Rubèn Intente no fa volar coloms

El carter truca a la porta i em lliure un paquetet que arriba de Terrassa i jo séque és El color dels coloms, la darrera novel·la del Rubèn. Del Rubèn Intente, vull dir. He de sortir, enllestir unes quantes coses i tan bon punt torno a casa m’hi poso. Llegir un amic té un sabor diferent. Llegir-lo és escoltar-li la veu, identificar-ne part del vocabulari i descobrir-ne de nou. Passa amb la ficció i també amb l’assaig. Si a cops teniu la sensació d’estar llegint una veu desconeguda que us diu coses a l’orella de tant que us aveniu, quan es tracta no d’un conegut si no d’un amic de fa més de tres dècades, la cosa canvia de color abans d’obrir la coberta del llibre. En el primer cas, l’efecte ve condicionat per la sintonia, inesperada o no, entre escriptor i lector a través
d’un seguit d’idees i sensibilitat compartides. En el segon cas, el que identifiquem són moltes més coses i, en primer i darrer terme, tant li farà si estem del tot d’acord amb allò que l’autor pensa o diu mitjançant els seus personatges, entre altres coses perquè fàcilment sabem quan és ell…

Com que no sóc bon lector de novel·la negra, m’interessa llegir-ne quan sé que la trama està al servei d’una altra cosa, que segurament és més sovint del que em penso. Habitualment m’hi perdo, confonc personatges – aquesta vegada, sortosament, no ha estat el cas – i si troben l’assassi o no m’és ben igual. Els finals de les novel·les, tant si són negres com de qualsevol altre color, m’interessen de manera molt relativa. Normalment, l’autor ja ha dit el que volia i, sobretot, com ho volia dir abans de les darreres deu pàgines, i aquí resulta força evident, és més, diria que el cop de mà que amotlla l’autor és de mestre, i una bona plantofada als que res no es creuen si no és ben sofisticat, extrem que sovint contradiu la vida.

Intente ha fet servir el format de novel·la negra per a expressar coses que volia dir sobre el Procés català, i és en aquest sentit que es pot afirmar que estem davant d’una novel·la sobre el Procés. L’escriptor sap veure on hi ha tema i és innegable que, a banda dels rius de tinta periodístics que tots ens hem empassat, els episodis de la trama que Catalunya ha viscut en els darrers deu o dotze anys donen per unes quantes obres de ficció i fins i tot m’atreviria a dir que, com el Brexit britànic, en altres contrades el Procés – retratat a la novel·la com una força cega – hauria esdevingut per si mateix un subgènere literari. De manera que darrera de la investigació policial que desencadena un assassinat amb signatura i una colla de coloms degollats cada dimarts, l’autor reflexiona sobre la identitat i la necessitat de reconeixement, fent servir la veu del sotsinspector Campos, la naturalesa de l’escripor, a través de l’escriva frustrat Lluís Corral, o les derives d’una Catalunya independent, a càrrec del mort, Llorenç Balaguer, un pessimista de la causa. En concret, Balaguer creu que el dia després de la independència de Catalunya començaria una lluita interna precisament sobre la manca de reconeixement d’algunes regions del territori en favor del centralisme habitual, aquest cop ja centrat únicament en la ciutat de Barcelona, un cop Madrid esborrada de l’equació. Diu Balaguer: “qui guanya una guerra ha de saber que està fent les primeres passes cap a la derrota que ve”. El meu pessimisme és d’una altra mena que la del Balaguer. Penso que la lluita per la independència de Catalunya va sobrada de raons i és del tot legítima, però que el dia després ens convertiríem en un país petit, ultranacionalista i xenòfob del qual sentiria vergonya i voldria fugir-ne corrents si no hagués marxat ja fa tres lustres. En definitiva, no hi crec. Però, com el Rubèn-Balaguer, no només salvo les formes del procés si no que faig l’elogi – com ja el va fer The New York Times al seu dia – de com la gent al carrer va posar en escac la poderosa màquina d’un Estat que s’autoanomena democràtic, però que demostra ser incapaç de discutir-se a si mateix. Balaguer: “els grans objectius que mouen els homes a caminar cap endavant sempre són circumstancials i provisionals, una trampa amb molts perills amagats, una mentida necessària, un pol magnètic, res més”. Aquest res més, però, no és poc, és la substància tràgica de l’existir. Intente ho sap i camina, però no fa volar coloms.

El color dels coloms és a estones una reflexió, entre altres, sobre l’art, que “només té sentit si rebrega severament el que toca, si sacseja la realitat per capgirar-la i mostrar-la amb contorns més vius” i, com deia més amunt, sobre la naturalesa de l’escripor: “tant si els refotuts editors i la sort m’han bandejat sempre, s’és escriptor o no se n’és. I això no ho decreta un paràsit estúpid. Soc escripor, ho soc”, exclama Lluís Corral, que més endavant es lamentarà de no tenir una biografia prou traumàtica per alimentar una obra que no aconsegueix treure el cap de tan monòtona com ha estat la vida de qui havia de ser el seu creador. Per això agraeix a l’inspector Martos que l’hagi fotut a la garjola… La pregunta ve sola: un escriptor de fusta necessita una vida fosca per a poder exercir el seu art o amb la imaginació n’hauria de tenir prou? Donant-hi la volta: quin grau d’imaginació i quin de còpia de la realitat hi ha en aquelles novel·les que ens semblen prodigis d’individus fora del comú. Llegint la queixa del Corral m’ha vingut al cap una entrevista que Philip Roth va concedir a The Paris Review el 1985 en la qual negava envejar la situació dels escriptors txecs de l’època, privats de llibertat i forçats a la censura, una societat en la qual res no valia i tot importava en contraposició a la seva, la dels EE.UU., on tot val i res no importa. Però la banalització occidental de tantes coses, defensava Roth, constitueix per si sola un tema que demana un enginy considerable per a poder ser transformat en una ficció convincent i així, l’autor d’El trastorn de Portnoy posava en dubte i ironitzava la postura del crític George Steiner, segons el qual la literatura occidental dels nostres dies està totalment mancada de valor i de qualitat, perquè les obres mestres només poden tenir el seu origen en ànimes aixafades per règims com el de la Txecoslovàquia de l’època.

Com ja es marca de la casa, les històries que ens conta Rubèn Intente van puntuades de petites reflexions en el paràgraf, però inacabables en la substància, que fan l’alegria del lector que no es conforma amb una pinta al clatell d’un mort. La pregunta que proposa cap al final – “com es conjuguen els ideals purs amb les febleses humanes?” – serveix per a esboçar el tema que l’ocupa i, a certa altura treu la pota un altre que l’autor, de sempre i segurament de forma insconscient, porta dins seu: com hauria estat la nostra vida si en cada moment crucial haguessim fet la tria contrària a la que vam fer? Pel coneixement i experiència que destil·la El color dels coloms és també una carta d’amor a Terrassa, la geografia de la qual és actriu principal d’aquesta novel·la, i és, finalment, una reivindicació de l’exercici de pensar més enllà de la lògica formal, aquell assaig que en “la seva gosadia potser ha fracassat, però [que] en les cendres de les seves derrotes […] trobem un bri de consol”.