Pura passió d’Annie Ernaux

Vet aquí que en l’època de l’empoderament i l’afirmació feminista, és tonificant llegir una obra que explora els estralls de la passió d’una dona lliurada als braços d’un home amb una dependència absoluta. Pura passió no és cap cautonary tale contra l’amor romàntic. Ernaux tampoc no cau en el victimisme de la dona que viu a la mercè dels capricis d’un home en un marc heteropatriarcal. Més aviat defensa literàriament una experiència que no podem encotillar amb els dogmes morals del nostre temps. Publicada en francès l’any 1991, el títol original, Passion simple, ens dona força pistes.

Pura passió és la descripció dels estralls que pot produir el desig en el marc d’una relació heterosexual (dic relació perquè aquí seria excessiu parlar d’amor), en què una dona que ens parla en primera persona viu entregada a una passió que pot arribar a comprometre la seva integritat psíquica i emocional. Ernaux fa una confessió concisa i continguda, que sovint vessa en una nota al peu de pàgina com aquesta, on diu: “Tinc el costum de posar en una balança un desig i un accident que jo provocaria o del qual seria la víctima, una malaltia, alguna cosa més o menys tràgica. És una manera bastant precisa de mesurar la força del meu desig”.

Annie Ernaux explora a Pura passió una experiència eròtica radical, l’enamorament que viu una dona sola de vora cinquanta anys amb els fills a la universitat. La narradora de Pura passió no s’enganya en cap moment pensant que ha trobat l’home de la seva vida, ni pretén desencadenar el divorci del seu amant, un diplomàtic d’un país de l’Est que en cap moment li dona esperances de construir una vida junts. Ernaux més aviat descriu una passió que viu amb l’ambivalència d’una síndrome d’Estocolm. És conscient que viu un segrest emocional, però necessita lliurar-s’hi igualment arrossegada per una força que la supera i que li dona una plenitud que no havia experimentat mai abans.

Un dels aspectes més interessants de Pura passió és la tensió que s’estableix entre la vida i l’escriptura. “Sovint tinc la impressió de viure aquesta passió com si hagués escrit un llibre: la mateixa necessitat de reeixir en cada escena, el mateix neguit per cada detall”, escriu Ernaux. Aquesta nouvelle, esplèndidament traduïda per Valèria Gaillard, està escrita en pretèrit imperfet, perquè tot i la precisió dels detalls, no ens exposa a una trama lligada a fets concrets i puntuals, sinó que ens submergeix en una experiència psíquica continuada, l’agonia indefinida i pletòrica d’una dona que espera un home mentre va esgotant un capital de desig que es va desfent en cercles d’impaciència cada vegada més grans.

“Aquí no hi ha, ni en l’enumeració ni en la descripció dels fets, ironia o burla, que són les maneres d’explicar les coses als altres o a un mateix després d’haver-les viscut, no experimentant-les al mateix temps”, diu la mateixa autora, que es dedica a fer un inventari dels signes de la passió, sense reflexionar en les conseqüències que tindrà el fet d’escriure allò que explica, tan íntim i personal que l’exposa al risc de caure en el ridícul. No confon, però, el valor de la seva confessió amb l’exhibicionisme. “És un error assimilar qui escriu sobre la seva vida amb un exhibicionista, perquè aquest darrer només té un desig, mostrar-se i ser vist al mateix temps”.

Ernaux s’inscriu en una tradició riquíssima d’introspecció literària que ha explorat una passió que l’autora descriu com “la realitat més intensa possible i la menys explicable”. Darrere seu hi ha grans obres, com L’Adolphe de Benjamin Constant, la Recherche de Proust, L’amant de Marguerite Duras. De fet, el premi Nobel a Ernaux es pot entendre també com el premi que l’acadèmia sueca no va donar a la Duras. Felicitem l’editora Rosa Rey i la traductora Valèria Gaillard, que han posat a l’abast del lector català quatre obres d’Ernaux. La novel·la Els anys, considerada la seva obra mestra, Memòria de noia, i tot just aquest setembre L’esdeveniment i Pura passió.