Narcís Comadira descobreix un haikú en un tweet de @QuimNadal

 Quim Nadal ha fet seixanta-cinc anys i des de Núvol el felicitem. De la gran quantitat de tweets que en Quim Nadal ha escrit aquests dos darrers mesos, n’he escollit una quarantena. La majoria, sobre el paisatge que li és pròxim i els seus canvis, segons els dies i les hores. Són els que m’agraden més, els més lírics, els que retraten millor la seva sensibilitat. I n’he esborrat les dates per posar més en evidència el seu valor poètic. 

Tot i que no crec que un twitt sigui un espai idoni per a fer literatura, en Quim ens sorprèn, sovint, amb autèntics poemes en prosa, amb una percepció del paisatge digne d’un vell mestre japonès. El primer, per exemple, dels que he triat, posat en vers, faria gairebé un esplèndid haïkú:

Clareja un cel d’argent,
darrere les Gavarres.
Quin sol mandrós!

A part d’aquests, n’he recollit alguns de, diguem-ne, polítics, sobre el PSC i sobre el país. Em sembla que fan un bon contrapunt als altres i en subratllen el valor. Tot això, per felicitar-lo pels seus seixanta-cinc anys.  Quim, tant Núvol com jo, que n’he fet la tria, et desitgem un cordial: per molts anys! Narcís Comadira

Joaquim Nadal ‏@quimnadal‬ Clareja un cel argentat a l’hora primera, quan el sol encara mandreja darrera els contraforts de les Gavarres.

Mirada curta, bloqueig, disciplina cega, autoritat mal entesa, llibertat limitada, democràcia de minories: part dels problemes de la política.

Han escampat sal al pont de la princesa, d’en Gómez o de la Creu blanca. Els ànecs neden tranquils però fa un fred que pela!

‬ I si els partits polítics fessin un compàs d’espera en la seva confrontació, i legítimes aspiracions? I si acordessin unitat d’acció?

 És urgent concertar accions i decisions per aturar l’esfereïdora xifra del 24% de taxa de desocupació. Aquest és el primer repte de Catalunya.

Toquen dos quarts a la Catedral i amb puntualitat monàstica respon el so agut de la campana de les Caputxines. Inexorable, la vida segueix.

‬ El projecte PSC depassa conjuntures i errors reiterats. Em dec als amics de Girona. Ja no em veig amb cor de seguir al consell nacional.

Mai no m’havia sentit tan lluny del partit que he mirat de representar durant trenta-tres anys. Error tàctic, estratègic, ideològic i polític.

Crec que votar no i coincidir en això amb PP i C’S va contra els més elementals principis socialistes i contra els valors fundacionals del PSC.

Quin esclat de llum daurada aquesta tarda plaent. Hi ha una atmosfera adormida, de diumenge en silenci, que reverbera el sol ponent als murs.

 Ara el vent, aixecat el dia, empeny núvols foscos carregats de pluja que eclipsen del tot les transparències de l’hora de les campanes.

Un airet tebi agombola vapors aurorals. Sentors de la terra molla, petit esclat vegetal de la vida adormida. Encara queda hivern.

 El vent ha escombrat la volta del cel esmaltada d’estrelles mentre declina la fosca i la terra exhala un perfum desvetllat per la pluja.

 La brutalitat d’Algèria un avís a la cantonada. A l’altra riba, fa segles que hi han navegat els catalans. És i passa al nostre mar!

La teranyina política i jurídica té sempre com a causa real l’actitud agressiva del PP contra Catalunya. Amb contumàcia ofega i escanya!

 Aquesta tarda s’ha entaulat una llum clara, suau, que ha amorosit la sensació de fred amb què desperta el dia amb les primeres clarors. Torna a haver-hi un polsim de neu al Montseny, un signe inequívoc que l’hivern avisa que és ben viu.

 Pels carrers de Barcelona gent amb gorres, bufandes, guants, abrics, tapaboques. Ambient de fred, nòrdic, en una ciutat mediterrània.

 No estic fet per escriure novel.la, només per llegir-ne.

La claror d’un sol tebi de tarda il·lumina la negror d’un cel ennuvolat que es comença a trencar. Hi ha una llum suau després de la pluja.

 Atletes i ciclistes urbans, amb vestits brillants arrapats, fumegen a l’aire fred els vapors del seu esforç.

 El silenci dens de la nit humida i gebrada encara cap remor no el trenca. Però, com tot a la vida, durarà poc.

 Les fulles seques del roure aguantaran tot l’hivern sense caure i esperaran l’empenta primaveral de la saba nova.

 L’asfíxia inversora a Catalunya degrada la situació econòmica i social de tot Espanya i de les finances de les administracions públiques.

 Fa massa temps, i s’ha acabat la paciència, que el problema no és Catalunya sinó l’anticatalanisme d’Espanya i l’aparell de l’estat.

 La Corona s’equivoca situant Catalunya com a problema. El rupturisme neix dels que de cara i emparats per les institucions asfixien Catalunya.

Un cel lliscat, transparent, com de vidre, mostra la puresa gèlida de l’hivern. El rastre d’un avió s’esvaeix en volves rosades.

 Les xifres de l’atur i les perspectives immediates haurien de ser l’única preocupació i ocupació dels nostres governants. Objectiu: ocupació.

El Cadí nevat amoroseix les seves formes cantelludes i perd la virior de les seves arestes. Treuen el seu nas rocallós sota el mantell blanc.

 Fa dies que els carrers desperten xops d’humitat. Les llambordes i els còdols regalimen i ploren l’aigua condensada que no cau del cel.

El món és ple de gent que viatja per Nadal. Uns per plaer, d’altres perquè fugen d’alguna cosa.

 Temps en suspensió, miratge de Nadal. Carrers buits i diaris prims, com si no passés res. I per unes hores és veritat que no passa.

 Hi ha un cel gris, tapat, homogeni, com de neu. Però no fa fred i la temperatura fresqueja agradable i suau. Hi ha un deix de temps suspès!

Les informacions sobre la guerra bruta contra Catalunya i els catalans reclamen una reacció contundent i exemplar de radicalitat democràtica.

El desembre és menys congelat que la cançó. Les neus de novembre són un record llunyà, un sospir blanc que regalima muntanyes avall.

 El sol ha guanyat la partida, el cel blavïs s’obre generós. Només al Carlit el vent aixeca un núvol de neu que entela el cim. Brilla el Puigmal.

S’han dissipat les bromes que vestien de seda els arbres de Sant Daniel. Ara un sol radiant retalla amb precisió el perfil d’arbres i murs.

Admiro els cims emblanquinats encara amb un gruix escàs de neu que deixa veure les arestes negres del relleu com un traç de dibuix al carbó.

És l’hora que la ciutat desperta, encara somorta. Aquí i allà algunes finestres esparses s’il·luminen. Domina encara una fosca en retirada.

Roure i magnolier en un dia plujós, de núvol espès. La vida és lànguida dies així.

 Per donar credibilitat al sobiranisme abans hem de demostrar que no som ingovernables. La grandesa del moment és aquesta: governar la crisi.

Fa un cel de neu, cel baix i gris homogeni, un núvol continu, dia de més fred, més d’hivern. Que nevi i colgui els cims fins la primavera.

Els camps llaurats al novembre, treballats amb cura, la terra moguda i afinada, són l’auguri de noves primaveres. (Avís: no és metàfora de res).

Núvol agraeix a la Fundació Palau que ens hagi facilitat la fotografia de Narcís Comadira i Quim Nadal de l’any 1972. Aquesta imatge forma part de l’exposició ‘La Revolta poètica‘, que es podrà veure a la Fundació Palau fins al 23 d’abril. Per més informació podeu llegir a Núvol l’article Quan érem hippies.