La vida turbulenta de Lònia Guiu

La Magrana ha reeditat les tres històries de Lònia Guiu, la detectiva sorruda, feminista, independent, vegetariana, rebel i contradictòria creada per Maria Antònia Oliver (1946-2022). La primera novel·la, Estudi en lila (1985), ja la va rellançar el 2022 i ara arriben la segona i la tercera: Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994). La novetat és que aquesta última també inclou el primer relat on apareixia Lònia Guiu, On ets, Mònica?, que va sortir en un recull de contes del col·lectiu Ofèlia Dracs titulat Negra i consentida (Editorial Laia, 1983). A banda de la quinzena llarga de llibres publicats, Maria Antònia Oliver també va traduir al català Virginia Woolf, Jules Verne, Mark Twain, Robert Louis Stevenson o Herman Melville. Integrant de la generació literària dels setanta, a la novel·la negra Negra i consentida apareix per primera vegada el personatge de Lònia Guiu —la primera investigadora de la literatura catalana (i espanyola)—, i a partir d’aquí l’autora sentirà una especial fascinació pel gènere detectivesc amb tocs de noir.

La protagonista absoluta de la trilogia negra de Maria Antònia Oliver és un personatge rodó, creat a consciència, amb una biografia completa. Es diu Apolònia però es fa dir Lònia, i és mallorquina. Va treballar amb la seva amiga Jerònima a Palma per a l’Agència Marí, fent informes confidencials i comercials. Fa deu anys que viu a Barcelona, primer estudiant i treballant com a vigilant de seguretat en uns grans magatzems. Fa cinc anys va obrir la seva pròpia agència d’investigacions i va contractar en Quim com a ajudant. El nom de Lònia és significatiu dins el context feminista dels 80. A través d’ella, l’escriptora reivindica una identitat no només femenina sinó també lingüística, cultural i política. La Lònia és solidària amb altres dones que pateixen diverses formes de violència per part dels homes, però es resisteix a adoptar un rol matern amb elles. No és militant però defensa els drets i les llibertats de les dones a ultrança. Es deixa emportar per la intuïció, recorre a totes les mesures necessàries per accedir a la informació (es fa passar per periodista), té excentricitats com la col·lecció de pintallavis, no fa servir pistola però domina les arts marcials. Rebutja la violència gratuïta i només es baralla quan és en defensa pròpia.

La Lònia és un personatge imperfecte, vulnerable, això és, humà. No sap fer fotografies ni distingeix les marques dels cotxes, i l’autora tracta aquestes mancances amb una bona dosi de sentit de l’humor.

La Lònia és un personatge imperfecte, vulnerable, això és, humà. No sap fer fotografies ni distingeix les marques dels cotxes, i l’autora tracta aquestes mancances amb una bona dosi de sentit de l’humor. Ella no és perfecta i no ho sap tot com, posem per cas, el repel·lent d’Hercules Poirot. En paral·lel, el llibre es tenyeix de lila reivindicatiu (per primera vegada surt el terme «detectiva» en femení) en una novel·la negra amb el ressò constant de Sherlock Holmes (Estudi en escarlata de Conan Doyle) ja des del títol. En aquesta trilogia, l’escriptora convertirà els seus personatges femenins en víctimes del masclisme i utilitzarà la seva literatura per denunciar la societat patriarcal. És per això que la trilogia d’Oliver representa un canvi dins el circuit literari de la novel·la negra en català, sobretot, per la introducció d’una mirada feminista. Patricia Highsmith i Margaret Millar van ser les dues autores que la van ajudar a obrir camins a l’hora de construir el personatge de Lònia.

A Estudi en lila la trama gira al voltant de la desaparició de la Sebastiana, una adolescent embarassada a causa d’una violació a la Barcelona dels anys 80 i una detectiva mallorquina que compra un pintallavis per a la seva col·lecció. Feminista i femenina a parts iguals, doncs. Normalment la dona no té gaire feina, però li acaben de sortir dos casos al mateix temps: localitzar la jove fugada de Mallorca (i a qui acabarà acollint a casa seva) i trobar tres homes que en aparença es dediquen al tràfic d‘obres d’art falsificades i dels quals els ha informat una dona elegant: l’Elena Gaudí, antiquària i marxant d’art. La discreció li impedeix anar a la policia i tot el que pot oferir per començar la investigació és la matrícula del cotxe que van utilitzar els homes per venir a comprar-li una figura modernista, única en el seu estil i molt valuosa, amb un xec sense fons. L’Elena decidirà venjar-se castrant els seus tres violadors. A Estudi en lila la Lònia és testimoni directe d’experiències de violència masclista i també les ha viscut en pròpia pell. La veu en primera persona permet que la protagonista articuli un pensament feminista solidari. El tema era, realment, molt modern per a l’època i llegida avui és radicalment actual per les xacres que denuncia: violacions a dones i suïcidis adolescents.

Amb la seva narrativa negra, Maria Antònia Oliver demostra que no tot s’ha de resoldre a base de testosterona ni força bruta, sinó que hi ha una manera femenina i diferent de fer les coses.

En paral·lel a tot això, la protagonista fa un recorregut per tot Barcelona: la Ronda (antic despatx de la Lònia), passeig de Gràcia (on hi ha el nou despatx), el Port (hi estan carregant el Medium. La protagonista entra en els contenidors on hi ha el carregament de fusta de les Filipines i la fusta catalana que exporten a les Filipines i a l’Àfrica amb mercaderia il·legal), la Rambla, Gràcia, Santa Mònica, Santa María del Mar. També es desplaça a Sitges (a un barri de xalets) i a Castelldefels (on hi ha un club d’alt estànding en el qual es reuneix la gent amb calés).

Antípodes és la segona novel·la en què Oliver va fer aparèixer la detectiva Lònia Guiu. En aquesta ocasió, l’acció se situa a Austràlia, continent on la protagonista decideix viatjar per oblidar l’experiència traumàtica que ha viscut a Estudi en lila. Però en realitat no serà així, perquè de camí «a les antípodes», a l’altra punta del món, coneix la Cristina Segura a l’aeroport de Londres, una noia mallorquina que es converteix en víctima d’una xarxa de prostitució i tràfic de persones amb ramificació a Mallorca. La detectiva assumirà molts riscos que la conduiran a un final inesperat, perquè tota l’acció s’esdevé en el marc d’una història d’amor plena d’amenaces i pallisses amb el resultat de tres dones mortes implicades.

És interessant destacar el nivell oral d’Antípodes, ja que Oliver transgredeix el model lingüístic hegemònic a partir de les converses que Lònia manté amb les prostitutes, ja que els atorga un ús col·loquial de la llengua i en els diàlegs transcriu el llenguatge tal com sona, sense fer cas a l’ortografia i amb un bilingüisme evident. La crítica social, en aquest cas, apunta a l’existència de persones reduïdes a mercaderia i a l’implacable poder dels diners. El feminisme en acció, el compromís polític i la solidaritat de la novel·la es mantenen intactes avui en dia.

La trama d’Antípodes comença al barri xinode Barcelona, amb una Lònia encarant-se i clavant una estomacada a un proxeneta a qui totes les prostitutes (sobretot la Sònia i la Nessa) tenen por. Allà la Lòria ja veu claríssim «que n’és de puta la vida per a les dones que fan de marcolfes». Gràcies al programa de ràdio de la Patrícia, amiga de la Lònia, al qual acut una vident anomenada madame Tasi que la noia desapareguda. El mateix tema de la prostitució es traslladarà a Austràlia.

A la tercera part de la trilogia de Lònia Guiu, El sol que fa l’ànec —un títol molt més rebuscat que es va traduir al castellà de la pitjor manera possible passant per alt la frase feta catalana que significa ‘perdre la vida’ i canviant, en conseqüència, totalment el sentit (El sol que engalana)—, la detectiva ha de trobar la Júlia Corriol, una noia desapareguda i vista per última vegada a Mallorca. Durant la investigació que la portarà fins a Colònia (Alemanya), apareixerà com a tema recurrent el fragment d’una cançó tradicional mallorquina estrafeta del castellà al català a la qual la protagonista no li sap donar cap explicació però que serà la clau fonamental que ajudarà la Lònia a descobrir un dels principals responsables del delicte: «Va anar a fer cuieres / lo mico i el raio, / el sol que fa l’ànec / les flores de maio». La trama s’embolica amb el descobriment paral·lel d’una xarxa de pederàstia organitzada per empresaris mallorquins amb la complicitat de la policia local. De nou, el tema tractat per Oliver és de rabiosa (i repugnant) actualitat. I ho fa de manera crua per fer reaccionar des de la incomoditat: «Entre la roba i els mobles, hi vaig veure tres infants. No, quatre. No, cinc. Mig despullats, mig adormits. Drogats potser?».

Amb la seva narrativa negra, Maria Antònia Oliver demostra que no tot s’ha de resoldre a base de testosterona ni força bruta, sinó que hi ha una manera femenina i diferent de fer les coses. La Lònia no està sola: l’acompanya en Quim i això permet bescanviar els rols de gènere de la narrativa detectivesca tradicional. Oliver aprofita el gènere negre per fer una crítica exhaustiva de la societat i del tracte cap a la dona. Una discriminació que als anys 80 no era considerada com a tal o, de ser-ho, era plenament justificada per amplis sectors de la societat.