Pretextos

Mentre tallo el carbassó a rodanxes molt fines, com li agrada a la Laia, recordo quan l’àvia, que vivia al mas, ens donava els carbassons de l’hort que havien quedat tocats per les pedregades d’estiu perquè la Mariona i jo juguéssim a cuinetes. Aleshores també els tallàvem a rodanxes primetes, primetes, amb el ganivet de mànec blanc. Les enfarinàvem amb la sorra fina de l’era i simulàvem que eren hamburgueses. Així fèiem veure que cuinàvem, una actuant de cuinera i l’altra de cambrera, del nostre restaurant fictici que ens omplia les tardes d’estiu; mentre l’àvia, que regava les tomateres asseguda a la seva cadira de plàstic a l’extrem de l’erol, feia veure que era una clienta que venia a dinar. La Mariona escrivia el menú del nostre restaurant a la pissarra que ens van portar el reis. Quan teníem guixos de colors i podia resseguir les lletres, feia festa major.

En canvi ara les tomates ja no tenen gust de tomata. Abans, passada la temporada i entrada la tardor, en fèiem conserva amb ampolles de xampany per poder tenir sofregit del bo i gustós tot l’any. Les bullíem, les pelàvem, i vinga a espitjar trossos de tomata dins l’ampolla. Fèiem una trobada familiar amb qualsevol excusa de temporada: la recollida de patates, la d’olives, raïmar, fer brunyols. Ara, en canvi, les excuses són pretextos.

El pretext que darrerament tenen molta feina i per això arriba tard a casa cada dia. El pretext que va cansat de tota la setmana i per això prefereix quedar-se a casa els dissabtes i no sortir a sopar.

– Ves amb les amigues, ves. Demà es diumenge i podràs descansar. Jo em quedaré aquí!

(I un rave!)

L’àvia era pagesa i poc depenia dels altres. Amb fortalesa va pujar sis fills i un hort: tomates, carbassons, raïm, olives… I la cuina s’omplia de colors i nets.

Ara Laia, mentre tallo el carbassó, tu no ho entens. Però ho entendràs. Sort en tens d’estar tu sola i no haver de compartir l’habitació, les joguines, ni l’atenció dels pares i avis. A cuinetes ja no hi jugues; ara tot són maquinetes. Ja no et cal cap Mariona, ni cap àvia decidida. Jugues sola, i amb pocs anys ja te’n surts.

Avui, dimarts, celebrarem en silenci sense que ho acabis d’entendre que he fet un cop de cap. Que no em caldrà un marit, ni m’ha calgut mai una bessona que amb el temps s’ha apoderat de la família i dels pretextos amb l’excusa de la semblança.

– I què, si marxen? Que vagin ben lluny! Ja no la necessito per poder jugar a cuinetes.

Et fregeixo el carbassó, a rodanxes ben fines, perquè avui farem un bon sopar amb el teu plat preferit. Per brindar pel futur, pels qui se’n van i els qui vindran (i jo amb una bona copa de xampany, que després guardarem l’ampolla per fer conserva!).

Recuperarem vells costums i de més gran t’explicaré que a la vida hi ha pretextos, germans que no et fan falta i marits que se substitueixen. I que per moltes tomates, patates, raïms i olives que hagi vist créixer i collit, no vinc de l’hort. I sé dir prou. – PROU!