Safirs de sang

Marc Pastor (Barcelona, 1977) és criminòleg. Va combatre contra els nazis a Montecristo (2007) i va traçar el perfil criminal de la Vampira de Barcelona a La mala dona (2008), història que li va valdre el prestigiós premi de novel·la negra Crims de Tinta. Amb L’any de la plaga (2010) va fer un crit d’alerta sobre una imminent invasió dels ultracossos. Van seguir Bioko (2013), Farishta (2017), Els àngels em miren (2019) i L’horror de Rèquiem (2021).

La seva darrera creació literària, Riu de safirs, és una hibridació de novel·la negra i d’aventures, però també amb elements del western —homenatge a Río Bravo de Howard Hawks ja des del títol— i de la ciència-ficció i la literatura artúrica (surten els personatges d’Artur, Merlí i Camelot), situada l’any 1998 i protagonitzada per l’Esmeralda, una dona forta i misteriosa capaç de preveure les morts, i el Tahiri, un tinent de gendarmeria sense vocació, però amb principis i moral estrictes, que malda per posar pau entre les bandes rivals que es disputen el control del negoci del jaciment de safirs de l’illa de Madagascar, els quals s’acaben de descobrir. 

A partir de la troballa s’activa una moderna i violenta febre d’or en la qual gent de tot arreu vol treure’n partit. Tahiri és destinat al destacament d’Ilakaka per garantir-ne la seguretat: els esfondraments habituals, l’alcoholisme generalitzat, les baralles pels deutes del joc i la corrupció com a norma. El gendarme s’enfronta als dahalo, un poble nòmada de lladres de bestiar que a més roben a qui passa pels camins, i també amb la màfia indonèsia liderada pels germans Thongkham, amos de casinos i del prostíbul, uns paios sense escrúpols que malden per controlar-ho absolutament tot.

Parlem d’una trama que es va complicant, però que no deixa caps per lligar, i en què la paternitat i el concepte de destí (o la fatalitat) tenen un paper fonamental.

Però l’any 2000, l’arribada de la forastera Esmeralda, una dona sense passat ni lligams, trastoca la naturalesa violenta i caòtica del llogarret. La part autobiogràfica és el punt de partida de la novel·la: l’any 2014, l’autor passa tres mesos a Madagascar i en una ruta que fa des de la capital fins al sud arriba al Parc d’Isalo. El guia els demana si volen veure safirs i els porta a Ilakaka. Ell assenteix, oblidant que a la informació que s’havia deixat a casa posava: «Sobretot, no us atureu a Ilakaka. És molt perillós». En acabar la visita al poblet, Marc Pastor veu una moto de trial, al damunt un home amb granota paramilitar, ulleres de mirall amb un Kalàixnikov creuat al pit i una dona al seient del darrere amb un vestit vermell ajustat. Aquí va tenir la idea primera de Riu de safirs.  

En les 450 pàgines de la novel·la, Marc Pastor estructura Riu de safirs en tres seccions —el cos central consta de catorze capítols— i finalitza el llibre amb un llistat de personatges i bàndols i un glossari de paraules locals realment molt difícils de pronunciar. A la primera part (d’un sol capítol i titulada Chungking Mansions, l’hotel on es produirà una trobada important amb Esmeralda), el lector aterra a Hong Kong l’abril de 2023 —un quart de segle després dels fets— i llegeix el monòleg en primera persona d’un home que afirma que fa 8.500 dies que no veu l’Esmeralda, a la qual li va fer la promesa de tornar-se a veure en el futur. Acompanyen el narrador a la seva gran cita la Gabriela, la seva parella i l’Eros, el seu fill. El narrador porta un feix de fulls impresos a la mà: «Són els fets (o el record que en tinc) que ens han dut fins aquí […] aquesta és la història d’algú que no soc jo. Una confessió, silenciada durant més de vint anys». I és que al cap del temps, tot el que Tahiri sap d’ella són suposicions, interrogatoris, deduccions, mitges veritats i tot allò que li va dir i li va callar en el seu moment: «Ara mateix només soc un garbuix entrellaçat de paraules i memòria»

El punt de vista narratiu és interessant: no es tracta d’un turista blanc explicant la història d’un poblat negre, sinó una manera de trencar amb la idea de colonialisme.

Tot seguit, Pastor enfila la part central de la novel·la. Retrocedim fins a l’any 1996, quan comença la trama, amb una autobiografia detallada i narrada en primera persona quan el narrador anava a la universitat —«signe de distinció»— a Madagascar fins que es llicencia i és destinat a Ilakaka, «un volcà en erupció, una força incontrolada que proveïa de safirs i de problemes tot aquell qui s’hi acostés». Parlem d’una trama que es va complicant, però que no deixa caps per lligar i en què la paternitat i el concepte de destí (o la fatalitat) tenen uns papers fonamentals. I és que el punt de vista narratiu de Marc Pastor és interessant: no es tracta d’un blanc explicant la història d’un poblat negre des de la mirada del turista, sinó una manera de trencar amb la idea de colonialisme. En Tahiri serveix perquè el lector vegi el personatge de l’Esmeralda amb els ulls d’un altre, com diu Pastor. Ell, en la seva confessió, és els ulls de l’illa per a un lector foraster, per a un vazaha. En Tahiri ens desplega al davant la vida de Madagascar: la seva duresa i la seva riquesa extraordinària.

Una de les escenes més impactant de la novel·la circular que és Riu de safirs, com no podia ser de cap altra manera en la literatura expansiva de Marc Pastor, és al capítol final: l’esperada trobada entre Tahiri i Esmeralda, un encontre on l’element fantàstic explota com una supernova i on, d’entrada, es fa un homenatge a la metàfora del riu d’Heràclit. Ell ja no és el mateix que havia estat tinent de la gendarmeria a Ilakaka en el tombant de segle. Es penedeix de moltes de les coses que va fer per impulsivitat i certes ànsies de poder, i els morts encara el visiten com fantasmes. En canvi, segons ell, l’Esmeralda «no ha envellit ni un segon», i és el Tahiri qui ha d’evitar que això passi evitant que viatgi a Madagascar. El present no existeix, ens diu, sempre és passat o futur: «I ara som al futur, on va començar el passat». El joc és impecable en tots els sentits.