Munné-Jordà: “El Realisme literari és el gènere més fantasiós de tots”

L’editorial Males Herbes ha publicat un llibre important. És Dins el riu, entre els joncs, d’Antoni Munné-Jordà, una crònica salvatge sobre tres persones que s’allisten a la División Azul per diferents motius. Dijous 5 de juliol, a les 7 del vespre, es presenta a Llibreria Tòmiris, Padilla 242, Barcelona (al costat de la Sagrada Família).

D’escriptura viva i atenta, amb detalls que demostren una enorme feina de documentació, el volum es llegeix com un frenesí poderós i no fa concessions de cap mena. Quedo amb l’autor d’aquesta possible obra mestra definitiva a Vilanova i la Geltrú, el seu niu, i el resultat és aquesta entrevista marcada per la passió, la veneració i l’entusiasme. Un èpic punt final. El 5 de juliol se’n farà una presentació a Barcelona, amb el mateix Munné-Jordà acompanyat de Ferran Garcia, també de la casa Males Herbes.

Jaume C. Pons Alorda: Dins el riu, entre els joncs és un llibre amb un final trist però inevitable.
Antoni Munné-Jordà: Ho has definit molt bé.

La citació de Céline al principi ja ens avisa.
Avisa que no hi ha esperança.

Tanmateix, la vida d’un dels protagonistes al final no queda gaire clara…
L’altre dia pensava que aquest mateix personatge protagonista que esmentes podria haver fugit perfectament i acabar dins del món que explica la novel·la La decisió de Manperel de Jordi de Manuel.

I d’on ve l’interès per escriure una obra tan dura com aquesta sobre la División Azul?
L’interès ve per culpa del meu pare.

Que és el de la foto de coberta, oi?
Exacte.

Ho havia pensat. No sé perquè, però noto una semblança.
Tenim una retirada, certament. Ja m’ho va comentar la meva llibretera. La cosa és que sempre havia tingut present aquesta història. Ell mai no m’havia explicat res, cosa que era prou típica per als de la seva generació. Com a molt feia alguna brometa. Jo sempre m’havia demanat com va ser la vida privada de les persones que van allistar-se a la División Azul. Perquè, és clar, a la seva edat, poc més de vint anys, segur que d’una manera o altra devien resoldre els fogots sexuals. Però ningú no ho havia explicat com jo ho volia sentir explicar.

I havies d’arribar tu amb el teu domini i el teu interès.
No sé si domini, però interès sí. Jo havia anat llegint moltes coses sobre la División Azul. De fet, jo ja havia escrit i publicat un llibre, Entre Sant Peters i Sant Pau, en què mostrava el trauma generacional entre un pare que hi havia anat a lluitar i havia tornat i un fill que no acabava d’entendre com el seu pare havia pogut fer una cosa així. El focus recau, en aquest cas, en aquest fill únic antifranquista amb un pare vidu, en un pis de Barcelona. Ara Dins el riu, entre els joncs n’és la conseqüència lògica, perquè aquell llibre no havia matat el meu interès.

L’havia fet créixer i tot.
Això mateix. Encara tenia ganes de saber més… Jo també volia explicar el rerefons humà. Així com a Entre Sant Peters i Sant Pau hi havia escenes en què el fill, en trobades antifranquistes, havia de patir perquè l’assenyalaven com el fill “d’un azul”, a Dins el riu, entre els joncs volia mostrar perquè persones catalanistes i antifranquistes havien acabat lluitant entre les tropes de Franco.

Un molt bon motor narratiu.
Entre el 2008 i el 2009 vaig anar investigant i documentant-me. Van ser clau dos llibres que esmento al pròleg: La División Azul, de Xavier Moreno Julià i De héroes e indeseables, de José Luis Rodríguez Jiménez, que fa una lectura més sociològica i ideològica. Després de llegir-los vaig saber que tenia una història. Vaig escriure-la entre el 2014 i el 2015.

Amb la broma, l’escriptura d’aquesta novel·la bèl·lica coincideix amb la publicació d’una altra novel·la bèl·lica teva: Michelíada.
Sí, de fet penso que són les dues cares d’una mateixa medalla.

Té tot el sentit del món que els dos llibres hagin vist la llum a l’Editorial Males Herbes.
Jo també ho penso.

Tinc entès que els seguidors actuals de la Divisón Azul no veuen amb bons ulls la publicació del teu llibre…
Ja he passat a en Ramon i en Ricard uns quants enllaços a fòrums en què ataquen “la postura ideológica del autor”. “No estan gaire contents amb el meu llibre, no (Riu.) Diuen coses com huid de esta novela” o “ya se ve que el autor es separatista porque es de los que van con el lazo amarillo”.

Encara hauràs d’anar alerta…
Em penso que no hi ha cap perill. No podem tenir por. Jo sols he escrit una novel·la.

El perill serà que al final sigui una novel·la que no acabi d’agradar a ningú pel tema polèmic i conflictiu que toca.
No vull que es llegeixi com un estudi, com un tractat, com un llibre sobre història. Vull que es llegeixi com el que és: una novel·la.

Quins arguments donaries perquè la gent et llegís?
Penso que un escriptor pot escriure sobre el que vulgui, però sobretot ha d’escriure a partir d’allò que ell i només ell coneix per la seva experiència. No cal que ho hagi viscut, però sí que en tingui coneixement i sàpiga de què parla. Per tant, l’aportació de l’escriptor és aquesta: crear a partir del que més sap i coneix i domina.

Una vegada el poeta Àngel Terron em va dir que una novel·la hauria de ser la constatació del domini d’un tema.
Penso el mateix. Una novel·la s’ha d’escriure des del que se sap. Per exemple, si algú va anar al seminari i va estudiar per a capellà, aquí té el coneixement per a escriure i, si vols, fabular sobre aquest ambient. Si algú és fill d’un que va anar a la División Azul, en sap més coses que un altre que no.

Però també hem d’anar alerta a no convertir la novel·la en una anècdota…
Aquest és el perill. Però, en el fons, una novel·la és una novel·la, no és un dietari ni un diari personal. Per aconseguir una novel·la has de treballar molt i fer servir tots els mecanismes narratius al teu abast. És el que he volgut fer amb Dins el riu, entre els joncs, tot i que hi ha els mínims imprescindibles artificis novel·lístics. Hi ha pocs escriptors catalans que tinguin aquest lligam amb la División Azul. Jo en soc un. Hèctor Bofill va fer un llibre titulat L’edat dels homes, a Edicions 62, en què hi havia referències al seu avi. Però el meu lligam és més estret, perquè ve amb el meu pare. Una de les coses que m’ha confortat del que he llegit als fòrums aquests és que una persona ha acabat trobant que hi va haver un tal Adolfo Munné que va tenir carnet de “la hermandad” durant sols un any. Això m’ha fet veure que el meu pare sols hi va estar inscrit un any.

Escriure una novel·la per descobrir quelcom valuós.
He volgut fer la meva aportació a un tema que d’una manera o altra he viscut, tota aquesta qüestió personal que em toca de tan a prop, i he volgut escriure una novel·la, amb tot el que comporta.

S’encreuen tres trames i tres personatges, sempre amb un context de ficció documentada. I cada personatge amb una persona verbal diferent.
Cap de les trames no és pròpiament real ni realista, però sí possible, i és cert que en detalls d’una m’he inspirat en la vida real d’un personatge que va anar a lluitar i, quan va tornar, va tornar molt canviat. Va tenir problemes amb les autoritats, i al capdavall el van trobar ofegat al riu, amb les mans i els peus lligats, i tot i això van apuntar a l’informe oficial que va ser un suïcidi. Vaig agafar detalls d’aquesta història per apuntalar una de les trames.

L’estructura és magnífica: principi i final units de forma orgànica i meravellosa, gairebé com el Finnegans Wake de James Joyce.
Era la idea. Volia fer una estructura unitària, orgànica, com un riu, gairebé, i que l’Ebre, el nostre Mississipí, tingués un protagonisme important. I pel que deies abans de les persones verbals, també hi ha diferents temps verbals per a cada persona: el “jo” apareix en present, el “tu” apareix en pretèrit perfet i “ell” apareix en perfet perifràstic.

Fins i tot en el teu llibre de factura més accessible, en teoria, has treballat aspectes narratològics molt marcats i concisos.
Home, aquesta és la gràcia. També és gràcies a la tasca dels editors, en Ramon i en Ricard, que quan van llegir el primer esborrany em van dir que hi havia moments en què les tres trames i els tres personatges es confonien. Vaig voler marcar encara més cada capítol. Així la lectura es fa més fluïda, encara que el lector ni se n’adoni.

I no tenies por d’escriure un llibre que acabés sent considerat com una obra profeixista? Ho dic perquè hi ha algunes persones dins la literatura catalana obsessionades a dir que alguns escriptors són nazis o filonazis fins i tot quan no hi ha motius de pes ni justificacions de cap mena, simplement com un atac personal…
Les interpretacions són ben lliures i plurals, però qualsevol lector amb els ulls nets veurà que no hi ha cap defensa de la División Azul, sinó més aviat una introspecció per entendre com algunes persones antifeixistes van acabar lluitant-hi per trobar solucions a les seves vides. Perquè hi va haver catalans que van lluitar no per convicció, sinó com a forma de fugir de la seva misèria.

Potser és això el que critiquen els de la División Azul d’ara…
Que de la División Azul no en tenen res, per cert, perquè, dels que hi van anar, ja gairebé no en queda cap. No he fet una glorificació de cap mena, simplement he mostrat els desastres de la guerra, i els factors que la condicionen, tant al front com a la rereguarda. Sense amagar que, de la mateixa manera que hi va haver catalans víctimes dels camps nazis, també n’hi va haver a l’altra banda. He volgut fer un llibre honest.

I sense por de dir les coses pel seu nom. Com, per exemple, la magistral aparició de Martí de Riquer…
Exacte. Tot està documentat. No se’m podrà acusar de tergiversar res.

Un professor de la República que no pot fer classes per culpa del seu passat, un home que vol creuar la frontera per escapar i un pobre desgraciat que vol venjança…
Aquestes tres són les víctimes que es veuen obligades a formar part de la División Azul.

De fet, al pròleg de Dins el riu, entre els joncs ja avises que el suposat gènere “realista” o “costumista” és una tipologia textual igual de fantasiosa o imaginativa que la novel·la de ciència-ficció.
Fins i tot dic que el realisme és un gènere més fantasiós i tot que el de la ciència-ficció perquè t’enganya: et fa creure que és real quan de fet és una convenció igual que les altres.

La literatura catalana té tendència al realisme…
Hi ha un llibre de Joaquim Molas en què diu que la novel·la només ha de ser realisme històric. I diu que el teatre de Pedrolo no fa ni farà mai servei a Pedrolo ni a ningú. I així va ser com persones com Pere Calders van tenir problemes per publicar.

La tirania del realisme.
És així. Però al capdavall el realisme literari és una fantasia, potser el gènere més fantasiós de tots, i traïdor, perquè enganya als lectors i potser fins i tot l’autor.

Editorials com Males Herbes lluiten contra això per obrir nous territoris en la literatura catalana. I un llibre com el teu no s’havia fet mai.
Jo no pensava que fos del seu interès. Quan vàrem presentar Michelíada vaig passar el manuscrit a en Ramon i en Ricard tot convençut que no farien res amb allò. Però en canvi van quedar entusiasmats i em van dir que el volien publicar.

Per això que dèiem, explora un nou territori a la literatura catalana.
Jo penso que sí, i que també amplia paràmetres d’escriptura, fins i tot de mercat, cosa que hem de celebrar ara que no estem per gaires alegries.

Creus que Dins el riu, entre els joncs pot eixamplar la teva base lectora?
Sí. De fet tinc unes quantes persones molt properes, amics meus que sempre havien tingut problemes llegint els meus llibres i ara han considerat que el meu llibre és més accessible, que passa molt bé. Penso que això em pot obrir a un lector que no té tant de gust pels meus experiments literaris, que poden frenar més d’una persona.

Ja et dic jo que el llibre avança com una mala cosa i es llegeix amb goig.
Me n’alegro molt que m’ho diguis. He treballat fort perquè fos així.

El títol Dins el riu, entre els joncs, és un títol preciós, per cert.
És un homenatge al títol que Ernest Hemingway va fer servir en una de les seves novel·les més menystingudes: Across the River and Into the Trees, que per mi és un llibre extraordinari, tot i que molta gent no pensa el mateix. Al pròleg d’una guia de Venècia el vaig qualificar de la més trista de totes les novel·les tristes sobre Venècia. Però va tenir ressenyes molt negatives. Van dir que Hemingway estava acabat, però ell va reaccionar i va escriure El vell i el mar, i va guanyar primer el Pulitzer i després el Nobel. Tot per demostrar del que era capaç.

I com encaixa aquesta obra en la teva trajectòria?
Com el tancament d’un cercle. Perquè el meu primer conte publicat, no el primer escrit, ja parlava de la guerra. Era un muntatge paral·lel amb dos soldats que es disparen i al final del conte no se sap què passa amb els seus trets. Si encerten o no. I la meva primera trilogia narrativa, encara que fos experimental, tenia un tall realista de crònica barcelonina. Per mi publicar Dins el riu, entre els joncs és treure’m de sobre una cosa pendent de fa molts anys. També és el germà bessó de Michelíada, com hem comentat abans. És el punt final d’una trajectòria que voldria veure coherent, perquè serà l’última novel·la que escriuré.

Què dius?
Sí, sí. Jo soc molt punk, no veig futur (Riu.) També he acabat la benzina. Però n’estic content. He fet el que he volgut i no me’n sento insatisfet del tot.

I en què estàs treballant ara, doncs?
Amb Anna Moreno i Anna Maria Villalonga estem preparant els informes que Manuel de Pedrolo escrivia per a les editorials. Hem d’acabar aquest llibre a final d’estiu, i després sortirà a Pagès Editors. I estic tot el dia fent xerrades sobre Pedrolo pel món.

No pares, no.
I voldria acabar un llibre de contes de ciència-ficció que tinc començat i estructurat. També voldria seleccionar cent poemes dels que tinc fets i arreplegar-los en un volum unitari. Però ja sé que la poesia no serà mai el meu fort (Riu.)