Els jocs de la recepció

Una barreja de gregarisme i Twitter fa que als escriptors els resulti molt fàcil ensumar com es llegirà allò que publiquen. Això els deu anar a favor a l’hora de fer-se responsables del que escriuen: poques vegades es malinterpreta una novel·la i, quan passa, els motius són més partidistes que literaris. És per això que és divertit trobar casos en què els autors evidencien que coneixen bé les regles del joc de la recepció. A vegades, aquests deixen entreveure allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta, però més sovint els veiem llegint-se a si mateixos lúdicament. Vegem-ne quatre exemples.

Durant l’octubre de 2020, el tema literari candent va ser El càstig (L’Altra), una novel·la de Guillem Sala que és gairebé bilingüe: la història està narrada en català, però ambientada en barris barcelonins majoritàriament castellanoparlants, i l’autor va decidir mantenir les converses fidels a l’ús lingüístic. Amb el pes que té el debat sobre la llengua a la cultura catalana, Sala sabia en quin jardí es ficava i el mateix dia que El càstig arribava a llibreries, ell publicava aquest article a Núvol, on argumenta la tria lingüística de la novel·la. Sala havia pres una decisió lingüística que seria comentada als mitjans, així la gràcia de l’article era dir la seva abans que ningú en tingués temps. La jugada va ser intel·ligent perquè va condicionar el debat posterior, però també li va robar a la novel·la l’autonomia per defensar el seu llenguatge per ella mateixa.

El cas de Sala no és el més habitual perquè poques novel·les aconsegueixen engegar debats a gran escala, però sí que veiem sovint casos en què escriptors utilitzen la metaficció per comentar-se l’obra des de dintre. El recurs sempre és formal, però a vegades respon a la mateixa necessitat de Sala: explicar-se abans que ho puguin fer els altres. Un cas recent de metaliteratura és Sola (Proa), de Carlota Gurt, una novel·la que és com una nina russa perquè, mentre avança la narració, la protagonista també escriu la seva pròpia novel·la (que, com Sola, és una reescriptura de Solitud de Víctor Català). És a través de la Mei, la protagonista, que Gurt reflexiona sobre el fet de referenciar-se en Català. I quan la Mei deixa llegir els primers capítols de la novel·la a en Flavi (que vindria a ser el pastor), aquest fa comentaris com ara “potser la digressió central és una mica massa extensa i el començament no atrapa de seguida” o bé “la llengua està molt bé, treballada sense que enfarfegui, ni massa simple ni massa recargolada.(…) El propietari és una mica pla, desveles massa coses per ser les pàgines inicials, és poc subtil. Trobo que hauries de rebaixar una mica l’agressivitat d’ella, que el lector tot just aterra”. El to d’aquests comentaris té prou coherència amb el de l’autora sobre la novel·la, de manera que el recurs serveix per alimentar el joc de miralls i, alhora, mostrar-se conscient de la seva obra. 

És cert que aquesta mena de recursos metaficcionals són tan vells com l’anar a peu (o anar a peu llegint el Quixot), però és entretingut observar com el to es va adaptant a la finalitat de cada autor. N’hi ha que aprofiten la tendència a la sobreexplicació (dins i fora de les novel·les) o el vampirisme de la crítica per fotre-se’n des de la seva obra. És a dir, converteixen la metaliteratura en escopinada a la cara, i això sempre fa riure. Un d’ells és Borja Bagunyà, que enguany ha publicat Els angles morts (Periscopi). Bona part de la novel·la segueix en Morella, un professor d’universitat mediocre obsessionat a escriure l’article definitiu que li donarà la reputació intel·lectual que mereix. Per representar-ho, Bagunyà utilitza una tècnica semblant a la de Gurt: la forma de la novel·la es fa ressò d’allò que escriu el personatge. Com deu fer Morella, l’autor abusa de l’estil academicista, que aprofita per caricaturitzar la incompetència del personatge portant-lo a la incongruència: els peus de pàgina són quilomètrics i poc connectats amb el text principal i, sovint, les referències no acaben de tenir un lligam amb la conclusió que se n’extreu. Quan Morella es diu a si mateix “no és només escriure, Morella, és desbordar la frase, inundar la pàgina. Que el text acabi xop i les pepes hagin de córrer a buscar draps”, descriu bé el que ha fet Bagunyà a Els angles morts. Tot seguit, el personatge apel·la aquells qui, probablement, llegiran i ressenyaran la novel·la: “Allò era Catalunya: una estesa de gepes escapçades. Tant de bo no parlessin de veu fresca, però. La frescor era per a les primeres novel·les i per al peix a la plaça. Les obres havien de ser madures, acabades, rodones. Escriure, sí, però no hi havia manera de concentrar-se amb aquella pudor de reclosit”.

També Irene Pujadas s’acosta a la recepció crítica des d’un vessant lúdic quan tanca el recull de contes Els desperfectes (L’Altra) amb una ressenya imaginària de la pròpia obra. Diu: “L’autora que ens ocupa avui debuta l’any 2021, amb un recull de contes que es publica sota l’empara amable de la joventut i el primer llibre. El recull no arriba a la trentena de textos, i dic textos perquè la crítica de l’època ja va assenyalar la problemàtica d’encasellar aquelles peces dins del gènere «conte» (…) l’obra va ser titllada d’etèria, d’irreverent, en alguns casos de frívola, de conservadora, de cert mal gust”. A partir d’aquí, Pujadas imagina la resta de la trajectòria d’aquesta autora que tant recorda a ella, fins a acabar: “Hom no pot evitar preguntar-se: què hi ha d’aquesta autora? Està a l’altura de les tradicions que evoca i carrega a l’esquena? (…) Ha fet alguna cosa que no hagin fet els realistes, els modernistes, els postmodernistes? I encara diria més: li ha compensat? Quan considera que les crítiques són certes, es tapa la boca amb una mà. I tanmateix, despunta entre els seus coetanis?”. Com Sala i Gurt, Pujadas coneix perfectament el llenguatge de la crítica i s’avança per evidenciar-ho. I, com Bagunyà, fa un salt i llegeix el seu recull de contes i la crítica que vindrà amb un somriure irònic i gairebé desafiant.