Versos contra la violència

15.03.2018

Onada Edicions, la imprescindible editorial de Benicarló, ha publicat Versos contra la violència, en ocasió –o a causa- de la repressió policial de l’1 d’octubre. És una resposta poètica al dolor, la indignació i l’estupor que van provocar les càrregues policials contra la bona gent que havia decidit mostrar a les urnes el rebuig a un estat autoritari i el desig d’un país més digne i més lliure.

Gent davant els antiavalots de la policia espanyola al centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Una setantena de poemes i alguns textos breus d’una setantena de poetes i escriptors, alguns amb una trajectòria reconeguda i d’altres amb menys bagatge, però tots ells reunits per una mateixa urgència d’expressar “el menyspreu per l’ús de la violència per imposar les idees, perquè el paper sempre guanya la pedra”, escriu a la introducció Jesús M. Tibau. L’escriptor –d’origen prioratí, però establert a Tortosa- ha actuat com a coordinador del projecte, que també inclou recitals arreu del territori i una dramatització, a càrrec de Valer Gisbert, un espectacle de música (Albino Tena), dansa (Roberto Oliván) i il·lustració en directe (Ignasi Blanch) que arribarà a Barcelona després d’estrenar-se a Tortosa i d’haver girat per una desena de teatres de la regió.

Hi ha aportacions de Gerard Vergés, el millor poeta ebrenc des de Francesc Vicenç Garcia (“Encabritat i tens i blanc de pànic/ venia el cavall mític de Gernika./ I el terror era immens, immens, immens.”) i de Manuel Pérez Bonfill, l’altre mestre –de poetes com Albert Roig i actors com Pere Ponce i Sílvia Sabaté– venerable, lúcid i combatiu als seus 91 anys (“Beneït el món farcit/ de tantes il·lusions que a poc a poc/ s’omplen com un raïm”), i també hi trobem els versos d’Andreu Carranza, Zoraida Burgos, Josep Igual, Agustí Forner, Montse Castellà, Emigdi Subirats, Manel Ollé, Carme Cruelles, Joan Callau, Sílvia Mayans, Eduardo Margaretto, Lluís Martin Santos, Fèlix Edo, Francesca Aliern, Màrius Pont, Jordi Duran, Tomàs Camacho o Joan Todó, entre d’altres. També hi ha textos procedents de Tortosa, la Ràpita, Roquetes, Benicarló, l’Ametlla de Mar, Alcanar, Móra la Nova, Xerta, Flix, Campredó, Gandesa, Amposta, Batea, l’Ampolla o Arnes, en una veritable reacció literària de les Terres de l’Ebre a la brutalitat i el cinisme d’estat.

“A la Ràpita, Roquetes, Móra la Nova,/ i altres pobles germans,/ la roda amable s’ha trencat./ Plouen cops sobre la gent…”, escriu Sílvia Panisello. Les imatges terribles de la gent sota la pluja de cops en aquell dia memorable planen sobre les imatges poètiques que omplen el llibre. Sant Carles de la Ràpita va ser el lloc que més repressió va patir de tota la regió ebrenca i un dels més castigats de tota Catalunya, perquè la pàtria de Sebastià Juan Arbó -l’autor de la novel·la que dóna nom al territori- va ser un objectiu seleccionat acuradament, dins la lògica inquisitorial de perseguir el seu agosarat independentisme o simplement pel fet de ser el poble de Lluís Salvadó, el polític ebrenc més notable. Quant a Roquetes i Móra la Nova, amb ajuntaments republicans, també van ser pobles agraciats a la sinistra loteria de Babilònia per criteris similars.

S’atribueix a Stendhal el pensament que una novel·la és un espill que es passeja al llarg d’un camí –i, de fet, Ciceró ja havia emprat el símil, en parlar del teatre com imitatio vitae et speculum consuetudinis (imitació de la vida i espill dels costums). De vegades, també la poesia ha de ser aquest mateix espill, ha de mostrar el camí, els entrebancs que s’hi troben i les garrotades que s’hi reben. La reculada històrica que ha perpetrat el Regne d’Espanya en els darrers anys, la seva manifesta incapacitat per fer política, de buscar acords i equilibris, la seva dèria testosterònica a vèncer sense convèncer els seus súbdits catalans -els ellos que no poden acceptar com a nosotros-, el retorn als vells atavismes franquistes i borbònics, tota la dissortada conjunció astral que persisteix secularment, provoquen aquesta mateixa reculada a nivell estètic. Ara podem tornar a llegir els versos que Miquel Martí i Pol escrivia a finals dels cinquanta com si acabessin de sortir de la impremta: “El poble és el meu esforç i el vostre esforç,/ és la meva veu i la vostra veu,/ és la meva petita mort i la vostra petita mort”.

Versos contra la violència és un llibre coral i heterogeni, però sobretot és un llibre digne, ple de dignitat ètica i estètica que cal llegir per atrapar una mica d’aquests temps de lluites cíviques i de perplexitats que se’ns escolen entre els dits, com l’aigua.