Palestina ha mort, visca Palestina!

Palestina és morta. Almenys la Palestina que la immensa majoria dels palestins tenen al cap: la Palestina d’abans de la guerra, l’èxode i l’ocupació. La Palestina de les oliveres de Jafa, dels carrers de Halissa, de la plana fèrtil de Marj Ibn Àmer. Palestina, emperò, és més que una cosa amagada sota la pols de la memòria. És més que un record, que un barri o una fotografia; més que les llàgrimes vanes dels que busquen a les fondàries de les seves derrotes i vergonyes. Ho ha de ser a la força, si encara avui tanta gent continua agafant les armes i lluitant per ella. No, Palestina no és pas una ignomínia abocada al pou de la història: és l’honor i la promesa d’un avenir. I això no ho diu servidor de vostès, ho diu el Saïd S., que ha tornat a casa seva, a Haifa, vint anys després de ser expulsat per l’invasor, i només ha trobat runa, ruïna i roïnesa. I ho diu, a través d’ell, Gassan Kanafani (1936–1972), el seu pare literari, considerat el màxim exponent de la literatura palestina moderna –és a dir, post-Nakba.

Activista polític, militant i periodista de professió, Kanafani va ser cofundador i portaveu del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, així com redactor en cap del seu òrgan, el setmanari Al-Hadaf [L’objectiu]. Expulsat de Jafa juntament amb els seus arran de la creació de l’estat d’Israel, va viure a diferents capitals de la regió fins que va ser assassinat pel Mossad l’any 1972 a Beirut, en un atemptat amb cotxe bomba. Només tenia trenta-sis anys, però fins aleshores la seva carrera com a escriptor havia estat prolífica: va publicar cinc reculls de relats, quatre novel·les, tres obres de teatre i tres llibres d’assaig literari. Ara, enmig d’un dels episodis de violència i terror més abominables de les últimes dècades al Pròxim Orient, Club Editor acaba de reeditar en un sol volum dues de les seves novel·les curtes més conegudes i celebrades, publicades per primer cop en català l’any 2009 i traduïdes directament de l’àrab per Anna Gil Bardají: Retorn a Haifa i Homes sota el sol.

La nouvelle que inaugura la compilació, Retorn a Haifa (1970), explica la història d’un matrimoni palestí que viatja de Ramal·lah (Cisjordània) a Haifa (Israel) dues dècades després de la seva expulsió forçada a mans de la Haganà. Allí no només hi van deixar la llar i la pàtria, sinó també un fill de cinc mesos, el Khaldun, criat des de llavors com un jueu israelià. A partir d’aquí, el Saïd i la Safia escodrinyen les runes del passat només per trobar-hi ecos de la diàspora en forma de cruels anacronismes. El relat s’alça sobre una literatura lúcida i planera que amaga al·legories de profunditats abissals, i que, com la resta de la seva obra, solen apuntar en la mateixa direcció: el significat d’allò que anomenem «pàtria», la presa de consciència individual i col·lectiva, la identitat palestina i la proposta d’una (re)construcció nacional que defugi la nostàlgia i la melangia com a matèries primeres. A l’hora d’abordar el conflicte, l’autor s’allunya del dualisme reduccionista, però al mateix temps té molt clar qui és l’agressor i qui és la víctima en aquest cicle etern d’indigència humana.

Gassan Kanafani es preocupa de deixar ben clar que les debilitats i els errors dels altres no justifiquen els propis, i que la llei del talió no redimeix de cap crim, culpa o injustícia.

En cert sentit, la novel·la transpira una crítica al poble palestí pel que Kanafani considera una traïció inexcusable, i és difícil no veure al mateix autor parlar en boca del Dov (abans Khaldun), corroït pel ressentiment que sent per «l’abandonament» dels seus pares biològics. Alhora, es preocupa de deixar ben clar que les debilitats i els errors dels altres no justifiquen els propis, i que la llei del talió no redimeix de cap crim, culpa o injustícia. Clar que Retorn a Haifa no deixa de ser una reafirmació moral de la causa palestina on, tanmateix, l’autocrítica i la comprensió sincera de l’alteritat són passes imprescindibles per poder albirar les capes freàtiques del conflicte. Amb tot, la conclusió de la història suggereix que la lluita armada potser és, des del punt de vista pragmàtic, l’única manera realista de fer justícia pel poble palestí. Una visió més o menys fundada que no ajuda a refutar les afirmacions d’alguns crítics que veuen en les ficcions de Kanafani un cert culte fetitxista per les armes.

El segon relat, Homes sota el sol (1962) és curiosament la seva primera i més celebrada novel·la. La història presenta els habituals i complexos dilemes que viuen els palestins als camps de refugiats a partir de tres protagonistes de diferents generacions: el vell Abu Qays, l’astut Assad i el jove Marwan, de només setze anys. Tots tres es veuen forçats per diferents circumstàncies (totes tràgiques i desesperades, no cal dir) a viatjar a Kuwait, en plena efervescència petroliera del país. A la ciutat iraquiana de Bàssora, els protagonistes malden per sobreviure a les argúcies dels traficants de migrants fins que es troben el Bambú, un excombatent que va quedar impotent a causa de la guerra i ara es dedica al contraban de persones. L’oportunitat per als protagonistes és única, el risc, astronòmic: hauran de creuar els punts de control del desert embotits en un camió-cisterna, en ple mes d’agost. La intensitat de la canícula és tal que qualsevol minut de més pot ser mortal.

Aquest doblet literari reviscola en el context actual com un petit espai on els palestins tenen màniga ampla per ser escoltats a través de la ficció.

La història està estructurada a partir de diferents veus narratives que fluctuen sense perdre de vista l’horitzó vital de tots els personatges, un macguffin que s’ha mantingut invariable durant dècades en les aspiracions dels palestins: la possibilitat de construir una identitat nacional, sigui a la seva Palestina natal o lluny de la seva terra original. En aquest sentit, la història està plena de referències simbòliques a la impotència i la ineficàcia dels líders palestins, l’opressió perversa dels rols de gènere tradicionals –com a «homes de família», els tres protagonistes es veuen abocats a buscar fortuna– i la paralització endèmica dels exiliats, incapaços d’agafar les regnes del seu propi destí. Com a desplaçats absolutament precaritzats, ja no són amos dels seus cossos ni de la seva identitat, i d’aquesta impotència neix la faula que clou el relat: quan els protagonistes, atrapats en terra de ningú, es debaten entre la por a ser descoberts i la necessitat d’escapar del tanc asfixiant, es tornen incapaços de passar a l’acció. Una al·legoria que remet al quilòmetre zero de la desgràcia: 1948.  

Tot i tractar-se de dues històries ben diferents, Kanafani aconsegueix trenar sentiments i emocions que encara avui, més de mig segle després de la seva publicació, corquen el cor dels refugiats palestins: la letargia derrotista, la corrupció política d’un bàndol i l’altre, la passivitat i la paralització col·lectiva d’una nació moralment batuda, qui sap si també definitivament abatuda. Però Retorn a Haifa/Homes sota el sol també és un doblet literari que reviscola en el context actual com un tastet de saviesa i serenitat política; un petit espai on els palestins tenen màniga ampla per ser escoltats a través de la ficció i exhibir les contradiccions que els són contínuament negades en el món real. Una manera de picar la paret del tanc i fer soroll a través de la literatura, una llançadora tant o més potent que qualsevol míssil. Com el Saïd i la Safia, que van perdre un fill, i com tants altres palestins, Kanafani va pagar un preu per les seves conviccions: la vida. Cinquanta anys després, el seu testament literari continua col·locant la primera pedra de la Palestina de l’endemà.