La docta ignorància de Gemma Gorga

'Viatge al centre' (Godall) és un llibre de meditacions servides amb una gran condensació poètica.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

He llegit Viatge al centre (Godall) de Gemma Gorga del dret i del revés, per davant i per darrere. Si els crancs llegissin, podria dir que l’he llegit com un cranc. El llibre consta de 66 poemes, que se’ns presenten numerats i en ordre ascendent fins al poema 33 i a partir d’aquest punt la numeració és inversa, i anem baixant, altra vegada del 33 a l’1. 

Gemma Gorga | Foto cedida per l’autora

Viatge al centre, doncs, és un llibre que fa pujada fins al cim i després baixada. “Aquí hi ha trenta-tres graons que no sabem si pugen, baixen o giren (la poesia, puja, baixa o gira?)”, ens diu l’autora en un breu epíleg final, on condensa la poètica d’aquest llibre. Llegim els poemes esglaonadament. El llibre ens dibuixa doncs una mna d’escala d’Escher, on ens podem imaginar pujant i baixant en una contorsió tridimensional.

En el cim del poemari, com un parèntesi entre el poema 33 de pujada i el 33 de baixada, l’autora hi ha deixat aquesta inscripció, una frase d’Eliot Weinberger que podria ser un d’aquelles divises que ens trobem gravades a la creu d’un cim: “Som al centre de l’univers material, però al perímetre de l’univers espiritual”. Gemma Gorga posa en crisi el concepte de ‘centre’: “Tot viatge al centre és un exercici de descentrament radical, al final del qual descobrim que no hi ha centre, o que n’hi ha infinits”, ens diu la poeta al final del viatge.

Un dels temes que verterbra Viatge al centre és l’escriptura mateixa, i el poemari es pot llegir en certa manera com una poètica. Gorga escriu poesia com qui crea objectes amb una impressora 3D. El poema mateix esdevé l’objecte que conformen els versos, amb les seves pròpies reaccions químiques, pes, consistència material, i sobretot la seva respiració. Això es molt palès a ‘Radar’, i ‘Això no és un haikú’, ‘Com saber si un poema funciona’. En aquest darrer poema, que s’ha de llegir retenint l’alè, escriu:

Imagina’t una casa japonesa:

a través de les parets
de paper
del poema

has de poder escoltar
el silenci del veí
llegint aquest poema

Al poema ‘Anaxímenes’, que culmina l’ascens al cim de la primera part del recull,  allà on l’oxigen és més escàs, ens parla de la relació entre la poesia i l’aire que respirem. Anaxímenes considerava que l’aire era la substància primera, d’on havia sortit tota la resta. Gorga escriu:

Potser calgui inspirar
per inspirar-se.

Però el moment
de la veritat
-la mort, el poema-
arriba sempre
amb una expiració.

La relació entre dir i respirar, entre la creació i l’aire que la travessa, és decisiva en la construcció de la poesia de Gorga, que escriu poemes de vers curt, cisellat, que podem llegir per dins contenint la respiració o en veu alta amb una sola expiració. Gorga no és una poeta d’adjectius, ni tira cap a la lírica ni posa el seu jo al centre. “Com més escric,/ més invisible em torno”, diu al poema ‘Fulgor’

Caldria estudiar el joc intencionat que s’estableix sempre entre el poema i el seu títol, que gairebé sempre ens dona una clau interpretativa per obrir-ne el sentit. Fa la sensació que Gorga escrigui poemes a partir d’una idea, que després desplega i dibuixa jugant amb la força de les simetries. Els versos de Viatge al centre s’han de veure sobre la pàgina. L’editora ha fet bé de situar tots els poemes a les pàgina senars i la numeració a l’esquerra, perquè aquests versos respirin i tiguin tota l’amplitud de la pàgina per obrir-se.

Viatge al centre és un llibre de meditacions servides amb una gran condensació poètica. Així, a ‘Incomptable’, defineix molt bé l’experiència amorosa quan diu que l’amor és singular, però el desamor acumulatiu. A ‘Espècie verinosa’, descriu de manera clara i succinta la naturalesa tòxica de la paraula. A ‘Encaix’, lamenta que els mots no s’ajustin a la mida que prenen les coses. En definitiva, la poesia de Gemma Gorga pot ser també un purgant natural per a tots aquells poetes que s’emborratxen amb les paraules. Amb les paraules que escriu, Gorga ens convida a veure també les que no escriu, a omplir espais en blanc que deixa entre els versos. A ‘Docta ignorància’, es pregunta: “Com ens farem mereixedors  / de no saber/ tot el que no sabem?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació