Expectatives amb nom de dona

Quan viatjo, m’agrada investigar i descobrir novel·les escrites per autores o autors autòctons o ambientades en els paisatges que estic a punt de recórrer. Una espècie de brúixola literària que té sempre lloc reservat a la meva maleta. Això tant senzill, ara, s’ha tornat molt difícil. No la recerca i la lectura, sinó el viatge.

És per això que he optat per canviar l’objecte d’interès quan celebro el meu ritual favorit: entrar a les llibreries. I he decidit cercar, ara, viatges a través del temps. A través del temps que fa, vull dir. Així, si és hivern llegeixo novel·les fredes. No en el sentit d’insensibles, en el sentit que, pròpiament, hi fa fred. “Els dies son gèlids i curts”, diu Anna Hope a la seva novel.la Expectatives (traduïda al català per Esther Roig i publicada per Univers) És una escriptora de Manchester pel que dedueixo que, quan es refereix al fred, sap de què parla: “el cel gris acer”, descriu, i ens ho serveix “tot plegat amb una bona capa de neu”. 

Les protagonistes d’aquesta història, tres amigues, la Hannah, la Cate i la Lissa, passen també pel tràngol del Nadal que ja era complicat abans del virus, recordem-ho. El Nadal té aquella cosa d’emmirallar-te, de tornar a la casa d’on vas sortir, i adonar-te que la imatge que t’escup l’espill emmarcat del rebedor no és exactament la persona en que volies convertir-te quan en vas marxar, motxilla a l’esquena. Aquest és, justament, el tema principal d’aquest llibre, el tercer de l’autora i el primer que situa en el moment present, bé, a l’època contemporània d’abans, l’època pre-pandèmica, ja m’enteneu. Tot i que el títol, Expectatives, sembla una ironia pel 2021 que, tot just desembolicat, ja pateix estrès extrem provocat per una allau de demandes i precs no pronosticada pels homes (i dones) del temps.

Hope, es diu l’autora. Hope.   

Doncs això, la Hope se suma a la ratxa d’escriptores anglosaxones que el destí m’ha regalat darrerament. Lectures adients per moments de climes extrems. Parlo de les americanes Mary Karr i Shirley Jackson, la també britànica Maggie O’Farrell i la irlandesa Sally Rooney que ho ha petat només amb dues novel·les (i abans dels trenta). Alguna cosa en comú? La empremta de les dones, segur, i l’haver convertit la vida quotidiana (i les seves misèries), en art. També la demostració que hi ha dones de tota mena. Algú ho dubtava? N’hi ha de gamberres, de poetes, de tristes, d’iròniques, de rebels, d’alcohòliques, d’enganyades, de dolces, de terrorífiques, de mares, de no-mares, de joves confoses i de grans orgulloses d’haver aprofitat la confusió. Gairebé un segle de dones incòmodes amb el seu lloc en el món que criden des de la regió suposadament més desenvolupada, si és que això vol dir encara alguna cosa. Diguem des del privilegiat pòdium que els atorga escriure en la llengua més internacional del planeta.

Hope recull tres testimonis d’aquest ventall interminable de dones, tres personatges femenins protagonistes amb llums i ombres, com ha de ser tot bon personatge, perquè així és com estem fetes. De calor i glaç i de Nadals consecutius. L’amistat i la sororitat que les havia fet créixer des de petites fins als vint-i-tants, trontolla deu anys després, quan han de lidiar amb el que els ofereix la vida, el que elles n’esperaven i la idea que, d’elles, s’havien format els altres. Quina pesa més? Quina ens fa més mal?

Les relacions entre elles son complexes i per això, justament, molt creïbles. Son autèntiques perquè estan plenes d’alt-i-baixos, d’haver dit massa vegades estic bé quan resulta que era que no. Dins dels extensos i encertats diàlegs, l’autora ens permet copsar no només el que diuen sinó també, en cursiva, el que pensen. I podem acompanyar-les, així, en l’evolució de les seves pròpies contradiccions.

Passar de joves a adultes esdevé un tràngol per a les tres heroïnes. La terrible dècada irreversible on ha de materialitzar-se o tancar-se per sempre el dilema de la maternitat. Les tres dones, mortes de fred, miren de patinar sobre el gel però ensopeguen i s’esberlen els genolls. No comptaven amb que el vent bufa de vegades en contra-direcció. No comptaven amb que el desig d’estar a recer de la pluja pogués ser més fort que l’amistat, que pogués fer caure les fulles dels arbres.

Però tot el que baixa, puja. I després de l’hivern arriba la primavera i “es veu que és la primavera més càlida des de fa molts anys”. Floreixen els cirerers i el cafès treuen les taules i les cadires al carrer. La meva expectativa és que aquesta estampa pugui ser l’escenari de la meva propera lectura. Que les cadires dels bars no estiguin apilades i jo em pugui asseure, novel.la en mà, en una terrassa oberta tothora i al sol. I continuar així un no-viatge plàcid i exterior per les estacions literàries.