El narrador enamorat i altres trampes

Dues novel·les d’amor han caigut recentment a les meves mans: The Sandcastle, d’Iris Murdoch [El castillo de arena, descatalogat en castellà i mai traduït al català], i Escrit al cos, de Jeanette Winterson, recentment traduïda al català per Bel Olid i publicada per Periscopi. Les dues se centren en aquell estat de gràcia i obsessió que anomenem enamorament. No poden ser més diferents. Si The Sandcastle és un vodevil de mil personatges, una novel·la continguda sobre un professor respectable que descobreix lentament que s’està enamorant fora del matrimoni, Escrit al cos és el monòleg d’un narrador agènere que es deixa arrossegar, embogir i marcar per aquesta força.

A vegades, encadenant novel·les d’amor, penso en allò que va escriure Vivian Gornick ja fa 25 anys: que la novel·la d’amor s’havia acabat. Per què no en deixem de produir? Per què, any rere any, ens l’intentem explicar? Llegint aquestes dues he pensat que per fi entenia on s’equivocava.

El projecte de Winterson és escriure des de la mirada (trasbalsada, esbiaixada, apassionada) de l’enamorat, sense perdre-la mai de vista. És aquesta mirada mateixa, allò que vol mostrar la novel·la. Per això pot esquivar el gènere del narrador (per sort, l’enamorament és universal) i fer borrós el context, i per això el més interessant del llibre és el seu clam inicial a favor de la unicitat de l’amor, en contra dels conceptes. «El problema són els clixés», escriu Winterson, «t’estimo és el menys original que ens podem dir». Una mena de categorització desesperada d’un estat únic per a sentir que hi tenim més control.

L’enamorat pateix una distorsió de la realitat, una incapacitació sensorial aguda: no és curiós que hi recorrem tan sovint com a narrador, perquè ens expliqui la seva pròpia història?

A Escrit al cos, l’amor no surt mai del centre. Ni tan sols quan apareix el càncer o el més brut dels xantatges maritals, res pot apartar el narrador del seu convenciment que el més valuós de la història és la força immensa de l’amor. Això la fa una novel·la coherent: no perd mai el focus, insisteix en l’amor i n’explora tots els angles. Aquesta mena de novel·les són la millor porta d’entrada a la literatura. També són allò contra què carregava Gornick.

Gornick deia que s’havia acabat la novel·la d’amor, perquè nosaltres, nascuts en l’era del divorci, del segon i el tercer matrimoni i del tedi que sempre torna, ja no ens podíem creure que tot depenia de la valenta decisió d’algú de lliurar-se a l’amor, d’abandonar per amor la respectabilitat, acceptar l’ostracisme, perdre la família, deixar la ciutat. La fi de la novel·la d’amor és un assaig preciós i Gornick hi fila un argument ben fi, però, com quan diu que la novel·la ha mort i només ens interessen les històries personals, s’equivoca. Evidentment, no fem res més que escriure sobre amor. La qüestió és com fer-ho, quines altres preguntes desplegar. Llegides plegades, Escrit al cos i Sandcastle permeten contrastar projectes, veure que la literatura se segueix jugant en les històries d’amor.

El projecte de Winterson (la mirada de l’enamorat, l’amor convertit en narrador) n’és també la limitació. Heus aquí una diferència fonamental amb Murdoch. Hi ha un moment molt revelador en què el narrador de Winterson, a punt de caure en l’espiral de l’enamorament i seguir la corrua d’amants casades, es planteja que vol fer «el correcte». Al cap de tres pàgines torna a estar cardant i sospirant. Aquest brevíssim «prefereixo fer el correcte que sortir-me amb la meva» és, de fet, un capritx racionalitzador, un esternut intel·lectual d’aquells que només tenen pes en el text perquè és el personatge mateix qui explica la història. «M’ho vaig pensar! Que consti».

A Winterson, el narrador li facilita fer totes les trampes de l’enamorat, que és el menys fiable dels narradors sincers, el que més fabula. L’enamorat pateix una distorsió de la realitat, una incapacitació sensorial aguda: no és curiós que hi recorrem tan sovint com a narrador, perquè ens expliqui la seva pròpia història? No és senyal que en venerem més la força, la brillantor d’ulls de l’amor, que la seva capacitat narrativa? Ens escoltem el narrador enamorat perquè volem viure entusiasmats, perquè volem una bona història abans que la veritat.

Gornick s’equivocava: l’amor encara ens narra. I hem de llegir les Jeanettes Winterson per reconèixer-nos en la convulsió de l’enamorat.

Quan Gornick va escriure contra l’amor a finals del segle passat, Murdoch ja estava fatalment captiva per l’Alzheimer, però així i tot, em penso que fent la seva tercera novel·la, el 1957, ja sap totes aquestes coses i entén que la pregunta és molt més interessant que la que Gornick posa damunt la taula. Perquè, malgrat que The Sandcastle és una novel·la d’amor (d’enamorament, en concret: d’aquesta bogeria que pren un home i li fa voler-ho deixar tot), l’enamorament és la menys important de les idees que posa en marxa.

Per començar, Murdoch entra a la història amb un narrador extern que observa la quietud d’un matrimoni durant més de cent pàgines abans de fer esclatar l’enamorament. Ella no deixaria mai que Bill Mor (el protagonista) estructurés la història d’una altra manera. La passió de Mor per una jove pintora (i la manera atzarosa com les circumstàncies la fan gran) és un clixé reconeixible: el que interessa a Murdoch és la relació de dominació i apatia en què Mor està immers (triguem moltes pàgines a conèixer la pintora amb qui sorgiran les guspires, però tot just tres pàgines a avorrir la dinàmica horrible del matrimoni) i la pregunta de si l’enamorament pot canviar el caràcter de les persones els pot donar la força per sortir de la inèrcia i la dominació.

«Mor odiava les burles de la seva dona, fins i tot quan no es dirigien a ell. Alguna vegada havia pensat que es burlava dels altres només per a protegir-se. Però, a mesura que passava el temps, li resultava difícil creure que Nan fos vulnerable. Va decidir que era ell qui necessitava el consol de pensar que ho era».

Llegim això a la quarta pàgina de la novel·la, on Murdoch, llestíssima, comença a mostrar la relació que veritablement li interessa: l’enamorament no és valuós pel futur il·lusori que projecta, sinó per com fa caure les capes de pintura que cobrien les escletxes del matrimoni. Nan, la dona de Mor, és un personatge fresquíssim: immersa en una amargor estranya, dominadora, atractiva (tot i que no sabem això fins tard, fins que Murdoch la treu de casa). Al llarg de tota la novel·la, l’enamorament es posa al centre (perquè així és l’enamorament: egòlatra, convençut de la seva importància) però els engranatges matrimonials que grinyolen al fons són l’autèntica música. Per això el final és brutal, un tractat sobre ètica i poder, una comprensió absoluta del que signifiquen els afers, el preu que costen, el límit de la seva força. És formulaica i classicota en la forma, però tant li fa: Murdoch vol i pot explicar-te la humanitat a partir de les aventures dels teus veïns, i per això perdurarà.

Gornick s’equivocava: l’amor encara ens narra. I hem de llegir les Jeanettes Winterson per reconèixer-nos en la convulsió de l’enamorat. Però quan hàgim llegit prou Wintersons, necessitarem una Murdoch: algú que pugui veure què s’agita en el fons de les passions nebuloses, que entelen el judici. Algú que sàpiga que la millor de les històries és la veritat.