L’habitació malva

Si l’Hortènsia va superar tan aviat la fugida del marit, va ser perquè la seva Griselda era de bona pasta. El daltabaix va ensopegar la filla cap als dotze anys, quan el pas a dona la tenia més desconcertada i no gosava ni alçar la veu. La mare era prou orgullosa per empassar-se el plor i destinar energies i ràbia a parar-li el cop, fins al punt de convertir-se en un catàleg de solucions per a tot. Estudia, fes esport, surt, algun viatge, tantes amigues com vulguis –això sí, ben escollides-, però deixa’t de nois fins que acabis la carrera.

La noia s’hi va avenir, potser perquè el regal dels catorze va ser adjudicar-li l’habitació malva, aquell annex que havia ocupat l’àvia Elisenda en pau descansi, amb accés directe des del jardí, com si fos casa a part. Allà va fer mitja vida fins que es va llicenciar en Farmàcia.

Quan ja treballava en una multinacional farmacèutica, no li van faltar pretendents, però només va gosar portar-ne un parell a la torre –un analista financer i un enginyer electrònic-, sense obtenir el vist-i-plau de la mare, experta en detectar intencions tortes. En canvi, cosa rara, la dona va trobar totes les gràcies a l’Hèctor, aquell mestre veí d’escala de la Mònica, la millor amiga de la universitat, i que tants finals de diumenge s’afegia a les tertúlies de l’habitació malva. La Griselda se’l va mirar amb uns altres ulls, sobretot quan la Mònica li va confessar que hi havia tingut una petita història, d’aquelles que quedes amics per sempre, però que era un xicot que ni pintat per a ella. Potser sí que l’Hèctor era el company ideal per anar pensant en la maternitat.

L’únic conflicte va sorgir quan l’Hortènsia s’havia fet la idea de tenir-los a la torre i l’Hèctor va imposar el seu pis de cinc estrelles. Tanmateix, la dona va cedir, contenta de veure la filla tan enamorada i amb un programa de vida carregat de viatges, regals i caps de setmana romàntics; una felicitat que encaixava amb el seu somriure més enigmàtic. Fins que pel tercer aniversari va saltar la notícia de l’embaràs. Tot era alegria, només espatllada pels marejos cada cop més freqüents, i clarament en perill quan el metge va ordenar els últims dos mesos de repòs absolut. Ben a contracor, el sensat Hèctor va acceptar el trasllat provisional a la torre.

Va ser una nena preciosa, una nova Elisenda, però el part havia deixat la mare molt feble i ni pensaments de sortir-se’n tota sola amb la criatura, sobretot tenint una àvia tan ben disposada. El pare s’hi va conformar els tres primers mesos, però quan va reclamar el retorn a casa, la Griselda ja havia contret una doble al·lèrgia: al pis i a la vida matrimonial. Per allò de forçar el canvi –i no anar somnàmbul a l’escola-, a ell se li va acudir quedar-se de dilluns a divendres al pis i concentrar la vida familiar als caps de setmana.

La plantada no va tenir l’efecte que ell pretenia, però sí el que la sogra havia previst. Era sospitós que el gendre resistís sol al pis i va bastar un detectiu discret per provar que el senyor s’entenia massa bé amb la veïna Mònica. Va ser un escàndol sonat, la Griselda va plorar tot el que tocava, sense avenir-se a raons, i la separació va ser inevitable. Per si en tenia algun dubte, només havia d’escoltar aquella veu melosa que mai no l’havia desemparat.

– Per què el vols, un home? Ara ja tenim la nena i veuràs que bé que estarem, les tres. Què et sembla si li arreglem l’habitació malva perquè hi tingui les seves coses? S’hi trobarà com al cel.