Llort, contra els tòpics criminals

Havent passat vint-i-cinc anys d’ençà de la seva primera entrevista, Lluís Llort diu no haver perdut gens de la il·lusió que marcava els primers anys de la seva carrera com a escriptor. Tot just el contrari ha passat amb els nervis, que sí que han minvat progressivament a mesura que pujava el nombre de novel·les publicades a compte de l’autor. Ara, Llort publica Un assassí, una novel·la negra enquadrada dintre de la col·lecció de crims.cat de l’Editorial Clandestina. Amb aquesta seran ja 84 les novel·les negres que formen part de l’esmentada col·lecció, que té previst arribar a les 100 l’any vinent.

Sobre la novel·la, Llort ha exposat que l’ha escrita des de la seva zona de confort: «He gaudit moltíssim escrivint, plasmant tots els petits detalls que la componen. He provat de jugar amb el gènere. Així com abans feia quelcom de real dintre de la ficció, ara he invertit l’ordre. El que plantejo és una ficció en un marc realista». En aquest sentit, Llort agafa personatges que segueixen perfectament les normes de conducta, que es mostren normals davant del món i, des d’allà, les porta a l’extrem. «Tracto de jugar amb el monstre», afirma.

Un assassí narra la vida d’un home que compta amb la capacitat innata de matar. «No es tracta d’un psicòpata; tot i que és i es podria caracteritzar des de fora com una persona normal, també compta amb una pulsió que el fa voler assassinar», apunta Llort. És per aquesta raó que Aquil·les, el protagonista de la trama, es fa assassí a sou.

En demanar-li pels motius que l’han dut a escriure la novel·la, Llort ha exposat la seva voluntat de desmitificar certs trets característics imposats a l’imaginari social pel que fa als assassins a sou: «Se’ls sol veure com guerrillers o mercenaris, personatges freds que viuen a cases de disseny. Per contra, el meu protagonista és un periodista que viu una vida normal, si no parem l’atenció al seu mal vici. Tots comptem amb les típiques imatges provinents del cinema: la garrafa de benzina i el zippo; el cloroform que, aplicat a la víctima amb un pany, adorm la víctima en cinc segons (quan en realitat fa efecte en uns quatre minuts de mitjana). El meu repte era fer quelcom diferent, tractar d’evitar tots aquests tòpics, no vull ser previsible».

Llort ha exposat la seva voluntat de desmitificar certs trets característics imposats a l’imaginari social pel que fa als assassins a sou.

Dintre de la narració hi ha escampades tota una sèrie d’àcides crítiques contra els esmentats tòpics del gènere. Es tracta la necrofília com a fenomen fan, la família i les amistats dels assassins com Aquil·les, així com de la realitat dels barris més pobres i conflictius. Sobre això, Llort també assegurava no haver partit d’idees preconcebudes: «La novel·la s’ha anat construint tota sola, fins i tot m’he arribat a sorprendre pel final d’alguns fets».

L’únic que ha volgut destacar narrativament l’autor per sobre de la resta de matèries que suren al voltant de l’obra ha estat el tema de la solitud de l’assassí, que es contraposa d’una certa forma a l’arquetipus del superheroi. «Ambdues figures compten amb unes aptituds extraordinàries, però les han de callar, cosa que afecta les seves relacions personals». Aquil·les només té un amic, un policia; no pot tenir parella i la seva vida, per molt normal que sigui, acaba veient-se afectada pels seus impulsos.

«He tractat de no partir de referències prèvies. Tot i això, a posteriori m’he adonat dels punts de tangència amb sèries com Dexter o pel·lícules com El perfum, sobretot pel que fa al to; a banda de l’evident comparació amb Frankenstein, per la humanització i exploració del monstre. L’Aquil·les no gaudeix del fet de matar, més aviat té aquesta pulsió, aquesta tendència íntima, però ell és ben conscient que allò que fa està mal vist», diu l’autor. Això no obstant, el llibre no és tan fàcil d’emmarcar dintre d’un gènere concret, més enllà de la novel·la negra. Això es deu al constant canvi de to, que va fluctuant a mesura que avança la trama. Cada capítol es construeix prenent un gènere diferent, saltant de la sàtira a l’acció, passant pel drama. El llibre no compta amb una cronologia marcada; el fil conductor que ho lliga tot és el mateix protagonista i l’entorn que l’envolta. «Ell és intel·ligent i vàlid. No ha de menester ser el primer, pel seu tarannà sap que no ha de cridar l’atenció, tot i que podria fer-ho. Ell i les seves decisions constitueixen la narració».

Respecte a les expectatives que té sobre el llibre, Llort es mostra molt humil: «Soc conscient de la tirada i influència que poden arribar a tenir les meves publicacions. No tinc xarxes socials, no solc anar a presentacions i avorreixo tot el que tingui a veure amb la publicitat. Només penso a escriure. Això és el que m’agrada, escriure des de la meva zona de confort. Vull ser el millor en el meu camp, fer quelcom polit, tot i que la seva repercussió no sigui la més gran. Jo escric per gaudir, i he gaudit immensament escrivint Un assassí».