El petit menjatemps i altres contes

Us presentem quatre títols, dos per a menuts a partir de 3 anys: Tots els colors de l’amor (BindiBooks) i El meu monstre i jo (Brúixola) i dos per a nens i nenes a partir dels 5 anys: El petit menjatemps (La Galera) i La llebre i la tortuga (Cruïlla).

La Galera ha recuperat el primer conte que va escriure Llucia Ramis, El petit menjatemps. Amb només quinze anys, Ramis va escriure aquest relat sobre la naturalesa del pas del temps. D’una adolescent que volia donar cos a la immaterialitat de l’esdevenir, va sorgir una història sobre un ésser petit i negre que s’amaga dins els rellotges i es menja el temps. Quan el petit menjatemps canta, se li escapa part del període que s’ha menjat i llavors notem que les hores passen més lentes i sentim melancolia. Són molts els que voldrien aturar-lo i per això s’amaga molt bé fins que, de tant com menja, es va fent petit fins a desaparèixer i el rellotge deixa de funcionar. És un conte d’una sensibilitat extraordinària.

A molts infants els passa com la Clara, la protagonista de Tots els colors de l’amor (Bindi Books): que, quan passa de ser la primogènita a compartir l’atenció dels pares, veu al seu germà com a un “aixafaguitarres”. Un matí la Clara coneix una “pintora estrafolària” i, a través dels seus quadres, anirà entenent els seus sentiments. L’educadora Alba Castellví i Miquel ens presenta aquesta història didàctica sobre les diferents formes d’estimar -feta per dones i protagonitzada per dones. Les il·lustracions de Cuchu reprodueixen de forma literal el text que acompanyen: una gran quantitat de textures, adornades amb animalons i floretes generades digitalment. Aquí cada color simbolitza un tipus d’amor. Per això aquestes al·legories ens conviden a preguntar-nos quins són els colors dels nostres amors.

El protagonista de El meu monstre i jo (Brúixola), de Nadiya Hussain i Ella Bailey, conviu des que té memòria amb un monstre molt gran i molt groc que li fa molta por i del qual creu que no es podrà desempallegar mai. Però un dia, ja fart que el monstre l’empipi, li explica tot a la seva àvia i, a poc a poc, el monstre es va fent petit, petit. Aquesta senzilla història pot ajudar els més petits a veure que aquest monstre, igual que les pròpies pors i inseguretats, el creem i controlem nosaltres. Els nostres sentiments no ens són enemics, sinó que hem d’aprendre a conviure-hi perquè es converteixin en els nostres millors aliats. Així, com més parlem del monstre i més el coneguem, més fàcil ens serà domesticar-lo.

El conte de La llebre i la tortuga (Cruïla), de Salvador Comelles i Òscar Julve, ofereix dues versions de la clàssica faula de la llebre i la tortuga, que es repten a veure qui corre més. S’acaben celebrant tres tipus de curses: la primera consisteix a arribar primer a la meta; la segona exigeix seguir la ruta proposada en el mapa sense desviacions; i la tercera es tracta d’arribar a la meta a pas lent. A partir de les diferents històries se’ls ensenya que cadascú té el seu ritme, que anar ràpid per fer les coses no és símptoma de fer-ho bé i que prendre consciència del nostre entorn és molt important.