Llibres de butxacó per als qui anaven curts d’armilla

El llegat dels bolsilibros de l’editorial Bruguera s’exposa a l’Espai Cultura de Sabadell del 10 d’octubre de 2019 al 29 de març de 2020. La vi(d)a de la butxaca és un homenatge a les novel·letes “de duro”, a una literatura que va entretenir i alfabetitzar les generacions de postguerra: per la seva via, molts lectors d’aquella Espanya grisa s’oblidaven que tenien el pap a dieta i el desig sota amenaça.

Al bell mig del barri antic de Sabadell, concretament al carrer d’en Font, s’alça l’imponent edifici de l’Espai Cultura. La pàtina d’alta cultura de la façana modernista contrasta amb la humilitat de les col·leccions de llibres atrotinats que ara s’hi exposen, petites novel·letes de paper vell i cos de lletra minúscul que ningú diria que poguessin arribar a tenir tants lectors. A Sabadell, la cultura popular entra per la porta principal en un dels temples de la cultura catalana.

A dins, com a entrada, una paret vermella amb el títol La vida de la butxaca i el subtítol “la gran aventura dels bolsilibros de la Bruguera (1946-1986)” contrasta amb una altra de verda en què llueix la silueta blanca enorme d’un gàngster amb la pistola a punt. Com en el seu moment als quioscos, el visitant se sent atret per aquell esclat de color, un esquitx pop que il·lumina el terra de parquet i sembla que convidi a lliscar-hi, tot zigzaguejant, per posar el nas a les diferents vitrines i plafons. Hi ha textos per situar-nos en l’època. Cobertes per descobrir-nos il·lustradors i, ordenats per anys, veure-hi els canvis de modes i estils. I intents de fer perfils d’uns quants de tota aquella colla d’autors amagats rere pseudònims. També hi trobem alguna pagina de còmic a què van donar lloc (per exemple, unes de J. Blasco, publicades a la revista Spirou belga, l’argument de les quals havia nascut d’un bolsilibro del guionista Miguel Cussó) i pàgines i il·lustracions d’alguns joves, que en els darrers anys s’han acostat i han homenatjat tots aquells escriptors i il·lustradors de postguerra. Aquells clàssics de xavalla i interlineat ínfim van fer somiar a molts dels qui maldaven per recuperar-se dels estralls de la Guerra Civil.

Per als lectors ensopits i desencantats amb l’Espanya del jou i les fletxes, aquests llibrets de butxaca es presentaven com a petites repúbliques en què el luxe, les aventures, el terror i la rauxa també hi tenien cabuda. Eren una porta oberta al món de fora. La millor manera d’emborratxar el cap amb unes “petaques de paper” –aquest és el terme emprat pel comissari de l’exposició, el periodista i professor Joaquim Noguero– que permetien somiar amb munts d’històries aquí impossibles. A diferència de la manca de drets, de la rutina i de la misèria patides al carrer, a les seves pàgines la justícia sempre hi surt vencedora, els cotxes resulten impressionants, els cossos són espectaculars i la vida… es presenta lliure i oberta a mil imprevistos. Aquests llibrets de 15×10’5 cm insinuaven tot allò que la censura franquista havia abolit. De fet, a mesura que van passar els anys i les modes canviaven, el lector murri fins i tot va trobar-hi col·leccions en què també hi tenien cabuda l’erotisme i les insinuacions sexuals al costat d’ecos explícits dels èxits cinematogràfics de cada moment o de modes com les de les arts marcials. Aquestes històries són la crònica del revés d’aquella anys. No hi surt el que passava al carrer. Hi surt tot el que es desitjava. Tot el que a la gent se li havia fos entre els dits com “llàgrimes en la pluja”.

Des del 1946, amb el naixement de la primera col·lecció de bolsilibros (Pimpinela, de gènere rosa, la primera en què publicaria la popular Corín Tellado), i fins a la mort de l’editorial Bruguera el 1987, la fal·lera va arribar a nivells inimaginables: en llegien els soldats que feien les guàrdies, els familiars que vetllaven un malalts, les àvies quan tenien cura de la canalla. I s’intercanviaven a tot arreu: al Mercat de Sant Antoni i als Encants, per descomptat, però també sota vells portals humils i humits, a les voreres o al drapaire, primer per uns pocs cèntims i després per pessetes, quan les novel·les “de duro” noves ja havien pujat de preu, a 12, 25 o 40 ptes. Exercien de salvavides moral per al dia a dia d’una època molt fosca. La prosa dels llibres de butxaca corre al galop entre la cultura cowboy i els gratacels de Nova York, sens dubte com un precedent més dels guions que avui consumim en forma de sèries a les plataformes de pagament. Cobrien molts fronts. Van ser la forma d’oci més completa i barata d’aquells dies de fer tants i tants càlculs per tot.

L’exposició s’obre amb breus explicacions sobre l’edició popular de l’editorial Bruguera entre 1946 a 1986. Hi veiem cobertes amb pseudònims estrangeritzats, com ara La misión de los desesperados de Ralph Barry (Rafael Barberán en col·laboració amb la seva dona Àngels Gimeno) o Doc, manos de plata de Michael Kuss (un Miquel Cusó multiplicat, que tant exerceix d’autor de bolsilibros com de guionista de còmic). Els bolsilibros també van normalitzar l’educació en els diferents gèneres (el western, el terror, la ciència-ficció, les arts marcials…) i, doncs, van preparar el terreny al conreu que després en faria el cinema autòcton dels anys seixanta i el boom del còmic dels vuitanta. Eren novel·les més o menys desballestades, però hi ha autors bons, de qualitat sorprenent, com Francisco González Ledesma, Juan Gallardo, Victoria Rodoreda o Pedro Víctor Debrigode, entre d’altres (l’exposició en destaca 28).

Val a dir que, a banda d’entreteniment a tot ritme,aquesta literatura brindava petites victòries interiors, per la via d’intermitents connexions amb un món imaginari ple de color i llibertats. La llosa rutinària es veia alleugerida per aquestes aventures autoconclusives que no aconseguirien anivellar mai realitat i somnis, però que n’assumien el desig i l’explotaven. Les pàgines més emblemàtiques, les cobertes més venudes i els personatges més aclamats són presents en una mostra que, a alguns, els pot provocar sentiments d’enyorança pel record de quan eren joves, però sobretot és una reivindicació del paper de la cultura popular, de la màquina ben greixada dels gèneres i de l’esclat de talent que sorgia de tota aquella màquina de l’ofici. De tant en tant i en mans de segons, certament. Però sense menystenir en absolut el divertiment a dojo de tota evasió conscient.

A la mostra de l’Espai Cultura de Sabadell, hi aprenem que la primera col·lecció de western de bolsilibro (Bisonte) va néixer el 1947. Que la primera policíaca (Servicio Secreto) és del 1950. Que no van parar de sortir-ne. I que, tot i sortir publicats milers de títols de tota mena, la censura franquista també en va tombar molts. En una de les vitrines, un original de Francisco González Ledesma (Silver Kane) llueix a coberta un vistós “DENEGADO”. I això, tot i ser històries per a adults i majoritàriament per a homes (les contracobertes van ser durant anys anuncis del conyac Veterano). Per a cada un dels gèneres, els autors seguien models estrangers del cinema i la literatura. Per a la ciència-ficció, Bradbury i Asimov són alguns dels referents reconeguts. Però les col·leccions barregen ingredients molt diversos. De fet, l’acció, una investigació més o menys detectivesca i el casori final del protagonista va ser presents a la majoria de títols de qualsevol de les col·leccions. El misteri sempre ha estat un imant per als lectors en qualsevol format.

Aquests llibrets de la mida d’un smartphone exercien de tub d’escapament de la rutina i el silenci imposats pel franquisme. L’acció treu cap en títols com Aventura en Kenya, El tesoro del Titanic o La ley tiene dos caras, però també n’hi ha de més còmics (¿Me das fuego marciano) i alguns avui molt políticament incorrectes (Te quiero muerta o Se doman caballos y mujeres). Llegim títols d’allò més variat en les novel·les de les vitrines o a les reproduccions dels plafons. I les formes de les cobertes les trobem fins i tot penjant del sostre en forma de banderola. Són imatges que criden l’atenció. N’hi ha d’estils molt diversos. Però el naturalisme carnal i precís dels originals de dos dels il·lustradors escollits és ple de detalls. Les cobertes d’Antonio Bernal i el sabadellenc Salvador Fabà resulten veritablement espectaculars. I sorprèn i captiva poder resseguir-ne els processos de treball, amb esbossos previs i fins i tot fotografies d’ells mateixos, familiars i amics, disfressats de cowboys o de gàngsters, per després fer-les servir de base en alguna coberta. El realisme acabat d’alguna d’aquestes obres és tan bell com exigent.

A la secció final, hi trobem l’obra d’autors més joves, nascuts als setanta i als vuitanta, que els darrers anys han homenatjat i conreat aquests mateixos gèneres. És el que ara s’anomena neopulp. Dibuixants com Jordi Pastor, Javier Orabich, Berto Martínez o Miguel Fernández, per exemple. O escriptors com Alberto Valle, Dani Llabrés, Julian Sánchez Caramazana, Iván Guevara o Manuel López Poy, entre d’altres. En aquest darrer apartat, algunes fotografies ens fan avinent també dels canvis introduïts per la tecnologia en el procés creatiu del dibuix. I, per acabar, rere una cortina que guarda un monumental Clint Eastwood amb el pistolot de Harry el Sucio (una il·lustració de Salvador Fabà de més de 2 m d’alçada), ens espera un fragment del documental encara inèdit d’Adolf Quibus (autor de bolsilibros, guionista i realitzador cinematogràfic): La era del bolsilibro obre conversa amb autors en record d’aquell món. Ens endinsem en aquest racó de la mostra com qui entra al traster de casa a regirar capses i papers.

En girar cua per continuar tafanejant, podem acabar clavant la mirada en un parell d’obres de gènere romàntic i sensual. És amb aquesta mateixa promiscuïtat que els llibres de butxaca van arribar a ser la principal porta d’entrada al cor de l’aventura. Que bo que l’esclat de tantes imatges ens ho recordi.