Què passaria si la teva ex et demanés una mica de sal?

En Jaume no ho ha superat. Han passat més de tres anys i no hi ha manera que aixequi el cap. Cada vegada que recorda la cara d’estaquirot que li va quedar quan els va enxampar in fraganti s’ensorra. I vinga psicòlegs i pastilles per a dormir i llibres d’autoajuda i res… Res de res, ni una mica. Molt fort, molt dur i molt lleig. I per acabar-ho d’adobar, que sembla que ho hagin fet expressament per fotre’l i tot, la Fidela i en Cesc, l’ex i el seu exmilloramic, són els nous veïns del bloc. Té collons la cosa, eh? A sobre, la jugada els ha sortit bé, saps? Després d’anys de relació, que havien pensat de formar una família, collons…. I en Cesc, tan amics tan amics, i pam! Són coses que passen, Jaume, no pateixis, quin remei, bla, bla… Recoi, que la vida és una puta de luxe, i punt.

Aquell diumenge a la tarda, després de dinar el tupper de macarrons de la mama, en Jaume s’escarxofa al sofà, engega la televisió i fa zàping fins que són les quatre i comença la pel·lícula que li havia recomanat el seu company de feina, que sí, que és molt bona, que surt aquella…, que sí…, la… Per favor! Quina porqueria! I la tia… No n’hi ha per a tant, què vols que et digui? En Jaume no vol jugar al joc d’«a veure qui pateix més del dos» i s’adorm.

Una estona després el timbre el desperta. Qui deu ser? La mama, segur… S’arregla una mica els cabells, intenta fer bona cara i quan veu el desastre de cuina que té pensa que ja l’endreçarà després, més tard, potser demà… La mama fa temps que no em prepara el rostit aquell tan bo… Qui deu ser? Òbviament… Ella, l’ex, l’ecs, l’ecs de l’ex, la Fidela.

Quan en Jaume la veu es queda palplantat, amb la mateixa cara d’estaquirot de fa tres anys… Fidela… Què se suposa que ha de fer en una situació com aquesta? Intenta recorda el capítol de «Tu pots!: Com superar que la teva parella t’hagi fotut les banyes amb el teu millor amic?», que recomana enviar a la merda la persona que has estimat, que has adorat devotament i que no has enganyat tot i tenir una llista infinita de pretendentes, sempre que ho consideris oportú, però en Jaume s’ha bloquejat. Fidela…

―Jaume… perdona que et molesti, però… Bé… és que estem… estic… Em podries deixar una mica de sal, sisplau?

En Jaume la convida a passar però ella prefereix esperar-se al replà, que a la resta de veïns encara no els coneix, no hi ha confiança i que havia pensat que potser ell… I la confiança fot un fàstic exquisit.

Sóc un pobre desgraciat —es diu en Jaume. De fet, desitjava que la Fidela vingués. Somniava que vindria suplicant-li que li donés una segona oportunitat, que s’havia equivocat, que tothom podia tenir una relliscada, que per Déu la perdonés… Però mai hagués pensat que la Fidela li vindria a demanar una mica de sal.

I ara, a la cuina, en Jaume es fixa en els dos pots. Té un dilema: sal o sucre?