De què serveix la ciència-ficció a les persones negres?

En la celebració que suposa llegir en català ciència-ficció de capçalera escrita per dones, hi ha una convidada d’excepció: Octavia E. Butler (1947-2006). Després d’Alba (Saga Xenogènesi I), Mai Més Llibres torna a participar en aquesta festa amb la publicació de Ritus de l’edat adulta (Saga Xenogènesi II). La trilogia es tancarà amb Imago. Els mateixos títols ens guien per tot un cicle biològic que esdevé, alhora, l’espina dorsal de l’univers butlerià, en el qual el pensament crític i la consciència de raça i de gènere (biològic i literari) es projecten en totes direccions.

Ritus de l’edat adulta és un coming-of age que, vinculant-se (i no) a la resta de volums es ratifica com a peça indissoluble d’un corpus literari en el qual hi ha llocs comuns reconeixibles (l’alteritat, el gènere i el no-gènere, el mestissatge, la guerra –i el que se’n deriva: tortura, armes, opressió, violència…–, el sexe, la reproducció, les emocions, l’ecosistema, l’ètica en la biotecnologia i la biotecnologia mateixa, el lideratge i la jerarquia, la religió, la llengua, la comunicació, la supervivència…). Als textos de Butler, aquests temes actuen com una nova, com una explosió entre dues estrelles en què la petita, havent captat més matèria de la que pot assumir, esclata. No es destrueix, necessàriament, però sí que expulsa una quantitat significativa de matèria sobrera. 

Al recull Hija de sangre y otros relatos (Edición consonni) Butler insisteix a furgar una espècie humana abocada a la misèria i a un futur desconcertant que no li garanteix sortir del fang. En aquest volum hi ha dos textos on parla de la pròpia experiència literària (cosa que no li plau gaire). A ‘Obsesión positiva’ (1989) explica que, en algunes xerrades, una de les preguntes més freqüents és: “De què els serveix la ciència-ficció a les persones negres?”. L’escriptora confessa que les respostes in situ mai no la satisfan. En escriure sobre la qüestió, va arribar al cap del carrer: “De què els serveix qualsevol forma de literatura a les persones negres? De què serveix la reflexió sobre el present, el futur i el passat que ofereix la ciència-ficció? De què serveix la seva tendència a advertir de perills o considerar formes alternatives de pensar i fer? De què serveix la seva anàlisi dels possibles efectes de la ciència i la tecnologia, o de l’organització social i la direcció política?”. Quan es planteja aquestes qüestions, remarca la importància de la ciència-ficció a l’hora d’estimular la imaginació, la creativitat i l’allunyament dels camins estrets i fressats. Així doncs, la primera pregunta es respon sola.

En un altre relat d’aquest recull, l’autora ens presenta Marta, un personatge que conversa amb Déu. Aquest li ha ofert la tasca d’ajudar la humanitat perquè sobrevisqui a la seva “cobdiciosa, assassina i malbaratadora adolescència”. Marta se sorprèn que Déu l’hagi triada, perquè va néixer “pobra, negra i dona, filla d’una mare de catorze anys que amb prou feines sabia llegir”. Marta, per què no, l’alter ego de Butler, és, per a més inri, escriptora. I és que quan explica les trifulgues d’escriure (des de la creació fins a la recepció) no amaga el sarcasme: negra, dona, escriptora de… ciència-ficció! Què podria sortir malament? 

Butler escriu a cavall entre la segona i la tercera onades feministes. Es pot adscriure, sense dificultats, a la CCF (ciència-ficció feminista): desigualtat de gènere, sexualitat, identitat racial, economia, reproducció, ecologia… No obstant, en Butler plana aquella dona (com d’altres) oscil·lant entre panteres negres i blanques. Què havia de posar al davant? La raça? El gènere? I el no-gènere? I la no-raça? Butler ho té clar, desdibuixa els límits, tot denunciant-ne les vores. Trenca les regles d’un joc que sempre li ha estat desfavorable. En acabar una de les xerrades, una jove negra li diu: “Sempre havia volgut escriure ciència-ficció, però no pensava que hi hagués cap dona negra fent-ho”. I no va també d’això, la literatura? Recordem Shirley Anita St. Hill Chisholm (Uzo Aduba la interpreta magistralment a la sèrie Mrs. America) que es va proclamar la primera afroamericana al congrés dels Estats Units el 1968. La seva carrera política es va allargar fins al 1983. A més, va esdevenir la primera persona afroamericana que es va postular per presidir el partit demòcrata. La raça ens pot arribar a condicionar la lectura de Butler? La resposta trencaria qualsevol pensament únic, tot refermant la mateixa idiosincràsia del que escriu.

I és que llegir-la no resulta còmode. A ‘Hija de sangre’ dissecciona un part en tota la seva cruesa. En ressalta l’acció violenta (gairebé gore) sense llicències poètiques. Per altra banda, el protagonista de Ritus de l’edat adulta, Akin, és un constructe, un fill nascut d’humana i oankali (espècie alienígena especialitzada en l’enginyeria biològica que mescla espècies d’arreu per tal de fer-les sostenibles). Les criatures intergalàctiques de Butler són d’aspecte repugnant (llegiu el conte ‘Amnistia’). L’autora és prou hàbil per abocar-nos a un racisme clarivident, que, per contra, només pot acabar en fracàs. La xenogènesi és present i futur. A la saga, els mateixos humans que han devastat la Terra desitjarien reproduir-se; però és que no hi ha més contradicció que aquesta: voler crear per destruir. Els oankali necessiten altres espècies per continuar; els humans, també. Els oankali generen vida i no maten (fins i tot les parets de les naus respiren) i, si bé poden fiblar per protegir-se, no hi estan avesats. Són éssers d’aspecte repugnant capaços de donar plaer als humans que se’ls acosten; fins i tot, els ooloi (una altra branca oankali) els poden guarir sense dolor. Per què els inquieten, doncs? 

La mare d’Akin és Lilith, una dona negra, del sud (la part menys devastada de la Terra), una supervivent, una humana amb un nom gens casual, una Lucy retrobada al bressol d’una humanitat que encara es pregunta de què serveix la literatura. Llegir, escriure, no escriure… Octavia E. Butler, a ‘Furor Scribendi’, ho rebla: la clau és perseverar.