Marta Marín-Dòmine, 43è Premi BBVA Sant Joan

Després d’una 42a edició sense guanyador, Marta Marín-Dòmine s’ha endut 43è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana amb la novel·la Diré que m’ho he inventat. Es tracta d’un dels premis més ben dotats per a obra inèdita, amb 35.000€ lliures d’impostos, a banda dels drets d’autor. La novel·la es publicarà el 30 d’agost a Edicions 62 i es presentarà a La Setmana del Llibre en Català.

El Premi BBVA Sant Joan forma part dels vuit guardons culturals que la Fundació Antigues Caixes Catalanes, amb el suport de BBVA, convoca en diferents disciplines. Afirma Belen Latorre, presidenta de la FACC, que és el tercer any consecutiu que la convocatòria sobrepassa la mitjana històrica d’obres presentades (97 originals). Marta Marín-Dòmine va presentar Diré que m’ho he inventat sota pseudònim i titulat Nepenthe, l’oblit, i va ser escollida per un jurat format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Roser Caminals, amb Joan Carles Sunyer com a secretari sense vot. El veredicte s’ha fet públic en un acte al Saló Modernista de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, amb la presència d’Anna Erra i Solà, presidenta del Parlament de Catalunya.

Marín-Dòmine afirma que la seva segona novel·la “destaca sobretot per la seva duresa”. D’aquí ve el joc literari del títol, Diré que m’ho he inventat, que “remet al conte i la ficció com a manera d’explicar aquell dolor que costa d’acceptar o de saber si és veritat”. El centre de la narració és la mala relació d’una filla amb la seva mare. “No només es narra la relació, sinó també els esforços d’aquesta filla per esbrinar per què s’ha produït aquesta disfunció, interrogar-se sobre què és la feminitat i entendre què implica el rebuig de la maternitat un cop s’ha portat una filla al món”.

La novel·la es divideix en dues parts. La primera, Marín-Dòmine la va escriure des de París, inspirada per l’incendi de la catedral de Notre Dame: “Aquesta imatge tan cinematogràfica em va interpel·lar i vaig començar a escriure el que ara és el primer capítol del llibre amb un to estranyament gòtic, que s’aproxima al del conte de terror”, explica, “vaig decidir rellegir Lovecraft, un dels autors de la meva adolescència que havia quedat enterrat en el meu marc d’influències literàries”. Aquest imaginari li serveix per crear el personatge de la Marina, que s’inspira en la mare de l’autora: “era una dona de classe obrera però amb gustos i aspiracions apresos de la burgesia. Una herència cultural francesa va topar amb la manera de fer de les dones d’aquí en l’època franquista, va trobar molt limitades les seves ànsies de progrés. Tot això es barreja amb una disposició mental una mica inquietant, que avui podríem dir que voreja la bogeria, tot i que no sabem fins a quin punt la bogeria en el seu cas és psiquiàtrica o és provocada per la repressió”. La filla, doncs, és una trava més en els seus desigs i, per tant, ella “no pot sostenir el rol de mare”.

La segona part de la novel·la, Marín-Dòmine la va escriure des de Barcelona, quan passava la pandèmia al pis on havia viscut la mare, envoltada dels seus objectes: “Aquesta part deixa enrere l’imaginari del conte de terror i es basa molt més en la realitat, la reflexió i el diàleg amb una mare amb qui no vaig saber establir una relació ideal”. Segons el jurt, la relació narrada fuig de tòpics i diu l’autora que no és sempre conflictiva. A través de la filla, reflexiona sobre el feminisme dels anys 70 i 80, en el qual el cos de la mare va esdevenir un símbol intocable: “ella és feminista i s’esforça per entendre i justificar el rebuig de la mare”. Tot i que no deixa enrere la ficció, per a aquesta segona part, l’autora s’acosta a la tradició de l’autoficció francesa, amb autores com Delphine de Vigan: “És encara una dificultat abordar la relació mare-filla en la literatura, perquè és una de les relacions més plenes de tòpics que costen de sacsejar. La meva voluntat ha estat la de ser sincera fins al punt que m’ha permès l’ètica”. Apunta també que “una de les coses que se li retreuen a l’autoficció és el narcisisme. Jo crec que s’equivoquen, perquè l’escriptor que opta per l’autoficció cedeix el seu jo perquè intueix que la seva experiència és una experiència compartida. Aquesta ha estat la meva voluntat”. Amb aquesta novel·la, Marín-Dòmine no busca una reconciliació literària, que no considera interessant perquè “llima massa les vores. És potent mantenir una mica de ràbia i malestar. El que he volgut jo és fer una picada d’ullet a l’obra anterior i parlar dels beneficis de l’oblit”. Un oblit que, avisa l’editora Pilar Beltran, “dura només un instant”.

Marta Marín-Dòmine ha nascut a Catalunya però ha viscut 23 anys al Canadà, on ha dirigit el Center of Memory and Testimony Studies de la Wilfrid Laurier University. Va tornar a Barcelona l’any 2020 forçada per la pandèmia, i afirma que aquest premi “representa la inscripció simbòlica en aquest retorn”. La seva investigació acadèmica i l’obra literària i audiovisual giren al voltant de la memòria, les herències i l’oblit. Alguns dels seus projectes són The Vengeance of the Apple. Argentinians in Toronto (2010), el guió de Refugi amb imatges, coescrit amb Carla Simón per a la sèrie «Un vocabulari per al futur» del CCCB (2020), o la col·laboració amb el Decameró del TNC (2021). El 2019 va publicar Fugir era el més bell que teníem, que va rebre els premis Ciutat de Barcelona d’assaig, Joaquim Amat-Pinella i el Serra d’Or de novel·la. Recentment ha escrit Ellas, un comentari sobre la condició amorosa femenina a través del teatre del Segle d’Or. Des de la tardor de 2021, dirigeix el Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona.