Només la por et salvarà

L’escriptora valenciana Anna Moner (Vila-real, 1967) acaba de publicar La por de la bèstia (Amsterdam), una novel·la sobre la por tant d’un l’assassí en sèrie com de les seves víctimes. Un depredador que Moner construeix amb precisió quirúrgica, i el qual s’autoanomena Minotaure (en mitologia representa la lascívia i la brutalitat masculina) perquè no és un delinqüent vulgar, sinó que es considera un il·lustrat. La mateixa autora explica que la inspiració per a crear el personatge li ve de Pierre-François Lacenaire, el poeta assassí guillotinat l’any 1836.

La por, una emoció atàvica, és analitzada per Moner des d’un vessant físic i epidèrmic, però també mental i psicològic. L’autora se centra, sobretot, en la ment del psicòpata, amb totes les dificultats narratives que això comporta, i que Moner supera amb nota. L’assassí d’aquesta novel·la té una primera particularitat: abans de matar-les, disfressa les dones que es vol carregar a la manera dels personatges femenins de grans pintors del Renaixement, sobretot Leonardo da Vinci. En resum: un Raskólnikov il·lustrat (com el protagonista de Crim i càstig de Dostoievski) lliure de sentiment de culpa. Moner, a més d’escriptora, és artista plàstica i llicenciada en Història de l’art. I això es nota a La por de la bèstia.

El relat de Moner, que recorda El perfum de Patrick Süskind pel que té de barreja entre gènere negre i thriller psicològic, està ambientat a principis del segle XX. El seu protagonista, l’assassí en sèrie, guarda una segona particularitat: és un tarat obsessionat amb el sabor de les llàgrimes de les víctimes abans de carregar-se-les. L’home destina els dies a passejar per una ciutat sense nom habitada per l’Emily, una noia òrfena que viu sota un «terror crònic» des de petita, obsessionada amb la mort, que viu tancada a casa seva des que se li va morir la mare, i que només es relaciona amb un llibreter que li dona llibres i un jove aprenent d’apotecari que li subministra èter. L’Emily es relaciona també amb un objecte amb qui parla constantment —de plantes, de flors i de por («El perill és per tot arreu!», li diu)— i a qui anomena «germaneta»: la Francine, l’últim regal del pare,una nina de porcellana i ulls de vidre. Els psiquiatres parlarien d’aritmomania, un trastorn mental associat al TOC i, per tant, a l’ansietat creada, en el seu cas, per la Lavínia, una mare sobreprotectora que passava l’estona amenaçant-la amb la vinguda de «l’home de l’arena».

Treballant amb les perversions refinades de l’ésser humà, Anna Moner juga amb els límits i amb l’abisme nietzschià, aquell que convida a retornar la mirada.

Treballant amb les perversions refinades de l’ésser humà, Anna Moner ha jugat amb els límits i amb l’abisme nietzschià, aquell que convida a retornar la mirada. Com explica ella mateixa en un article a Catorze, ha fet ús d’un reguitzell de referents literaris, cinematogràfics, musicals, artístics o científics que atresora i que li han servit per redactar la trama. Rareses personals preferides com la tèrbola relació entre Descartes i Francine, una nina de mida natural a qui el filòsof tractava com si fos una persona i que surt al primer capítol de La por de la bèstia. O el terror irracional d’Emily Dickinson (l’Emily de Moner es diu Amherst de cognom perquè està inspirada en Emily Dickinson i allà és on ella vivia), o el llibre de Thomas de Quincey, L’assassinat entès com una de les Belles Arts, on narra els crims de John Williams a Londres l’any 1812. La precisió mil·limètrica de les Variacions Goldberg de Bach o la fascinació malaltissa de Guy de Maupassant pels vincles entre la por i la bogeria, entre molts d’altres.

La por de la bèstia és una faula que parla de la por; de què i de qui s’ha de tenir por. L’encapçala una cita significativa de Thomas Hobbes: «El dia que vaig néixer, la meua mare va parir dos bessons: jo i la meua por». Moner dibuixa una ment malalta que altera la realitat, que busca la bellesa de la maldat en un llibre que aconsegueix tractar l’assassinat de manera estètica. L’alternança entre la vida quotidiana de l’Emily amb el relat en primera persona del Minotaure fa que la novel·la retrocedeixi a l’any 1907, quan Descartes va escriure el primer llibre rellevant sobre la fisiologia de les passions, un Traité de l’homme que el depredador de la novel·la se sap de memòria, que ha aplicat els coneixements adquirits primer en animals irracionals i que després ha utilitzat en cada assassinat humà per observar els lligams entre causa i efecte, ja que està convençut que «res és conseqüència de l’atzar».