June Serrano. Lliçons de dissecció

June Serrano, autora de Senyores i senyors, acaba de publicar la seva opera prima, que acaba de publicar l’editorial Males herbes. Marc Soler l’ha llegit i n’ha fet aquesta ressenya per a Núvol.

Aquest volum de relats —breu, vuitanta i poques pàgines— és la targeta de presentació en la societat literària d’aquesta autora, formada a Barcelona i a Roma com a periodista i en les arts escèniques, i Premi Crítica Cinematografica CSCI Quaderni de Cinema Italiano (2011). Poca cosa més en sabem, tret que està treballant en una novel·la que s’anuncia prometedora. Pel que fa als relats reunits en el present volum són tota una sorpresa, ja que toquen un gènere que sense ser cap novetat en la literatura catalana —Rodoreda, Calders, Pàmies, Monzó…— sí que li busca raconades formals i girs estilístics, poc o gens freqüents tot i que, puntualment, pugui beure d’alguns d’aquests autors. Com també pot recordar, per la intencionalitat i la mirada, a la nord-americana Lydia Davis. Però les comparacions fan de mal pair i cal agafar els relats de Serrano pel que són o intenten ser i aconsegueixen la majoria de les vegades.

En un primer moment el títol pot recordar a algú, tal com li ha passat a un servidor, una secció memorable de Juan Marsé a l’enyorat setmanari satíric Por Favor: tanmateix les semblances s’acaben aquí. Però la proposta que hi va implícita ja ens prepara per a la sorpresa. Del volum també se’n podria haver dit alguna cosa semblant a “del dret i del revés” perquè les històries que aborda van d’això: de veure des de tots els angles imaginables i possibles, idèntiques situacions o les inverses. És el cas, per exemple, del relat “Activa i passiva”, on llegim com es comporta una vídua arran de la mort del marit atropellat per un bus, i la situació contrària on el marit viu mentre la dona es troba en estat de coma per un accident idèntic. No és l’única situació amb què el lector toparà: l’equívoc també té el seu espai tal com passa en el relat inicial del recull, “Tastos” —deixarem que sigui el lector qui el descobreixi.

L’obsessió pel detall, per bé que resulta prou evident en el conjunt del recull, en el cas del relat “Tovallola” assoleix quotes que intensifiquen la càrrega de significat del gest quotidià convertit en monomania. El desglossament a què sotmet cada situació narrada —i que obliga a esprémer el llenguatge per extreure’n totes les possibilitats de rendiment expressiu—, s’ha d’entendre des d’aquesta perspectiva. El desglossament a què sotmet cada relat, l’autora també l’aplica a la història mateixa i converteix seqüències que podrien ser perfectament correlatives en capítols diferenciats que el lector troba escampats al llarg del recull, accentuant l’efecte de buidor, solitud i monotonia. En els relats més breus també hi cap la broma lingüística-culinària de l’ou que vol ser “ferrat” i no pas “fregit”. La relació de parella a “Pizzicato” és tractada amb àcida ironia, i la desigualtat i/o submissió en la correspondència amorosa (i de gènere si se’n vol dir així) es concentra en l’automutilació i el joc de paraules a “Dit i fet”. La recerca de parella es planteja a “Restauració” mitjançant el mètode prova-error a través del qual es pot arribar a un cert coneixement de la parella triada en un seguit de cites o festeigs al voltant de la gastronomia i que, en cap cas, garanteix l’èxit. Hi ha relats de factura més extensa on una sola frase actua com a detonant per desenvolupar la resta de la història fins a revelar-nos el sentit final del títol del relat (vegis “Cap dur”) i també tot allò que en potència ja contenia la frase inicial. A “Venda” no sabem que ens interessa més: si la questió de fons que planteja —la infelicitat de la felicitat— o el joc de veus que l’introdueixen.

En definitiva, un recull breu però d’alt voltatge. Una alenada d’aire fresc i una estrena esperançadora a l’espera de futures entregues.