Òrbita d’Empar Sáez

Empar Sáez, nascuda a Pertuis, a la Provença (1963), viu a Terrassa i és una de les organitzadores del festival Rauxa. És també membre fundadora del grup de poesia Reversos que organitza recitals i converses literàries a l’Espai VilaWeb. Metgessa especialista en Anatomia Patològica, Empar Sáez ha guanyat diversos premis literaris.

Órbita (La Garúa Libros-Tanit), és el tercer llibre publicat per aquesta poeta d’ampli registre, tant científic com humanístic, la qual cosa es reflecteix a Òrbita, un llibre depoemes dividit en dues parts: Minutíssima i Universum, títols que evoquen el temps i l’espai, els vectors que conformen la creació. Entrar, doncs, dins d’Òrbita d’Empar Sáez és entrar via poètica en l’òrbita del microcosmos que som els humans, espill del macrocosmos o Univers. A través dels poemes d’Òrbita, el lector, en aquest cas la lectora, de seguida se sent presa per aquesta força còsmica que irradia en el seu propi cos tan bon punt sent, i alhora comprèn, que la seva consciència està estretament lligada a la consciència universal de la qual és part. En cada pas removia les muntanyes amb mi, diu la poeta des d’aquesta consciència tot emprant la figura de la muntanya com la imatge de la força interior que a vegades es necessita per avançar en el camí de la vida.

En els poemes que componen Minutíssima es troba sovint la imatge de la pedra, la pell tibant que t’encarcera, com si l’ànima fos presonera d’aquest cos de matèria solidificada que li atrapa la llum. És clar que també es pot veure la pedra com un cos amb ànima. De fet, tots els cossos tenen ànima si entenem la creació com un cos viu sempre en estat naixent. I així el presenta Empar Sáez quan l’afirma des de si: Jo mateixa no visc, no soc/ fins que poderosament m’engendro/ em neixo –alaestesa-,/ ocella parint-se, / em concebo amb dolor fins a l’èxtasi,/ existeixo.

I acaben d’entrar definitivament en l’Òrbita d’Empar Sáez, en el seu ric món de referència, en el moment en què escriu, sàvia, abans del llenguatge, el cos. Sí, van haver de passar milions d’anys abans els humans no ens vam posar drets i vam articular les primeres paraules que ara, a la segona part del llibre, Universum, afirmen com en una escriptura sagrada: Al principi fou un ventre buit. El ventre com la imatge de la plenitud en potència en tant que matriu universal de la vida, del seu primer alè i de la seva primera llum, el misteri que s’amaga en la matèria fosca no perquè ho sigui sinó perquè no coneixem el seu rostre ni l’abast de la seva magnitud. I així és com movem els blocs de pedra fosca/ com petites peces de nit, demiürgs de nosaltres mateixos, pastant el propi fang que en l’estadi sideral pren la forma d’un planeta, d’una estrella. I tornem a trobar la imatge de la pedra per dir que tal vegada amb les pedres que orbiten en l’univers nosaltres també hi orbitem com pedres que rodem per la passió, gravitant en la immensitat mentrestant, la set brolla/ incoercible/ de la boca inacabada de la creació. 

El món neix cada dia perquè és matèria viva en procés, matèria que orbita en un espai que en l’atmosfera de la Terra veiem blau, però que no sabem com es veu des d’altres indrets dels Multiversos (la ciència actual informa que n’hi ha més d’un), si bé en sentim la palpitació quan una flor implora/ la bellesa immarcescible de l’univers. La flor com a metàfora del nostre anhel profund per mostrar-nos en aquest esclat de bellesa que és la vida mateixa que, com la llum amagada en la pedra, busca una escletxa per brostar. En la seva primavera (sempre hi podem ser, no depèn dels anys), Empar Sáez brosta a Òrbita amb la paraula incandescent que obre esquerda viva en la pedra, cel·la estreta del cos, la carn i les cendres del qual, en obrir-se a la consciència còsmica, veu que és de la mateixa naturalesa que les estrelles.