El que els nostres nets sabran de l’1 d’octubre

Per molt atents que poguéssim estar a les classes d’història de l’institut, quan fantasiegem sobre el que va significar viure la Revolució Francesa ens basem en Les Miserables. Si l’1 d’octubre i tot el que l’acompanya ha estat el fet polític i social més determinant de la història catalana recent, és imprescindible fixar-nos en el rastre literari que deixarem al nostre pas quan la memòria comenci a esvair-se. Volem una literatura que parli des del jo i expliqui la nostra història, n’estem convençuts, però també hem de desitjar i valorar una cultura que faci aquesta tasca d’una forma genuïna i orgànica. Limitar-nos a aprofitar l’avinentesa d’una realitat sucosa per treure títols i inflar butxaques no només banalitzarà la nostra literatura, sinó també privarà als nostres nets de qualsevol possibilitat de saber alguna cosa substancial de la nostra història.

És fàcil i relativament ràpid que un panorama polític presumptament-sediciós, especialment un de polaritzat, faci brotar un torrent d’assaigs que en debaten i matisen diversos aspectes. Però, amb el pas del temps, s’han anat ampliant els gèneres i formats artístics que es declaren deutors del procés independentista, i és sempre la ficció qui revela les conseqüències genuïnament humanes de qualsevol moment històric.

L’1-O literari, entre d’altres, ja ha pres forma de poesia i de novel·la romàntica. Aquesta tardor i amb motiu del segon aniversari dels fets, el fenomen arriba a la novel·la negra amb Octubre, la nova entrega de Teresa Solana publica a la col·lecció crims.cat (Alrevés). Es tracta de la tercera aventura de la Norma Forester, personatge que ja havia aparegut a Negres tempestes (premi Crims de Tinta) i La casa de les papallones, i que, aquesta vegada, Solana situa en l’agitament que va viure Catalunya entre els dies 20 de setembre (el dia dels registres i detencions a la Conselleria d’Economia) i 1 d’octubre de 2017. A La Setmana del Llibre en Català, l’autora ens explicava que Octubre “no és una novel·la sobre el procés, però sí que és una novel·la en la qual els investigadors del cos policial es troben immersos en aquest ambient previ al referèndum”. Solana proposa una història àgil i trepidant que parteix d’un esquema arquetípicament policíac (un assassinat, un combo policial amb tints còmics, una investigació plena de camins sense sortida), emmarcada en un escenari format per fets verídics d’aquells dies convulsos.

Hem dit que una novel·la situada en un context espaciotemporal concret pren valor quan, a partir de la ficció, ens revela algun matís d’una realitat social inabastable en tota la seva complexitat. I això és el que Octubre tracta d’oferir, aconseguint-ho en els fets escenogràfics. La Norma, independentista però no de tota la vida, viu en una família formada pel marit que no ho és, la mare incondicionalment vinculada a l’ANC, una filla exokupa que defensa la seu de la CUP i (evidentment) un cunyat aferrissadament unionista. Per altra banda, treballa amb en Carrasco, un policia de la vella escola que es mofa de la nova sensibilitat feminista que l’envolta.

Amb aquesta conjunció de personatges, l’autora reflecteix una societat en la qual la pluralitat d’ideologies no necessàriament acaba en conflicte permanent: “les famílies i els grups d’amics no s’han trencat tant com diuen amb el procés d’independència”, reivindicava l’autora a la presentació del llibre. També en aquest sentit, Solana reflecteix l’agitament que es viu en el cos policial durant aquells dies en què els piolins restaven atracats al port de Barcelona. Tanmateix, potser per la proximitat històrica dels fets de l’1 d’octubre (dos anys no són res en termes literaris), per la complexitat de tot allò que va passar o per la voluntat de no convertir la novel·la en un pamflet independentista, la història policíaca fictícia i l’escenari verídic en el qual s’emmarca esdevenen en dos plans literaris paral·lels que difícilment es toquen.

És cert que les manifestacions literàries post1-O són poques per a poder decidir com han afectat els darrers anys d’història catalana en la literatura. Però si alguna cosa caldrà no perdre mai de vista, és que l’excés d’autocomplaença ens pot fer posar a nosaltres mateixos en relació de desigualtat amb qualsevol tradició literària sòlida i orgullosa. Les generacions que vindran necessitaran la ficció (i no pas discursos argumentatius) per a posar-se en la pell de les persones que van viure aquestes èpoques convulses, i és per això que és important tenir especial cura per no desvirtuar la nostra història recent convertint-la en una anècdota fàcil d’esprémer literàriament. Caldrà estar alertes i, sobretot, crítics.