La democràcia serà digital o no serà

Cada dia ens n’omplim la boca. Cada dia, sigui al bar on anem a prendre el cafè que ens desperta, sigui a la feina, sigui mentre dinem, sigui mentre conversem al banc d’un parc… ens n’omplim la boca. Ho fem amb una naturalitat tal que, llavors, preguntar-nos què volem dir sembla d’estúpids. Ens n’omplim la boca perquè és a tot arreu i defensada a ultrança. Allò que compte, al final, és que es compleixi la seva definició. I, amb tot, no sabem què significa. Però l’utilitzen tertulians, politòlegs, escriptors, periodistes, etc. Tant la poden usar Jiménez Losantos com Tim Sebastian a l’entrevistar Josep Borrell; Donald Trump, en una de les seves piulades en què la veritat i la mentida deixen de ser rellevants, com Nicolás Maduro, en parlar sobre les polítiques estatunidenques d’exteriors sobre Veneçuela; aquí, al nostre territori, tant la poden usar la parella de ball Inés Arrimadas-Albert Rivera com l’Albano Dante-Fachín, a l’atacar les polítiques imperialistes del govern espanyol. Tots l’usen. Nosaltres, també. Ens n’omplim la boca. I, tanmateix, no sabem què significa. És la democràcia.

Alguns, però, coneixen veritablement què significa, i, llavors, l’usen amb coherència, en la teoria i en la pràctica. En parlar de veus públiques, per exemple, algunes de les persones que ho han demostrat, no només en el seu discurs sinó en la seva pràctica política, són David Fernández o, salvant-ne les distàncies, Noam Chomsky. David Fernández, un periodista i pensador marginalitzat als mitjans de comunicació hegemònics. Noam Chomsky, un lingüista a l’MIT i activista que, des de la teoria i des de la pràctica discursiva, ha posat en evidència centenars de vegades la política interior i exterior dels Estats Units, entre d’altres activismes. També l’han marginalitzat, els mass media;en aquest cas, els americans.

Així que no només no sabem què significa sinó que aquells que sí que ho tenen clar hi apareixen poc, dins l’espectacle dels mitjans. No interessa, que surtin. Hom desitja que el significat de la paraula sigui usat amb incoherència: llavors viurem en la boira conceptual que permet que siguem acrítics amb el sistema polític a partir del qual deixem que insitueixin governs i presidents. No, no vivim en una democràcia; perquè si la democràcia és allò que vol la majoria de la gent en un territori, a Catalunya i a Espanya ningú no ha volgut res del que ha passat: ni haver de trencar la Constitució amb la Llei del referèndum, ni les retallades (o, usant l’eufemisme orwellià ideat des de la troica, les “polítiques d’austeritat”), ni la repressió policial del primer d’octubre. Evidentment, si escric ningú el que vull dir és la majoria. Mireu les dades, que en parlen.

Cal replantejar-nos el sistema polític. Ho hem fet constantment, en el passat. Però si cal fer-ho de nou és perquè l’internet i la intel·ligència artificial (IA) ja són a l’abast de tothom. La potencialitat d’internet i de la IA ens permet posar damunt de la taula el concepte democràcia digital. Abans no podíem. Ara sí.

Què és això? La democràcia digital és la idea que a través d’internet i de la IA podem arribar a la utopia de la democràcia directa en majúscules. Que s’acabi la representació per tercers i que, en canvi, cada persona es representi a si mateixa, en un exercici polític diari; pretén acabar amb la idea que l’única manera d’apropar-se a la democràcia de manera realista és a través de la “democràcia” representativa o de la “democràcia” líquida. La “democràcia” representativa és el que tenim, a Catalunya i a Espanya; la “democràcia” líquida, el que a Suïssa usen com a instrument per a prendre algunes de les seves decisions polítiques, cosa que alguns admiren tant. Aquí no l’hem d’admirar: el sistema suís també queda enrere.

Per exemple, una de les propostes que s’han fet ha estat la de César Hidalgo, professor associat a l’MIT i membre de l’MIT Media Lab. Hidalgo ha proposat recentment, el 2018, en una TedTalk el concepte augmented democracy (democràcia augmentada). La democràcia augmentada proposa d’introduir dins el nostre sistema polític algoritmes de presa de decisions que estiguin entrenats per totes les persones que viuen en el territori. Si un dels problemes de la democràcia directa és que no és concebible que tothom pugui alhora expressar la seva opinió, votar i, finalment, arribar a una decisió sobre què ens agrada més, aquests algoritmes realitzarien tot aquest procés simultàniament i coherent amb les nostres intuïcions políticomorals. Ras i curt: cadascun de nosaltres entrenaria un algoritme i aquests respondrien amb una sèrie d’outputs a les diferents problemàtiques que se’ls plantejarien. No dic que aquesta sigui la solució definitiva. És una proposta, d’entre les moltes que s’estan posant sobre la taula. Si teclegeu la paraula e-democracyo digital democracy a Google –o a YouTube– veureu que hi ha desenes d’articles, pàgines i vídeos que en parlen.

Perquè no vivim en una democràcia. Tampoc hi vivíem, abans; però era “el que teníem”, per dir-ho d’alguna manera. Tenim eines noves. Hem d’investigar com podríem usar-les per a millorar el nostre sistema polític. Si són viables a la pràctica, milloren el nostre estat democràtic i ens proclamem demòcrates, aleshores cal tirar-les endavant; altrament, cal que les apartem i seguim amb el que ja tenim –o millor encara, que seguim fent créixer el moviment assembleari, que ja va permetre l’entrada de la CUP al Parlament, ara fa uns 7 anys. És massa obvi que hi ha quelcom d’internet i de la IA que podem aprofitar. Si penseu el mateix i alhora ens considerem demòcrates, la conseqüència necessària és que, com a mínim, desitgem que aquí algú comenci a invertir temps a investigar com podríem usar-los a fi de millorar el nostre sistema polític “democràtic” –i per tal que ben aviat puguem usar la paraula sense contradir allò que vertaderament significa.