Guillem Sala

Guillem Sala

Barcelona (1974). Escriptor i professor de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Castigar la llengua

Guillem Sala, que acaba de publicar 'El càstig' (L'Altra), exposa la dificultat de conciliar la correcció amb la versemblança

He publicat una novel·la que es titula El càstig (L’Altra Editorial, 2020). Està escrita en una barreja de català brut i de castellà brut. He mirat de reflectir-hi la parla real d’un entorn social determinat, els barris del Nord de Barcelona. Per davant de la norma, doncs, he prioritzat l’ús (bueno, bulto, vale, ara vengo) i fins i tot el so (micus, sang i fecha).

Guillem Sala al racó de pensar | © Edu Laborda

Aquest aspecte formal no és la raó de ser de la novel·la ni el seu tret més rellevant. Però trobo útil explicitar alguns criteris lingüístics i les seves implicacions en el debat més general de la situació del català i la vitalitat de la cultura catalana.

Per exemple, en principi calia escriure ‘senyo’ (i no ‘senyu’) com a diminutiu de senyoreta, perquè la ‘u’ obliga els parlants de les variants occidentals del català a llegir aquesta paraula d’una manera que no els resulta natural. Però és que justament es tracta d’això: de convidar-los a pronunciar interiorment ‘senyu’, amb ‘u’, perquè així és com sona quan un personatge com l’Izan diu “vaya jeto, senyu”. L’Izan està parlant en castellà utilitzant una paraula catalana —adoptada de l’escola, que com a institució s’expressa en català—, però sense ser conscient que està canviant d’idioma. És una hibridació idiomàtica que està present en la nostra realitat però que, si escrivim les paraules com les hem d’escriure segons els criteris normatius, no podem capturar o reflectir.

Entenc que aquesta tria lingüística sigui qüestionada. El català és una llengua precària perquè és la llengua d’un país sotmès, d’una societat oprimida, i perquè conviu amb una llengua potentíssima. El català està perdent terreny i s’està “degradant”. Si els escriptors, que suposadament coneixem bé la llengua, no li servim de model, sembla que la deixem una mica més a la intempèrie.

Però mirem-nos-ho amb una perspectiva més àmplia.

Què podem exigir a un escriptor?

És evident que l’Administració Pública o els mitjans de comunicació, sobretot els públics, tenen una obligació d’exemplaritat en matèria lingüística. No es deuen a l’ús, sinó a la norma. En el cas dels escriptors, o dels creadors artístics en general, aquesta responsabilitat no és tan clara. El català que es parla a Barcelona és sovint poc genuí. Això és lamentable i és un problema. Però reflectir-ho en una novel·la, tot i que en part pot contribuir a agreujar el problema, no s’ha d’entendre com un acte d’adhesió o de promoció de la situació que es retrata: és literatura, no és vudú. I, d’altra banda, si renunciem a representar la nostra societat en les seves formes expressives originals, estem deslligant la cultura de la seva base. Ens limitem com a artistes i, col·lectivament, ens empobrim com a sistema cultural.

No hi ha qualitat sense llibertat

Aquesta mateixa novel·la escrita en un català impecable no seria versemblant. Sonaria artificial. A moltes novel·les ambientades a Barcelona els passa això. Com que la literatura està compartimentada per idiomes, es crea una ficció a dins de la ficció. Marsé o Mendoza han escrit novel·les “barcelonines” cent per cent en castellà (o pitjor: amb quatre paraules en català que sovint són tòpics o folclorismes). I no són creïbles. Jo tindré el mateix problema si, en un institut de Barcelona, no deixo que els alumnes s’expressin en malcatalà o en castellà. La creació artística no hauria de jugar en un camp delimitat per cap mena de norma social o política, no caldria sinó.

Fora complexos

És útil fixar-se en el que passa a altres llocs. Particularment en el cas de llengües fortes. Que un raper estatunidenc escrigui ‘mudafacka’ (per ‘motherfucker’) amplia les possibilitats de la llengua anglesa, hi aporta matisos expressius. Hi ha un accent afroamericà? Potser no un accent com a tal, però hi ha matisos fonètics que una grafia com ‘mudafacka’ aproxima. El mateix passa quan el sociòleg i poeta Linton Kwesi Johnson titula una cançó Independant intavenshan (a Forces of victory, un disc sensacional del 1979). A Londres, qui llegeix ‘intavenshan’ (per ‘intervention’) hi reconeix el deix jamaicà i, amb ell, connotacions o matisos expressius que la llengua anglesa estàndard no conté.

Cap persona anglòfona, estatunidenca o britànica, no percebrà una amenaça en distorsions ortogràfiques d’aquesta mena. En canvi, moltes apreciaran l’ampliació del camp de possibilitats. Algunes, fins i tot, sentiran que aquestes distorsions les representen i les incorporen al paraigua cultural de l’anglès. Fan l’anglès menys imperial. Lògicament, tot això passa perquè l’anglès és una llengua forta. Els anglòfons no s’han de defensar d’una llengua més poderosa ni d’un Estat en contra.

Però, en el cas de la llengua catalana —i guardant per un moment les distàncies—, aquests exemples ens ajuden a valorar els costos que comporta una actitud obsessivament protectora envers la llengua, almenys en el camp de la literatura i de l’art en general. Cal calibrar també la renúncia, allò que es perd. Reclamant a l’art una observació estricta de la norma lingüística correm el risc d’empobrir la cultura. Si es desconnecta de la societat, la cultura deixa de complir la seva funció.

Compte amb les essències

I encara una altra reflexió, més filològica. La voluntat de preservar una llengua per la via de no sortir de la norma parteix d’una premissa errònia: la llengua com una cosa estàtica. Les normes són importants per a una llengua però no són la llengua. El català es degrada o evoluciona? El futur ho arbitrarà en funció de factors molt diversos. Mentrestant, jo reclamo la legitimitat de fer servir la llengua en totes les seves dimensions, la pura i la bastarda, la que s’escriu i la que sona, la comuna i la particular.

Històricament, tot jugant amb paraules i grafies, els escriptors han ampliat el vocabulari normatiu dels idiomes (Carner ens va donar gorgolar, per exemple), han exorcitzat mons interiors (Ferdydurke, de Gombrowicz, o L’écume des jours, de Boris Vian, són festivals de creativitat lèxica) i també han mirat de reproduir els codis propis d’un determinat àmbit social. Gèneres poètics com el rap o el dub emparen aquesta actitud davant la llengua. És l’actitud amb què he escrit El càstig.

Les escriptores podem ser font, model o exemple de norma ortogràfica, però també és bo que ens hi rebel·lem per nodrir, en alguna mesura i per modesta que sigui, els recursos expressius de la nostra llengua i de la nostra literatura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació