Eduard Olesti: «La memòria pot arribar a ser una decisió»

Eduard Olesti és misteriós. No parla si és que no cal. Acaba de publicar el seu segon llibre de poesia, Un cowboy crepuscular (Edicions 62), i enguany és un dels convidats del Festival Domini Màgic, que se celebra a Santa Coloma de Farners entre el 15 i el 17 de març. Ens trobem en una de les primeres superilles de Barcelona, al Mercat de Sant Antoni. Tot és farcit de turistes, com sempre. Trobem un lloc amagat per parlar.

Sempre que començo a llegir a algú, provo de relacionar-ho amb altres autors i autores per tal de fer més fàcil la lectura. En el teu cas m’ha estat difícil comparar-te amb res. A qui t’assembles literàriament?

M’agradaria ser una mena de fill aberrant entre Thomas Bernhard, Samuel Beckett i Nicanor Parra, sobretot pel que fa al sentit de l’humor. M’interessa molt el riure des de la desesperança, concebre l’humor no com una eina narrativa sinó des d’un punt de vista metafísic. En relació amb l’obra d’art, crec que les paraules modifiquen el cos de l’actor i del públic receptor. Vindria a ser un objectiu, i el riure una manifestació corpòria d’una entesa, d’una germanor.

La sàtira és la forma d’intel·ligència màxima. Agafa la realitat i la deforma, però per ésser deformada, aquesta s’ha d’haver entès abans. El riure és una forma de captar el món?

Sí. Seria una forma, no de prendre distància respecte al món, sinó més aviat d’entaforar-s’hi. Si ara estem parlant de llenguatge i de comunicació, sorgeix inevitablement la pregunta de si la poesia (i qualsevol altra forma de vehiculació artística) és o no comunicació. Darrerament, parlant amb amigues, hem arribat a la conclusió que és contagi. La possibilitat d’encomanar als altres un sentit, un punt de vista, una propaganda ideològica, d’ésser, d’estar o de veure. El riure s’encomana. Aquesta concepció de la poesia com a virus té molta tradició, i en el riure es manifesta molt bé el component infecciós.

A mi m’interessa molt el concepte de toxicitat o contaminació lingüística. En aquest sentit, darrerament he estat revisant alguns textos sobre el feixisme. Durant la dècada dels 20, hi ha a Alemanya una explosió lírica, traslladada a la població per part de tots els mitjans de l’època. Els diaris s’omplen de poesia bel·ligerant, tòxica, que només té la pretesa d’enverinar el lector. Es feia ús de la paraula per exaltar el nacionalisme. Fins a quin punt la poesia pot ser un instrument pel mal?

Ja ho és. Els recursos retòrics que empren els feixistes o els recursos lingüístics de què fa ús la publicitat provenen d’una font comuna. És important que els cuidem per tal que no caiguin en les mans errònies.

Com ho podem fer?

No ho sé. Tinc una amiga que diu que «l’art és tornar-li al comú allò que és seu». Per això, a l’hora de fer poesia, procuro escollir un lèxic que no s’allunyi de les paraules que tinc al voltant. Aquí el sentit de l’humor segueix sent clau, ja que l’acudit és capaç de modificar la mirada que tenim de les coses. En el fons, trobo que la literatura és propaganda d’una forma de veure el món.

Sóc jo subjectivant el món i transmetent-ho.

I mirant-me de convèncer. Podem pensar que la poesia és antidogmàtica, però no és cert. Hi ha molts de dogmes, i això té sentit, ja que a vegades el binarisme entre el dogma i l’absurd és difícil de resoldre. Com abraçar l’absurd sense caure en el nihilisme? Fa molts anys que arrosseguem aquesta pregunta.

A Un cowboy crepuscular hi apareixen diverses ciutats, que són tractades com si fossin un organisme viu. Cada ciutat és diferent, amb els seus propis humors i trets característics. Les situes emocionalment, les associes amb colors… Creus que cada ciutat és única?

Sí, per sort. La globalització ha fet estralls, però les ciutats tenen pell, cicatrius, mirades, estacions i llums molt diferents. Jo les veig gairebé com una mena de déu grec, semblant a les Metamorfosis d’Ovidi. La ciutat té voluntats, càstigs i xocs de violències. La ciutat és capritxosa i demana sacrificis; exilia a gent, la desterra i l’expulsa.

«El problema de la por és el seu efecte paralitzant, però si funciona com a motor de la imaginació política, aleshores és interessant»

A tu també t’han desterrat de casa teva.

Jo soc d’aquí, de Sant Antoni. En escriure el poemari em sentia expulsat. Ara, després de molts anys, he aconseguit tornar. La gent del meu entorn ens hem hagut de mudar tres vegades en els darrers cinc anys. Això no té cap mena de sentit. Aquesta crisi té noms i cognoms. La ciutat és un déu, però alhora, també és una mena d’escudella plena d’elements diferents, que generen homogeneïtat per molt que tots ells siguin heterogenis. El que em fascina més de Barcelona és la llarga història amb què compta, la potència de la seva lluita veïnal i la resistència dels sindicats d’habitatge. Aquesta flama d’esperança que ens imbueix a tots és preciosa.

No creus que la flama s’està acabant de consumir? La por ja ho imbueix tot. Al llibre, de fet, l’amor és exposat com una operació, la suma del desig i la por. Com podem combatre dogmes com el feixisme si alhora ens fan por?

La por, inherent en la condició humana, funciona com a disparador de la imaginació. Des del que t’imagines que hi ha sota el llit quan ets un infant fins al que t’imagines que pot arribar a venir en un sentit polític. El problema de la por és el seu efecte paralitzant, però si funciona com a motor de la imaginació política, aleshores és interessant.

Un detall que no hauria intuït sense la intervenció del teu editor és l’aspecte homogeneïtzador de les generacions. En contrast amb les precedents, la nostra generació pren distància d’altri per mitjà de la pura individualitat. Ara ens identifiquem per separar-nos. Tots formem part de la mateixa generació, però si hi ha una part dolenta dels sentir-nos únics és precisament la dificultat que això comporta pel que fa a l’organització. Trobo que tots pensem el mateix però ens costa lluitar en causes comunes.

Em costa teoritzar una mica sobre la generació, sobretot a nivell sociològic. El llibre no ho pretén gens. Quan parlo de la nostra generació és a Gent.

D’allà ve la pregunta. A Gent fas una contraposició de persones que formen part de la mateixa generació, però que, tot i així, viuen de formes molt diverses.

Exacte. En aquell poema tens un ventall molt heterogeni d’històries i persones que pren una perspectiva força transnacional. El que es volia donar a entendre és que, davant l’arribada del crepuscle, hi haurà un moment de germanor en què ens imaginarem que surt el sol i tots ens aplegarem. Dintre de tota aquesta heterogeneïtat evident, però, també hi ha una qüestió tal volta una mica més profunda. Quan arribi la por, la possibilitat real de veure cadàvers pel carrer, hi ha l’esperança que ens ajuntem en una resposta unitària. Tard o d’hora serà inevitable.

Hi ha un vers al llibre que em va sobtar molt: «Ha conegut gent apallissada per la policia que, anys més tard, s’han fet policies».

En aquest vers es tracta de mostrar fascinació envers l’ésser humà. Tolstoi deia que la literatura és un intent de mirar un sofà com si fos la primera vegada que el veiessis. En aquesta fascinació i por, davant del sofà vist per primer cop, hi ha molt de potencial polític i estètic. És un procés psicoanalíticament molt sucós. Hi ha sorpresa i temor. És veure l’infern i tornar-n’hi, tinguent a més la voluntat d’assenyalar-ho. És una tradició que ve d’enfora, la de mostrar els horrors de la quotidianitat, l’horror d’ésser apallissat per un policia i acabar essent-ho.

El món és alhora l’infern.

Hi ha un infern a tot arreu. A la mirada de la majoria de persones que et trobes pel carrer, però també a les escombraries de cada cantonada i a cada casa. Un infern ancestral i atàvic.

A l’apartat titulat «Desitjos» dediques unes paraules a un parell de coses que t’agradaria fer. El darrer desig diu: «Oblidar, dormir, escriure». És possible copsar la bellesa des d’alguna banda que no sigui el record?

És impossible. Hi ha aquest conte de Borges, Funes el memorioso, que explica la història d’un home que no és capaç d’oblidar. En part oblidar és inevitable, crec que per la supervivència de l’ésser humà és completament necessària la dosi d’oblit. Però oblidar no implica fer desaparèixer, no implica amagar al conscient una experiència. Hem d’escollir molt bé què oblidem i hem d’escollir molt bé què recordem. La memòria pot en certa mesura arribar a ser una decisió. També, per tant, ho és en conseqüència l’oblit. En aquesta elecció hi ha un decisió ètica.

És a dir, quan un oblida, recorda el que ha d’oblidar?

Més o menys. Per una banda hi ha l’oblit conscient, però recordem amb tot el cos. Tenim cicatrius, la pell és feta de memòria. Els nostres òrgans no obliden absolutament res.

Hi ha també una materialitat de l’oblit doncs.

Inevitable. Davant de l’infern de les nostres psiques, que tots tenim endins, «oblidar, dormir i escriure» pot ésser una utopia.

Estem parlant molt de la consciència. Zambrano presentava el concepte de la psique freudiana com «allò que ens ve donat» abans i tot que el procés de presa de consciència. El primer que sorgeix és aquella substància. Tu des d‘on escrius: des del subconscient o des del conscient?

El que jo faig és reescriure i revisar molt allò que escric. Tracto de ser conscient de totes les capes que té l’escriptura. Puc rescatar la imatge d’un somni, reelaborar-la i reescriure-la fins que tingui una forma i una intenció, un sentit. M’hi passo moltes hores.

No tan sols fent poesia.

Exacte, tot i que fins ara només ha sortit poesia. Així i tot, aquesta tardor publicaré una novel·la, que es titularà Gossos dempeus. A banda d’això escric teatre. També redacto moltes subvencions i convocatòries, a més de milers de correus electrònics.

«Hi ha tradicions poètiques que han intentat descriure la papallona dissecant-la i clavant-li una agulla al tòrax. A mi el que m’interessa és descriure la papallona en moviment»

Quin és el gènere que més gaudeixes?

Tampoc és que m’agradi escriure. M’agrada més el fet d’haver escrit. El meu gènere predilecte, aquell que em va fer enamorar-me de la literatura va ser la novel·la. Per mi la novel·la em permetia un ventall de possibilitat immens. De la poesia, m’agrada molt la potestat del poeta, peerquè no necessites ni personatges ni trames ni arguments.

Però a vegades escrius tu i a vegades una altra persona.

Sempre penso molt en lectors. Hi ha molta de consciència, d’acte comunicacional, de contagi. Tinc molta angoixa d’avorrir. És per això que faig tantes bromes i jocs de paraules dintre dels meus monòlegs. Tampoc vull dir que sigui una cosa patològica.

Però això comporta que a cops perdis contingut pel fet de voler divertir?

Pot ser, però si el contingut no diverteix, si no flueix, cau totalment.

Ets conscient que mai no podràs divertir a tothom?

Malauradament seria absurd pretendre de divertir a tothom. 

La tristesa ens treu la llum, però ésser un vitalista no pot ignorar la tristesa. Com que la majoria de la nostra existència és trista, valorem la felicitat en tenir-la present. Quan tot puja de preu, quan tot recau en decisions polítiques en què nosaltres no tenim res que veure…

El que penses del sentiment de vitalitat, crec que té molt a veure amb la bellesa, perquè si l’infern és arreu, la bellesa també. Hi és en un camp abandonat, hi és en un edifici en runes, hi és en un kebab, hi és en un amic obrint una botella de vi en una reunió de col·legues. La bellesa és pertot, només cal aixecar-se i agafar-la. Hi ha tradicions poètiques que han intentat descriure la papallona dissecant-la i clavant-li una agulla al tòrax. A mi el que m’interessa és descriure la papallona en moviment.

No volem entendre el món, volem copsar-ne la bellesa.

Llegir-ho segur, però entendre’l? És una mica arrogant tractar d’entendre el món.

L’art és la única cosa que permet fer quelcom bonic. Hi ha bellesa sense nosaltres?

No en tinc ni idea. Algú va dir que hi ha cabres que miren el paisatge.

Són elles capaces de copsar la bellesa?

No ho sé.

I nosaltres som capaços de copsar la bellesa?

Som nosaltres, mirant les cabres, els que copsem la bellesa per elles? Entenent-ho tot com a metàfora i interpretant-ho arrogantment? No ho sé.

Tampoc no és tan important. Tu escrius per fer quelcom bonic?

La consciència estètica és condició sine qua non de l’escriptura, però no acaba d’ésser l’objectiu. Per mi el que més m’ha atret de la literatura és la capacitat de fer-te sentir menys sol; per tant menys individu i menys únic. És la possibilitat de desindividualitzar-se a través de la literatura. Tots sentim el mateix. Les tecles poden ser diferents però la música és la mateixa.

Justament et volia preguntar sobre això. En un poema dius que escrius per no sentir-te sol.

A mi em costa estar sol. Quan hi estic acostumo a llegir o a escriure. Tant una cosa com l’altra no se’m fan ben bé com estar sol.

Quant a la lectura segur que no, perquè estàs llegint una altra persona.

I escriure segur que tampoc. Sigui parlant amb un futur lector o a un jo futur hipotètic, tot constitueix un acte comunicatiu.

A qui t’adreces tu com a escriptor quan construeixes un textos poètics, narratius o teatrals? 

En teatre el text es crida, en novel·la el text es murmura i en poesia el text ha de poder ser cridat i murmurat alhora. Per això mateix, aquesta capacitat de prescindir de personatges que té la poesia m’encanta. Això tampoc no la fa superior, però sí que permet prescindir de certs artificis pel que fa a la versemblança d’una cosa. Versemblança que va més enllà del realisme, versemblança entesa com a forma de coherència. La poesia té una capacitat d’apropar-se a l’essència. Això l’agermana amb  la música. No soc un poeta líric i, per tant, no compto amb una mètrica estricta, tot i que la respecto profundament. De fet, crec que la mètrica i la musicalitat més evident hi és molt present en aquest encomanar-se al lector. Com aquella musiqueta que et queda al cap, que vas repetint i reformant. La vas passant, vas encomanant-la. Si hi ha un art superior és la música.

«És important prendre consciència de la teatralitat de la comunicació humana per no acabar de confondre el personatge amb la persona»

Et volia demanar per aquesta exploració literària. La incrustació del lector a diversos dels poemes m’interessa molt. En ells, col·loques una sèrie de buits, que s’han d’omplir amb paraules dels lectors. Justament crec que això s’enquadra molt bé amb la idea de jazz, que parla molt del que no es diu. Les notes importants són les que no es toquen.

En tot acte comunicatiu, el més important és allò que no es diu. Això és un aprenentatge que no acaba mai. En literatura és molt evident. Si obrissis un llibre i contessis els mil·límetres quadrats de tinta i d’espai en blanc, és avassalladora la capacitat de parlar que té l’espai en blanc. En narrativa, em diverteix contar els espais en blanc i comparar-los a quantitat total de lletres que hi ha en el mateix text. Gairebé un quart del que s’escriu són espais en blanc.

Així, hi ha poemes que es podrien haver allargat?

Sí. Això és una frustració, perquè a voltes em venen versos que podria haver inclòs i no han acabat entrant. A Borges, quan li demanaven per què escrivia responia: «Això és una pregunta molt difícil, però sí que et puc dir per què publico. És perquè així deixo de corregir».

Tu revises molt els teus poemes.

Me’ls he de mirar perquè participo en recitals, els he de llegir amb més o menys vergonya. Sóc tímid i no tinc cap mena de presència escènica.

Per acabar volia anar a un dels versos que més m’ha agradat per tal que t’hi esplaïs una mica: «Només tinc una cosa a dir, Linkedin em pot xarrupar la uretra, les vostres fires els vostres pressupostos us els podeu fotre per la nàpia».

No és que tinguem una visió molt dolenta de la feina, sinó que la feina és una merda. Que el sistema laboral en què vivim i els codis laborals implícits que el regeixen són tediosos, miramentosos i ens infra-humanitzen.

…«però sobretot puta burocràcia / però sobretot putos buròcrates». Els buròcrates no s’han de fer un perfil a Linkedin. Tu vols viure de la poesia, si més no de la teva paraula. No és un estrés constant?

Sí. Soc autònom, em dedico a les arts escèniques i a l’art contemporani. És un món que, com tothom sap, és molt precari, fill d’un sistema capacitista i patriarcal. És tan evident que em fa fins i tot vergonya dir-ho.

No trobes que anem a millor?

Sí. Hi ha institucions culturals que s’estan preocupant per modificar la forma d’ésser i de fer. Així i tot, molts cops fa la sensació que s’hauria d’esbucar tot a terra i tornar a començar de nou. Tot i que hi ha molt bona gent treballant en el camp.

La frustració ens fa moure’ns, però hi ha un un límit en què la frustració ens arriba a canviar. Veig a gent que ha canviat la seva forma d’escriure per inserir-se a certs cercles culturals, per tal de buscar feina.

Hem de ser molt conscients del que hi ha de realitat en comunicació humana per no acabar de confondre el personatge amb la persona. Hem d’entendre aquesta teatralitat, és un acte essencial en comunicació humana. És important prendre consciència d’aquesta teatralitat.