‘Motorsoul’: la bondat en les tenebres

Motorsoul (Raig Verd) satisfà plenament les expectatives que esperem d’una novel·la d’aventures reeixida: despertar, entre una trama densa i sovint embolicada, l’angoixa d’una pregunta incòmoda. “Com superaria jo aquesta situació de merda?”. “Quin camí traçaria sabent que totes les direccions de l’encreuament són vils i pèrfides?”.

En el seu debut literari, Stalker ens ofereix un retrat molt palpable de la complexa realitat africana. Quan la supervivència penja d’un fil, la dignitat i el ridícul passegen com funàmbuls en la vida de moltes persones. No existeixen herois ni mesquins. Només dilemes sense resposta. Només decisions que són preses per les pulsions més elementals.

Stalker aconsegueix situar el terreny de l’acció ben arran de terra, lluny d’abstraccions innecessàries o prejudicis infundats. Els glossaris documentals que precedeixen els quatre capítols ens alerten que, si bé les històries sobre Namíbia, el Congo, Casamance (el Senegal) i Ruanda/Uganda responen a l’àmbit de la ficció, tenen un substrat històric real. A mesura que avancem en la lectura, comprovem satisfets que Motorsoul s’enfronta als conflictes africans des de l’honradesa i la fredor necessàries, apartant-se de les caricatures i els prototips, i preferint evitar qualsevol tipus de condescendència i idealisme (dues formes de menyspreu camuflat) per reflectir la pròpia veu dels autòctons. Literàriament, el gran encert de Motorsoul és aconseguir que les veus dels personatges no siguin absorbides per un narrador paternalista.

Els quatre relats que conformen el llibre ens ofereixen una filosofia vivencial d’alta volada. Estàs al desert de Namíbia amb un adolescent moribund que t’acompanya en la teva expedició militar. Pots abandonar-lo i prosseguir el teu camí sol amb més possibilitats d’èxit o armar-te de valor, empès per una determinació cega, i carregar-lo a l’espatlla en una missió pràcticament suïcida. Què fas? Estàs cansat que la màfia de Kinshasa sempre imposi un tribut revolucionari al taller on treballes, que el teu cap t’hagi de reduir el sou i tu no puguis pagar les medicines per la teva dona seropositiva ni una llar d’infants pèssima pels teus marrecs. Pots acotar el cap i seguir les misèries d’una existència que s’ha limitat a la supervivència, o enfrontar-te salvatgement contra la poderosa tropa d’energúmens que massacra i destrossa la teva família. Què fas? L’esperança, sembla suggerir Stalker, és el primer que s’ha de perdre.

Motorsoul és una oda a la figura del “bon salvatge”, poc dissimulada en múltiples personatges, i gens ni mica en l’home simi Lassana. Quan les persones actuen malament, ho fan mogudes pels interessos sectaris de l’ideologia que els han inculcat, o bé pels viciosos mecanismes de socialització que han après a acceptar com a normals. Afortunadament, mantenen una bondat natural, prèvia a qualsevol reflexió, posterior a qualsevol malesa, que pot sorgir en les situacions més extremes. “Motorsoul —apunta Stalker— ens iguala en condició, no pot ésser dominada per la nostra voluntat i es manifesta en les pitjors circumstàncies. És l’energia intangible i primigènia que mou en última instància l’ésser humà, i que no ens abandona mai.”

A excepció del tercer relat, narrat de forma coral, Stalker basteix les històries sobre una estructura molt senzilla i eficaç: mostrar els dimonis interns que el passat arrossega en la ment dels protagonistes, i com aquests fantasmes influencien el seu comportament actual. Stalker embat magistralment les rèpliques i contrarèpliques amb què es tortura el cervell. En aquest sentit, Motorsoul infon un missatge que, sense ser moralitzant, té elements redemptors i kàrmics. Si ets capaç de superar el propi egoisme, com ara el coronel Keel o Marcel, els teus actes seran recompensats, encara que en l’esforç hagis d’embrutar-te amb la sang enemiga. Tanmateix, si el millor dels teus “jos” és incapaç d’imposar-se a la part més fosca que alimentes, acabaràs sofrint la venjança violenta de la comunitat. No importarà, llavors, que mai hagis assassinat ningú, o que el teu únic delicte sigui l’avarícia.

En les tenebres, la bondat sempre s’imposa. Ni que sigui a martellades.