Les orelles del conill

Joan Vigó publica 'Vides potser' (LaBreu), la seva segona novel·la

A la mítica pel·lícula d’Orson Welles sobre el plagi, F for Fake, el director i protagonista, que és ell mateix, es presenta com un mag al mig d’una estació de tren. Fa trucs a la càmera i ens mira per insinuar-nos que tot el que vindrà a continuació serà un joc de màgia espectacular i vistós. El somriure irònic que fa Welles quan ensenya els seus trucs em recorda al que devia fer Joan Vigó mentre construïa la trama de la seva novel·la Vides potser (LaBreu).  

Joan Vigó. Foto: Marta Vilardell

Aquest llibre és una mascarada en forma de novel·la de misteri, i els lectors hem d’unir-nos a la festa amb la mateixa actitud que la marquesa Casati es passejava per Venècia amb un guepard de mascota i vestida de Fortuny: disposats a que passi qualsevol cosa, per surrealista que sigui. Casati és una de les moltes protagonistes secundàries d’aquest llibre que és com una òpera bufa: quan penses que ja no pot donar més voltes, Vigó es treu un altre truc rocambolesc per enganxar-nos a la història. 

La trama de la novel·la convida a les pistes i al misteri. A Vides potser, un investigador privat que acaba de decidir que vol canviar de vida rep un encàrrec imprecís i estrany. Ha de seguir de prop durant un any un home. Aquest senyor es dedica a una feina particularment fosca: és l’enterramorts del lloc on viu, un poble de la costa. Per complir l’encàrrec amb més eficiència, el detectiu reconvertit lloga un pis al poble i s’hi instal·la per a vigilar-lo millor. 

Però resulta que el que havia de ser simplement una feina es converteix en una nova vida. Al poble, a l’investigador se li acosten una colla de veïns que semblen sortits d’una pel·lícula de Fellini. Hi ha un proxeneta que s’assembla i parla com Dovlàtov. Hi ha una colla de prostitutes simpàtiques i massa amigables. Hi ha un mossèn hedonista amant del bon vi. Hi ha una estanquera coixa amb una vida sexual alliberada. I hi ha l’enterramorts, que guarda un secret tan recargolat i absurd com la seva rutina. La trama es complica amb una estrella mediàtica que es dedica a cuinar a la televisió i que amaga uns gustos sexuals estranys que faran descobrir moltes coses al nostre protagonista. 

Situats en aquest ambient d’irrealitat, Joan Vigó munta un joc de pistes que s’entrellaça amb un munt de referències culturals. Com ja passava a la seva novel·la anterior – Haiku a Brooklyn – Vigó barreja realitat i ficció per introduir als seus llibres personatges reals tan excèntrics que semblen de novel·la. Amb aquestes referències on la realitat sembla superar la ficció, Vigó fa un joc entre el que podria ser i no és i entre el que és però podria no ser. Aquesta barreja entre ficció i realitat podria crear un efecte de novel·la culturista i pedant, però la prosa de Vigó sempre se situa a la banda bona d’aquesta combinació: la curiositat. 

Vigó crea, a partir del narrador de la novel·la, una veu hipnòtica de detectiu solitari que s’ho agafa tot pel cantó menys tràgic de la vida i que està disposat a acceptar el que vingui  amb la millor de les actituds. La novel·la embolica la troca fins a nivells insospitats, però Vigó ens ho fa passar bé i al final només volem que segueixi embolicant-ho per veure què més passa. Dubto que algú trobi versemblant el final de la novel·la però, com passa als espectacles de màgia, quan veiem les orelles blanques sortint del barret el que menys ens importa és saber d’on han tret el conill.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació