Professor Toni Sala, que ens ho podria repetir?

Ara fa sis anys jo era un noi a punt de començar a fer de professor a secundària i amb la il·lusió de creure que el país era a les portes de l’alliberament. Estrenava adultesa. La vida tot just carregava el braç de les hòsties que tenia per repartir. Tot eren principis. Fins i tot vaig topar amb el meu primer tonisala —Els nois (L’Altra Editorial, 2014)—, que em va entusiasmar horrorosament. Amb un cop de Viquipèdia vaig saber que l’escriptor també havia estat ensenyaire d’adolescents i que, a partir de l’experiència personal d’un curs a Pineda de Mar, n’havia escrit un llibre: Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62, 2001). Com que a la llibreria de confiança em van dir que estava descatalogat, vaig pensar que un dia el demanaria a la biblioteca. Però només ho vaig pensar. Sepultat per la llista interminable de llibres que cal llegir i pujat  al carrusel galopant de les novetats, no m’hi he posat fins ara —ara que ja em miro la vida, la feina i el país amb el filtre ombriu del desengany.

I quin llibre, amics: un Toni Sala de poc més de 30 anys —o com diu ell mateix: d’una joventut «podrida, ferida, esclafada per les ferradures del temps, que fuig desbocat»—, un Toni Sala, doncs, d’una edat semblant a la meva i amb una quantitat d’anys d’experiència docent clavada a la meva —dada que us la porta bastant fluixa, però a vegades són aquestes coincidències estúpides les que ens decideixen d’entomar la lectura d’un llibre—, un Toni Sala, us deia, que va escriure un relat honest («Hi ha nocions de sintaxi i ortografia que no les he après fins que no les he hagut d’explicar.») i crític («Fins que la vida me n’ofereixi de pitjors, l’inici de l’aplicació de la reforma continuarà sent per mi l’exemple de com passen per naturals contrasentits visibles a ull nu») de què volia dir ser professor de català al tombant de segle.

Si desenterro aquesta obra és perquè llegir-la ara és un experiment social apassionant i trasbalsador. Un document històric que ens diu d’on venim i per què ara som on som —o com pot ser que encara siguem segons on. Han estat moltes les ocasions en què he perdut el fil de la lectura perquè el que s’hi explicava em transportava directament a records recents de les aules que trepitjo. Els personatges que hi apareixen tenen debats que encara arrosseguem, o que redescobrim contínuament. La sopa d’all de la pedagogia. Tinc la convicció que, per a la millora de la tasca educativa, és molt més productiu llegir aquest llibre que no pas tots aquests articles que se serveixen en un embut als màsters d’ensenyament: conceptes postmoderns i propis de l’àmbit mercantil que ballen embriagats en una prosa trista i batzegada. Aquí, en canvi, tenim l’oportunitat d’entrar al dia a dia d’un centre, fins i tot al cervell d’un professor, a un ritme plaent. De qüestionar i qüestionar-nos, ara que vivim l’era de la gamificació, els projectes i les competències. És per això que val la pena desenterrar aquest llibre —sobretot per als qui són mestres o professors, d’acord, però també per a qualsevol, si estem d’acord que la formació de les futures generacions és un tema d’interès comú.   

El que no entenen ni els professors d’aquest llibre ni els d’ara és la desconnexió entre les polítiques i les necessitats educatives. Entre el Departament i les aules, vaja.

Com els més desperts ja deveu haver detectat, la Petita crònica d’un professor a secundària és una crònica. Una crònica dividida en tres parts —primer, segon i tercer trimestre— que, en certs moments, sembla escrita ahir: quan parla de la creixent burocratització de la feina, de la mania patològica del Departament de reformar sempre de dalt a baix en comptes de baix a dalt, o de l’impediment de suspendre alumnes per poder maquillar estadístiques de fracàs escolar. D’altres vegades, en canvi, diries que el llibre parla d’un altre món, de l’era anterior als purificadors d’aire, els boc’n’rolls i les carmanyoles: hi apareixen professors que fumen ducados al departament, i que esmorzen i dinen cada dia de bar i de restaurant —perquè s’ho poden permetre i perquè llavors encara es feia la jornada partida. L’era anterior a les cues de la sala del microones.

«Un bon professor és una persona amb qui val la pena tractar», diu Toni Sala, en contra de la valoració purament acadèmica. I fa un auguri que vint-i-dos anys després s’ha complert: «Ser funcionari ha estat durant força temps una manera ideal de guanyar-se la vida. Els meus pares, fa alguns anys, també s’ho pensaven. En el camp de la docència, no crec que aquesta idea aguanti gaire. Hi ha països que ja comencen a tenir problemes per trobar professors.» Des del 13 de febrer d’enguany, quan a l’institut de Cervera van haver de contractar un exalumne per ensenyar les matemàtiques del batxillerat, ha estat un no parar de notícies de la mateixa índole. Els professors de la Petita crònica estan emprenyats amb la reforma, pateixen ansietats i depressions, i són partícips de l’inici del desmantellament de l’escola pública.

«A tu, un dia, et trencaré la cara.», diu un nano de catorze anys, impassible, al professor Toni Sala, davant dels companys de classe. És una frase que només pot sorprendre a qui no faci aquesta feina. Tot hem conegut «l’alumne que et mira i que saps que no hi és, o que no el saps veure enlloc: veus uns ulls que són com una porta oberta a una casa deshabitada; passadissos llargs i tortuosos, habitacions buides, mobles sinistres, ombres inexplicables.» Un alumne que acostuma a venir d’aquella mena de famílies —també presents a la Petita crònica— que es queixen quan el fill suspèn i amenacen quan se l’expulsa. «La relació amb els pares ja no es basa en la col·laboració en una tasca compartida, sinó en el dret que ells tenen a uns serveis…», lamenta el director d’aquest centre costaner. Són tendències que hauria dit que eren més recents. Quan feia la meva primera mitja jornada, un dia que corregia textos a la sala de professors, el pare d’un alumne va entrar-hi amb un cop de porta al crit de «Qui és la filla de puta que ha suspès el meu fill?», per exemple.

Però pares i alumnes, rai. Un institut públic és i ha de ser un reflex de la societat, a més d’una trinxera des d’on millorar-la. El que no entenen ni els professors d’aquest llibre ni els d’ara és la desconnexió entre les polítiques i les necessitats educatives. Entre el Departament i les aules, vaja. ¿Per què quan els països referents en educació aposten per la desdigitalització de les aules aquí invertim 157 milions d’euros en equips informàtics? ¿Per què les reformes les decideixen als despatxos, en reunions amb la Fundació Bofill i cercles de La Caixa, en comptes de parlar amb els claustres? Per què no s’abaixen les ràtios? ¿Per què es menystenen els coneixements en favor d’unes anomenades competències, si sense memòria no hi ha creativitat? ¿Per què deixem externalitzar la memòria; per què la deixem en mans d’empreses tecnològiques? I ¿on són, tots els ideòlegs de totes aquestes reformes educatives que arriben cada dos anys? On s’amaguen? ¿Per què contínuament proposen formes noves d’ensenyar sense sortir a demanar perdó per l’error de l’última vegada? Perquè suposo que si proposen reformes és perquè l’última vegada alguna cosa no havien fet bé, oi? ¿O és que només fan coses sense sentit, com si fossin micos davant d’un ordinador, perquè han de justificar un sou? Que ens ho expliquin.  

El professor Toni Sala és un professor badoc, curiós, xerraire i provocador. Un professor que un vespre d’hivern fa el ronso per no haver-se d’enfrontar a un plec d’exàmens per corregir i l’endemà, és clar, demana disciplina als alumnes. Un professor, per descomptat, intel·ligent, que és capaç de veure que tot sovint «l’alumne de notables no deixa de treure excel·lents perquè no pugui, sinó perquè és capaç de relativitzar, inconscientment si es vol, els estudis intel·lectuals.» Un professor que llavors ja alertava de la substitució lingüística alarmant que tanta tinta vessa ara: «Els meus alumnes fan servir entre ells el castellà. Només a batxillerat, de tant en tant, sento alguna conversa en la meva llengua». Un professor que aposta pels grans clàssics en comptes de la «subliteratura per a adolescents, palla escrita que voldria ser televisió» —i en això hi estarien d’acord George Steiner i l’enyorat Vicenç Pagès, que va intentar un cànon juvenil fet d’obres de la literatura universal a De Robinson Crusoe a Peter Pan (Edicions Proa, 2006). Una literatura que ja agonitza de fa temps, però que ara el Departament d’Educació acaba d’aniquilar amb un nou decret incomprensible, com denuncia el Col·lectiu Pere Quart.

A les acaballes d’aquesta no-ficció novel·lada, quan el sol ja cuina els adolescents al vapor, l’autor-protagonista etziba una proposta: «Algun professor universitari hauria d’escriure la segona part d’aquest llibre.» El que potser encara no sabia és que ell mateix acabaria sent-ne un, a la UPF. És per això que li pregunto: professor Toni Sala, que ens ho podria repetir?