La qui menjà totes les lletres

Talment com Verdaguer feia parlar els campanars de Sant Martí de Canigó i Cuixà, la Berta Creus ens proposa un Pedro Páramo relatat pels xiuxiuejos faèrics d’unes misterioses pedres parlants en un indret perdut entre muntanyes. Fragments d’històries, a vegades escarides notes, a vegades flamarades de prosa poètica esteses en relats que els anys han guardat al cor d’unes pedres que no paren de recordar-les. La literatura és capaç de crear mons sencers només amb la paraula, però aquests mons es mostren tan nítidament com aquesta ens els deixa entreveure. Aquesta paraula pot ser sòbria i diàfana, però també pot ser esquiva i misteriosa. I aquest to és el que ens trobem tot just entrem en la novel·la, de la mà d’un home perdut enmig de la muntanya. Una remor contínua amara el seu pas pel poble, que al principi confon per una ràdio, una veu narrativa que ens parla en petits trossos d’una història mineral, que supera les generacions i ens les retorna successivament en diferents moments i persones.

Hi ha una negociació en tot artifici literari entre el que descriu i el que se suggereix, entre acompanyar el lector en el món construït de paraules i deixar-lo vagarejar en les penombres de les lletres. Sens dubte, Berta Creus se’ns adreça més des d’aquesta segona postura, deixant que ens extraviem al final de cada capítol amb un salt temporal. Hi ha capítols/relats magistrals, personalment destacaria el de “la qui menjà les lletres”, per la simplicitat amb què posa sobre la taula el llenguatge amb totes les seves possibilitats, amb la càrrega que pot suposar i alhora amb el poder que pot tenir alçar la veu en contra d’allò que a hom se li pressuposa. I és que és evident que l’escriptora domina a la perfecció la llengua, sorprenent-nos adés i ara amb la riquesa de cronolectalismes (variants generacionals) i dialectalismes (variants geogràfiques) amb què es pinten les vides de les diferents generacions del poble. Però no li presuposeu, pel referent de Juan Rulfo, una novel·la clàssica amb principi, nus i desenllaç. Talment com Jesús Montcada a Calaveres atònites, l’autora enfila un llibre de relats en una història que els relliga tots, però que no arriba a la compressió narrativa d’una novel·la. Això d’entrada pot desconcertar al lector, de la mateixa manera que va desconcertar a l’autor d’aquestes línies, però la bona literatura sempre demana una mica del lector, i tal com en l’última novel·la de la Irene Solà, cal superar aquesta estranyesa inicial per endinsar-se en un bosc de literatura trenada amb delicadesa magistral.

És curiós com delimita i esclareix el nom, en aquest sentit. El nom fa la cosa, l’encasella amb la màgia perlocutiva de la relació significat-significant. I és interessant veure com la traductora de Sant Martí de Tous s’endinsa a la seva primera aventura com a narradora evitant-los. El protagonista és un home, un home que alterna ser home-nen, home-noi i un home i prou. I l’obra que escriu és un llibre, ni una novel·la ni un recull de relats. Al pinyol d’aquest llibre hi trobem un home, simplement un home perdut en un poblet que tampoc sabem com es diu. “Un poble abandonat al final és la història d’un fracàs”, diu l’escriptora. Un fracàs que reverbera en el polsós oblit, submergint el lector en els llots del misteri d’una història sense noms propis. Severo Sarduy deia que “l’escriptura és l’art de la digressió”, i així es va pensar aquesta obra difícil de classificar: és un llegendari popular, en part basat en llegendes reals, en part amb piles de fragments inventats que es confonen en tres temps narratius que relliguen un home a un poble. Un home i un poble amb un passat remot, igual que tants altres pobles que encara avui xiuxiuegen els seus dies pretèrits en la fredor de les seves runes abandonades en la nit dels temps.