Ali Smith i la tardor infinita

Pregunteu a aquell amic melancòlic de mena quina és la seva estació de l’any preferida: molt probablement us dirà la tardor. Els arbres en esquelet i l’escurçament progressiu dels dies creen l’escenari idoni perquè aquell qui necessita recrear-se en la nostàlgia de l’ara i la por als finals ho faci sense patir l’angoixa de sentir-se descontextualitzat. Tardor, la primera novel·la del quartet estacional d’Ali Smith, parla de la realitat anglesa post-Brexit, d’amor, de família i d’art; però en el més essencial fa honor al seu nom: es tracta d’una reflexió sobre el pas del temps i sobre la impossible perdurabilitat de les coses. Aquest setembre, Raig Verd publica la novel·la amb traducció de Dolors Udina.

Ali Smith és una autora ja consagrada a Gran Bretanya i al món. És guanyadora i finalista de nombrosos premis de prestigi i ja fa anys que gaudeix del respecte de la crítica i els lectors. Entre ara i l’any 2022, Raig Verd publica el seu quartet novel·lístic compost per Tardor (2019), Hivern (2020), Primavera (2021) i Estiu (2022), del qual, entre elogis varis, se n’ha destacat el fet de ser la primera obra obra post-Brexit. Però és molt més que això.

A Tardor, Ali Smith parla sobre el temps jugant-hi. La novel·la comença en un no-temps (el de la mort o el somni) per, tot seguit, aterrar-nos a la temporalitat més radical: la d’un tràmit burocràtic en l’Anglaterra post-Brexit. Partint d’aquesta declaració d’intencions, Smith composa una novel·la calidoscòpica, que avança i retrocedeix constantment sense una linealitat gaire evident a la qual aferrar-se. Al nucli: la relació d’amistat d’Elisabeth amb el seu veí Daniel Gluck, gairebé setanta anys més gran que ella.

Amb flashbacks constants i una escriptura lleugera però d’una literarietat lluminosa, Smith ens presenta el procés de coneixença entre els dos personatges protagonistes, els quals, junts, formen un tàndem arquetípic: En Daniel, l’home savi, amb un passat misteriós i cap vincle familiar sòlid aparent; l’Elisabeth, la nena curiosa, massa madura per a la seva edat, incompresa per la mare. Ell ensenya a l’Elisabeth a qüestionar la vida i a observar-la des d’un prisma creatiu; ella es converteix en l’única família d’en Daniel. Per arquetípic que soni l’esquema, les fórmules són fórmules per algun motiu: gràcies a una relació entre els personatges que ja preconcebem gràcies als seus múltiples referents al cinema i la literatura, és possible centrar-se en els diàlegs que mantenen. I és allà on es troben els moments més brillants de la novel·la, els únics en els quals se’ns oblida que, al seu voltant, les fulles cauen sense treva.

Junts, els dos personatges reflexionen sobre l’art, la literatura i la vida, trobant en això i en l’amor que els uneix l’únic sentiment de perdurabilitat (que no deixa de ser també il·lusori). L’amistat arribarà tan lluny que, en el present narratiu, una Elisabeth ja adulta dedica els seus dies a anar a llegir en veu alta a un senyor Gluck en estat vegetatiu. Al voltant d’aquesta història, se’n desenvolupen de secundàries més i menys evidentment connectades a la principal. Un exemple és la de Pauline Boty, una Pop Artist britànica qui va existir realment i va passar molt subtilment per la història de l’art pel fet de ser un món d’homes, d’una banda, i per la seva mort prematura, per l’altra, convertint-se així en una personificació de la inevitable (i de vegades injusta) finitud de les històries, per admirables que puguin ser.

Com a teló de fons, una Anglaterra corrompuda i dividida, on les cases tenen pintades que diuen “Go Home” i les persones parlen però no dialoguen. Sense que aparegui la paraula Brexit ni una sola vegada, Ali Smith torna a jugar amb el temps quan ens presenta un fet històric concret i recent per retratar una realitat molt més extensa: la del món en procés de conversió en una gran metròpolis moderna, burocratitzada i regnada pel populisme -No és casual que sigui Un món feliç el llibre que l’Elisabeth tria llegir a en Daniel-; així com la d’una comunitat polaritzada i radicalment individualista que no cal ser britànic per a sentir propera.

A Tardor, Smith es relaciona a partir de la literatura amb el seu present més directe transcendint-lo. En escenes com la d’un rellotge caient al mar, una mare obsessionada amb objectes d’antiquari o, enmig d’un somni, una platja plena de cadàvers arrossegats per la marea, se’ns revela una autora que juga amb precisió i delicadesa amb la dialèctica entre passat i present per acostar-se d’una forma molt personal a les quatre qüestions universals de sempre (i quina gran obra no fa el mateix?). La tardor d’Ali Smith, doncs, no és fosca: fuig del pessimisme que podria desprendre’s d’un ambient proper a la distòpia per desvelar-nos la bellesa i la humanitat que resten al seu nucli. Amic melancòlic: plora perquè les estacions passen sense treva, però fes-ho abraçant la Tardor. I que vingui l’hivern!