital. Llavors, recorda que encara ha de preguntar el número d’habitació on està ingressada l’amiga i, recelosa, desconnecta el telèfon.