Ferran Goliadkin Mateu

“És impossible que aquest home conegui el contingut d’uns somnis que no he explicat a ningú”; “és impossible que cada dimecres senti les mateixes repetitives notes d’un piano que cap dels meus veïns (ho he comprovat) té”; “és impossible que el client a qui represento s’hagi anat geminant fins a esdevenir dues persones completament diferenciades”… En altres paraules: “no pot ser, i tanmateix està passant”.

La regla d’or dels relats fantàstics és ben coneguda, però cal saber-la executar amb precisió per crear l’efecte desitjat. A La nit contra tu (Editorial Proa), Ferran Saéz Mateu s’endinsa en els obscurs viaranys del gènere transitant corriols poc transcorreguts, i en certa mesura podríem debatre si discutibles. No és una opció massa atrevida escriure una novel·la fantàstica allunyant-se de la canonitzada narració en primera persona? No s’arrisca, l’escriptor que decideix prendre aquesta decisió, a perdre la versemblança que tant anhela posseir?

Precisament perquè la resposta habitual seria “sí” (un “sí rotund”), hem de felicitar l’agosarada aposta literària de Saéz Mateu. Si bé la veu narrativa no és la protagonista d’aquesta història sobrenatural, els seus pensaments aconsegueixen ser absolutament convincents. La llista de trucs que ens inclinen a creure que el relat no només és versemblant, sinó –més important— també verídic, és llarga: afegir articles periodístics publicats als mitjans de comunicació reals; descarregar el pes de la suggestió en Pròsper Gualba, un advocat sexagenari capaç d’aportar un doble element d’autoritat (racionalitat i edat); transmetre, a través de la seva perplexitat, grans, lògiques i repetides mostres d’incomprensió; insistir en l’ús de monòlegs indirectes de caire psicologitzant; allunyar el temps narratiu (any 1992) del temps històric (any 1982-83) per aportar veracitat…

Si La nit contra tu ens atrapa, tanmateix, no és gràcies a cap d’aquests elements. La fascinació que exerceix en els lectors recau en la magnífica ambientació que Saéz Mateu aconsegueix reproduir. És una excel·lent decisió, en aquest sentit, traslladar l’acció a principis dels anys 80, un passat prou llunyà per esdevenir evocador i massa proper perquè puguem desentendre’ns. En oposició a la ciutat / aparador que brotaria deu anys més tard, la Barcelona de la Transició és presentada com un niu de brutícia, ionquis, delinqüència i misèria general. Una ciutat massa decadentper ser falsa.  Ens convencem, d’aquesta manera, que la història sobrenatural que s’hi presenta tampoc ho pot ser. 

Una història sobrenatural, escrivia en la darrera frase, però també hauria pogut parlar de novel·la infranatural. Al capdavall, els seus protagonistes es veuen obligats a abandonar qualsevol garantia de civilitat. El Mal ha conquerit les seves vides, encarnat en Procopi Drop, un tipus cruel, impulsiu, primitiu, irracional, pudent, sàdic, imprevisible, i per sobre de qualsevol altra característica, capaç de subjugar subjuga la voluntat de les persones que l’envolten fins a anorrear-les completament. 

Drop és el Mal en la mesura que simbolitza la màxima representació de l’ambivalència. Prou nihilista per usar el seu poder destructor en enfonsar la vida dels altres, prou orgullós per voler erigir el seu nihilisme en un ideal a venerar. Qui tracta amb ell, qui hi arriba a qualsevol pacte, assumeix que la degeneració moral, el desequilibri mental i la desorientació vital s’apropen sense aturar a la seva vida. L’única seguretat que tindrà a partir de llavors és que el seu món està mancat de seguretats.

Drop, com la Sonata a Kreutzer a la que sovint fa referència La nit contra tu, aniquila passional però lentament els individus que l’envolten. Desfà qualsevol rastre de solidesa de la seva existència. El Mal, segons Saéz Mateu, no és cap fet concret, sinó la impossibilitat de definir-se en un tauler; el cansament d’un peó desesmat en un escaquer que ni coneix ni domina.

“La legislació vigent –escriu— no esmenta per a res el Mal. Em sembla correcte, perquè el Mal, en realitat, es manifesta molt poques vegades. Hi ha gent que roba, gent que mata, gent que fa coses terribles. En la mesura que han perjudicat altres persones, se’ls ha de castigar proporcionalment a la gravetat del seu delicte. Però el Mal no és cap delicte concret, per greu que sigui. El Mal és un assumpte teològic. Jo crec en Déu, i en conseqüència, també sento el frec del Mal. El Mal existeix. No és un delicte, ni una falta, ni una infracció. El Mal no té sinònims. El Mal és el Mal”

Precisament perquè la incertesa és el seu regne, el Mal veritable no pot definir-se. Sorgeix aleatòriament, o de forma fatalista si ho preferiu, però en qualsevol cas mai com a producte del raciocini o la deliberació. El Mal no és el resultat de la maldat, sinó un estat previ incontrolable a les lleis humanes que, en l’última i més terrorífica instància, acabarà qüestionant les veritats més assentades que les víctimes tenien sobre llur personalitat. A imitació del Goliadkin dostoievskià, el Mal dissociarà la ment dels mortals en dues parts inconciliables que ja mai més podran aspirar a la unitat. Serà llavors quan, rendits i perduts, les víctimes del Mal hagin d’assumir que tot és misteri, barreja, enigma, confusió, laberints… Cap suport des d’on aixecar-se o començar a pregar. Cap estrella on referenciar-se per iniciar les primeres passes. Només ells en la foscor. Només la nit contra ells.