Francesc Parcerisas. El futur és allò que puja des de sota

El poeta i traductor Francesc Parcerisas ha estat distingit amb el XVIII Premi Jaume Fuster, que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En l’acte de lliurament, Parcerisas ha fet aquest discurs que tenim la sort de reproduir a continuació.Aquest dilluns 7 de maig a les 19h se celebra l’acte de lliurament a l’Ateneu Barcelonès en un acte obert a tothom.

He de confessar que, per a mi, aquest és un premi especialment emotiu: per la meva llarga vinculació amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, a la que pertanyo d’ençà de la seva fundació i on, en algunes etapes, hi he tingut algun càrrec, i pel nom de Jaume Fuster, que em sembla que representa, com ningú altre no ho podia haver fet, la fermesa de les generacions de la postguerra per assolir la normalització de la literatura en català i el reconeixement i dignitat de les diverses feines i tasques de tots els autors en llengua catalana. D’en Jaume Fuster sempre n’he admirat la capacitat i l’entusiasme per tocar tots els gèneres, per impulsar iniciatives, per ser present a tots els fronts de promoció i defensa dels nostres drets: des del Congrés de Cultura Catalana, fins aquesta Associació o a la refundació de la Institució de les Lletres Catalanes. També em complau enormement que el Premi Jaume Fuster sigui un premi que no té jurat, i que és atorgat pels socis de l’AELC en una votació oberta. (I vull recordar, perquè em sembla que no és un detall menor, que avui els socis de l’AELC arriben gairebé als 1.500 –més de 600 dels quals disposen, ara mateix, dels interessantíssims vídeos de Memoro, que són un pou d’informació excepcional i un veritable monument a la memòria col·lectiva.) Vull agrair, doncs, a tots els socis aquest reconeixement que avui em fan, i vull agrair molt especialment a Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando –tots dos molts bons amics i companys de moltes tasques (amb l’Antònia Vicens ja vam coincidir el 1966, fa més de mig segle, en els premis de Cantonigròs!)—que m’hagin acompanyat en aquesta tria final.

Aquest premi, a més, arriba –per a mi i per a molts de vosaltres– en unes circumstàncies especialment escruixidores: la de la terrible escomesa repressiva del govern espanyol, la de la dictatorial pèrdua de llibertats, la de mesellisme del socialisme i de l’esquerra que, a la fi de la dictadura, tantes il·lusions havien creat històricament, per a la cultura, a Catalunya. Em sento, més que mai, al costat dels rapers, dels artistes plàstics, dels tuitaires, dels CDR, dels joves d’Altsasu, de la noia violada a Pamplona, de la gent que l’1 d’Octubre va defensar les llibertats de Catalunya, al costat dels polítics empresonats sense judici o obligats a romandre a l’exili… Només haver de pronunciar aquesta llista devastadora ja hauria de servir per adonar-nos dels moments gravíssims d’escandalosa involució en què vivim. Mireu: en Toni Marí –a qui agraeixo, des del fons de la llarguíssima amistat que ens uneix, les paraules dites amb motiu d’aquest premi—i jo som nascuts el 1944. Som un bon exemple d’allò que el franquisme va intentar aconseguir, brutalment en uns casos, amb petites subtileses dialogants en d’altres; i ja ho veieu: en el nostre cas, sense cap mena d’èxit. Vam creure, hem cregut i continuarem creient –i el Toni em permetrà que utilitzi la primera persona del plural– en la llibertat, en el cosmopolitisme, en la feina ben feta, en el rigor de la universitat, en els llibres i la investigació, fins i tot en el misteri de la poesia (n’és la prova el llibret Variacions sobre un tema romàntic: ombra i llum, que vam escriure a quatre mans el 1978, fa doncs exactament 40 anys). I aquests valors de llibertat aplicats a l’estudi, a la creació, al gaudi de l’art i la bellesa i, sobretot, a la democràcia política sota el laïcisme, la igualtat i la racionalitat que ja va pregonar la il·lustració francesa em sembla que són encara els que han de moure la nostra societat, i, per descomptat, la societat literària, cap a un futur millor.

Aquest és un premi dels escriptors. És un premi dels qui treballem en solitud amb les paraules, i dels qui necessàriament estimem la contrapartida radical del silenci. És un premi que m’esperona a parlar en nom propi, com he intentat fer en un llibre que està a punt de sortir a Quaderns Crema, i que parla del passat, i del present que ens va deixant orfes dels millors amics. Però el considero, per damunt de qualsevol altre criteri personal, un premi a tots aquells que mai no acceptarem ni que es tergiversi el sentit dels mots ni, per descomptat, que s’intenti esbandir, com en les èpoques més fosques, cap dels usos socials de la llengua. Tinc setanta-tres anys i no puc, ni vull, acceptar la infàmia de la mentida ni de la traïdoria, de la corrupció i de la impunitat, ni tampoc l’equidistància covarda dels estiracordetes o dels arronsamelics. Allà on calgui hem d’acusar i desemmascarar la injustícia i lluitar, com sempre hem fet els escriptors, per ser, en tot moment, i fins allà on això és possible des de l’ús de les paraules, al costat de l’emoció i de la veritat.

Voldria acabar llegint-los el fragment final del poema “Des del cantó de l’esperança” del poeta irlandès Seamus Heaney, inclòs al seu llibre La llanterna de l’arç que va aparèixer a la col·lecció Poètica (escrit –perquè vegin si se n’hem fet, de gestos–, alhora, amb un accent obert i un altre de tancat) que publicava Edicions 62. Fa així:

El que sembla més fort ja està periclitat.
El futur és allò que puja des de sota.
Aquestes coses, que ens van donar la raó quan vivíem
sota l’ègida del nostre cautelós patró,
àngel de la guarda de la passivitat,
ara enfonsen un ullal amenaçant a la meva espatlla.
Em repeteixo el mot “colpit”
i romanc descofat sota núvols foscos
orlats, cada cop més sovint, per llampecs metàl·lics.
Enyoro l’aürt del mall contra les planxes de ferro,
el cop intransigent dels escàlems ficats endins,
saber que un de nosaltres mai no va desviar-se d’allò
que els seus instints li deien que era la manera correcta d’actuar,
que es va mantenir ferm en l’indicatiu,
que la seva nau surarà quan esclati la tempesta.