L’ànima de Wajdi Mouawad

Quin mal que fa l’Ànima de Wajdi Mouawad. L’obra vessa de dolor, horror, cruesa i devastació, però està narrada amb tantíssima sensibilitat que trasbalsa com un malson gravat amb foc a la memòria. La monstruositat no té paciència i irromp al principi de la novel·la amb el brutal assassinat de l’esposa de Wahhch Debch, destapant en ell un instint salvatge que ja no es podrà treure de sobre. Des d’aleshores, aquesta mort execrable i aberrant l’acompanyarà en una cursa per atrapar l’home que ha acabat amb la felicitat d’unes vides innòcues.

Wahhch Debch vol mirar l’assassí als ulls i espolsar-se una culpabilitat que no entén però que li rosega les entranyes. Amb aquesta fita, recorrerà les reserves índies on s’amaga el criminal i travessarà la frontera entre el Canadà i els Estats Units. A mesura que avança, va destapant els records infernals que havia enterrat quan era petit i gairebé no tenia consciència. El periple de Debch és un viatge pertorbador per les tenebres de l’existència humana, que posa en dubte la racionalitat de les persones i n’extreu la vessant més bestial.

I per explicar tanta barbàrie, res millor que fer-ho amb veu d’animal. Cada episodi de les dues primeres parts del llibre està narrat per una bèstia diferent, que topa amb els passos de Debch i exerceix de testimoni de la història. Des de la fredor impulsiva de cada espècie, Mouawad desplega una narració indomable que supura originalitat i creix  pàgina rere pàgina.

L’esplèndida traducció d’Anna Casassas impulsa la història i l’ajuda a brillar, tot i que calen quatre nocions d’anglès per seguir el fil sense haver de recórrer a internet i desxifrar alguns fragments, que el llibre manté en aquest idioma. Malgrat que el remolí rabiós de Mouawad frena a la tercera part de la novel·la, la història no perd embranzida i desemboca en un final atroç, que obliga a tancar els ulls per pensar que no tota la bondat humana està perduda.