La inefabilitat de ser

“Em dic Fatima Daas. Escric històries per evitar viure la meva”. Així comença un dels capítols de L’última, la més petita (Angle), una obra que no acaba de ser ni autobiografia ni novel·la. El que ha escrit Fatima Daas (Saint-Germain-en-Laye, França, 1995) no és un llibre, sinó més aviat un trencaclosques que els lectors van resolent pàgina rere pàgina, fins que, a poc a poc, queda dibuixada una història plena de contradiccions sobre “una noia que no és del tot una noia, que no és ni algeriana ni francesa, […] una musulmana, crec, però no una bona musulmana, una lesbiana amb una homofòbia integrada”.

La vida humana està feta de contrastos, està plena d’incoherències, es mou impulsada per canvis. Nord i Sud, blanc i negre, cancel culture i fan culture, fòbies i filies. El nostre cervell treballa en codis binaris, ho emmagatzema tot en categories d’oposats perquè això ens fa una falsa sensació de seguretat, de tenir-ho tot controlat. Però a vegades passa que aquestes oposicions deriven en una confrontació amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món. L’educació que rebem a casa potser no acaba encaixant amb la nostra personalitat i ens acabem convertint en l’ovella negra de la família i la dinàmica de grup esdevé una dinàmica d’antagonismes que només l’acceptació podria resoldre.

L’última, la més petita és una descripció d’aquests processos binaris. La veu de la Fatima retruny a cada frase amb una força sorprenent que, unida al ritme accelerat i una mica caòtic del relat, transmet tota l’angoixa i la impotència que sent per la contrarietat que suposa creure en la fe musulmana sent lesbiana. La seva veu transmet la por de decebre la seva família, el temor a embrutir un nom que “cal honorar”, el neguit de sentir-se pecadora pel fet d’estimar altres dones com només hauria d’estimar als homes. El seu conflicte intern es tradueix en un procés que s’assembla al del dol i que, com aquest, no és lineal. El seu retrat vital es compon d’alts i baixos emocionals, de la necessitat d’amagar-se i el desig de mostrar-se tal com és, d’infructuosos intents per complir amb les expectatives de la seva religió i dels seus pares. Tot un munt de contradiccions que prenen forma i sentit en el moment que decideix despullar la seva ànima i vessar-ho tot en les pàgines d’aquest llibre.

“Em dic Fatima. Soc una petita camella deslletada”; “Em dic Fatima Daas. Soc francesa d’origen algerià”; “Em dic Fatima Daas. Tinc tendència a ser poliamorosa”; “Em dic Fatima. Soc una asmàtica al·lèrgica”. A l’inici de cada capítol la Fatima es busca a si mateixa i s’encasella en el significat del seu nom, en els seus orígens, en la seva manera d’entendre les relacions, fins i tot en l’asma, la seva “malaltia invisible”. L’obsessió per posar etiquetes, tant a nosaltres com als altres, aparentment ens simplifica la vida, la fa més predictible i senzilla. Però poques vegades les persones som tan quadriculades perquè el sistema d’etiquetatge sigui efectiu. Si t’han etiquetat com a musulmana, és impossible que et puguis posar una altra que digui “lesbiana”. La mare de la Fatima li ho recorda a la seva filla en una conversa sobre l’homosexualitat: “Això no existeix pas. No hi ha musulmans d’aquests!”

M’agrada pensar que, escrivint aquest llibre, la Fatima ha trobat l’alleujament que necessitava. Que s’ha trobat i acceptat. Que ha comprès que les contradiccions no fan necessàriament que la vida sigui més dolenta. Que totes les seves etiquetes la fan qui és i que és normal ser difícil de classificar. És el que té la inefabilitat de la pròpia existència.