La difosa nit clara

La Magrana publica la primera novel·la de Marc Parera, autor prèviament guardonat amb el premi Solé Tura pel documental Les ombres i els dies. La nit més clara gira entorn del procés de dol del seu protagonista, el Damià, després de la mort del seu pare. Aquest procés sembla anul·lar per complet les emocions de l’adolescent, que, potser per tornar a sentir-ne, per escapar la sensació de solitud, decideix exercir la prostitució.

A mesura que la seva àvia es panseix —l’únic familiar o amic que conserva el Damià— el protagonista farà un descens als baixos fons de la Rambla a la recerca d’homes grans, a qui dedica un temps de companyia a canvi d’unes quantes peles. Acabarà instal·lant-se a un club, l’Olimpus, on semblarà trobar per primer cop connexions humanes sense intercanvi econòmic, amb les altres prostitutes, culminant en la relació amb el Febrer, el fill d’un client, amb el qual començaran un vincle amistós el final del qual ens abstindrem de relatar. 

La nit més clara està escrita amb una certa experimentació formal: l’obra s’estructura al voltant de breus fragments, normalment acabats en una frase que ressalta la dimensió poètica d’allò tot just llegit. Però aquesta experimentació es veu negada pel fet que la novel·la manté una estructura narrativa convencional, que en garanteix una lectura sense cap mena de traves. 

La insistència en la dimensió poètica a vegades dilueix la possible potència del descrit. Som lluny de la força del Blood and Guts in High School de Kathy Acker. Aquí una subtil por a l’obscenitat es fa palesa en el tractament de la figura de l’adolescent prostituït. La prostitució, precisament, acaba ascendint, per mitjà de la seva estetització, a una dimensió gairebé metafòrica, que no en poques ocasions podria aproximar-se al clixé. Ara bé, és innegable que a vegades la realitat mateixa es comporta d’aquesta manera: quan patim, no és estrany que el nostre patiment busqui un cert refugi en la metàfora.

Barcelona esdevé un teló de fons aplicable a totes les ciutats, el llenç en blanc sobre el qual descriure l’horror del fenomen urbà.

Fins i tot la seva localització a Barcelona desapareix rere aquesta dimensió poètica, de manera que la descripció de la ciutat i els seus suposats baixos fons acaben tendint cap a una abstracció que l’allunya de la realitat concreta. Així, Barcelona esdevé, en aquest debut de Marc Perera, un teló de fons aplicable a totes les ciutats, el llenç en blanc sobre el qual descriure l’horror del fenomen urbà.

No podem evitar, doncs, la sensació que se’ns proposa una atmosfera difusa, que fa de La nit més clara una obra difícil de situar —en diversos sentits. La seva proposta roman, nogensmenys, interessant, en tant que obre un espai entre diversos pols —concreció versus abstracció, experimentació versus tradició, etc.— que fa de la novel·la una lectura estimulant. És més, aquest espai entre totes les possibilitats explorades es pot llegir com un mirall de les sensacions del Damià, casant així els recursos estilístics amb la psicologia del protagonista.